Es compleixen tres anys de l’arribada de la pandèmia de la Covid-19 al nostre país i de la declaració de l’Estat d’Alarma i de la resta de mesures per contenir la propagació d’un virus del qual en coneixíem ben poca cosa, però que va provocar estralls en la nostra societat. La greu crisi sanitària es va superar gràcies al personal sanitari i a la investigació científica, especialment a la ràpida consecució d’unes vacunes eficaces contra aquest virus, però també es va superar gràcies a la responsabilitat social i comunitària de la gran majoria de la població i a la intervenció pública de la majoria de governs.
La crisi econòmica generada a conseqüència de la Covid-19 també es va gestionar, almenys a l’Estat espanyol, amb uns criteris de protecció social que van permetre salvaguardar llocs de treball i dotar de prestacions i cobertures socials a grans sectors de població. Una mobilització de diners públics que pràcticament tots els sectors polítics van avalar (extremes dretes irresponsables a banda) donada la situació d’emergència. Val a dir que milers de famílies continuen patint situacions d’emergència social principalment per no poder afrontar el pagament del lloguer o la hipoteca i els subministraments bàsics i que mesures com el topall dels preus dels lloguers o la construcció d’un gran parc d’habitatge públic per donar resposta a les necessitats socials estan més que justificades.
També ens trobem en una situació d’emergència climàtica. Aquests dies especialment afectats a Catalunya per una situació de sequera molt greu. De fet, si no fos per una infraestructura posada en marxa pel govern tripartit d’esquerres com és la dessaladora del Prat de Llobregat, avui l’àrea metropolitana de Barcelona patiria restriccions d’aigua a l’àmbit domèstic.
El capitalisme sovint tracta d’associar-se a una lògica d’elecció racional, però avui podem veure clars exemples del component irracional que suposa el creixement sense límits que proposa aquest sistema econòmic. Mentre entrem en fase d’excepcionalitat per sequera alguns sectors econòmics i polítics continuen apostant per construir un macrocasino al Camp de Tarragona que comportaria el consum de 18.000 milions de litres d’aigua cada any, el mateix que consumeix tota la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat, per situar-nos.
Un altre exemple en aquest sentit és l’ampliació de l’aeroport del Prat. Quan el que hem de fer és reduir emissions, alguns sectors aposten per ampliar aquesta infraestructura per ampliar vols i, per tant, incrementar la contaminació i, a més, fer-ho a força de destruir uns espais naturals amb alt valor ecològic quan els científics ens diuen que una de les greus crisis que tenim és la de pèrdua de biodiversitat.
Plantejar el creixement infinit en un planeta amb recursos finits és irracional. Comencem a patir els efectes de la crisi energètica, una crisi que requereix una transició amb criteris socials i de defensa dels interessos generals. De la mateixa manera s’haurà d’abordar la crisi alimentària; calen estratègies de producció alimentària sostenible i de consum responsable. No estem parlant de pedagogia i informació, estem parlant de regulació i d’intervenció pública. Crisi energètica o crisi alimentària no significa que un dia, de sobte, no es podran encendre els llums o no es podran comprar aliments. La crisi es manifesta en forma d’escalada de preus, arribant fins al punt de ser inaccessibles per a molts sectors de població, provocant un agreujament important de les desigualtats i de la pobresa.
Tornant a la pandèmia: us imagineu què hagués passat si en comptes d’establir campanyes de planificació de vacunació amb recursos públics s’hagués deixat tot en mans del lliure mercat? Els grans fons haurien acaparat i especulat, els rics hi haguessin accedit de forma privilegiada, els preus s’haguessin disparat i la gran majoria de la ciutadania hagués tingut grans dificultats per accedir a la vacunació. La resposta a les crisis ecològiques s’ha de regir pel mateix principi de regulació i intervenció pública per salvaguardar l’interès general. Davant l’escalfament global, la sequera, la desforestació, la degradació de sòls i la pèrdua de biodiversitat calen estratègies de planificació i compromisos per complir-les.
Però aquest posicionament ha de combatre dos fronts d’oposició: els negacionistes i els retardistes. Aquests últims sovint s’emparen en l’argument que la ciència ens salvarà però la veritat és que recorren a la ciència des d’una visió curta i esbiaixada aventurant que es descobriran fonts d’energia no contaminants, que els avions volaran amb combustibles nets i, fins i tot, que aconseguirem mitjans per forçar la pluja artificialment. Jo estic segur que la ciència ens salvarà, però no com creuen alguns -perpetuant un model de consum i producció que consumeix en mig any els recursos que el planeta genera en un. La ciència ens salvarà si li fem cas quan ens diu que hem de reduir emissions de gasos d’efecte hivernacle, que haurem de reduir el consum energètic, que hem de transitar cap a la neutralitat climàtica, que hem de reduir els residus que generem, que hem de reduir el consum d’aigua, que hem de combatre la degradació dels sòls fèrtils, que hem de preservar la biodiversitat i que hem d’aturar la desforestació.
Haurem de fer canvis irremeiablement. La qüestió és si seran canvis planificats amb criteris d’equitat social o seran canvis forçats a base de col·lapses, desabastiments i conflictes. Per sort, hi ha xifres per a l’esperança com els rècords que s’estan assolint a Espanya pel que fa a la generació d’energies renovables. També hi ha bones iniciatives i compromisos de bona part del món local per transitar cap a pobles i ciutats més sostenibles, amb una millor gestió dels recursos i amb una important reducció d’emissions. Hi som a temps, no és moment de negar ni de retardar.
Claudio Carmona. Regidor dels Comuns a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Fotografia: BBC