Jo voldria un govern de coalició sense por a utilitzar una de les eines més valuoses de la democràcia: la capacitat d’acordar. Un govern que representi l’Espanya sencera amb els seus suports: l’Espanya plural, l’Espanya real, un país amb les seves contradiccions, les seves particularitats i les seves patates calentes: la patata catalana i l’euskal patata, l’Espanya buida. Apostaria per un govern de coalició que es negui a aixecar el crit de “muera la inteligencia y viva la muerte”, capaç de mantenir, i de no empitjorar, la relació amb Catalunya, amb Euskadi i amb l’Espanya autonòmica.
Jo vull un govern de coalició que hagi estat capaç d’indultar als dirigents independentistes catalans quan l’onada de l’1 d’Octubre s’havia estavellat contra la sorra, capaç de treure el delicte de sedició del Codi Penal per connectar amb el dret europeu i la desinflamació del conflicte. M’agraden els governs que saben guanyar sense escanyar al contrari. Que saben perdonar, que saben millorar el paisatge polític i la convivència pacífica.
M’agradaria un govern que faci cas al preàmbul constitucional quan diu que la convivència la garanteix “…un orden social y económico justo”, i que s’atreveixi a pujar el salari mínim als treballadors pitjor pagats, als últims de la fila. Un govern que jugués a favor de les classes mitjanes, dels treballadors, dels desafavorits, a favor del treball, per repartir millor la riquesa que creem entre tots, perquè fa molt temps que els ascensors socials per a les classes populars són només de baixada. Donaria el meu suport a un govern que sumés aliances per a la pàtria real on hi capiguem tots, una pàtria mare, orgullosa de totes les llengües maternes en què parlen, escriuen, estimen i pensen el seus fills, el català, el basc i el gallec, i que les ha de defensar com a pròpies, com a germanes de la llengua comuna: el castellà.
Voldria un govern que respectés com a prioritat el poder adquisitiu de les pensions amb la mateixa fermesa amb la que quadra l’equilibri dels comptes i combat la inflació. Un govern que treballi per la igualtat de gènere de la dona en el conjunt dels salaris, dels llocs directius, perquè el sexe no determini en cap cas la qualitat de vida ni els drets efectius en les coses del viure i del conviure. Caldria un govern que afrontés la manca d’habitatge social, la gran barrera per a l’emancipació dels joves i de les parelles a les què el sou no els hi dona per tenir una llar on viure.
Tot i així, per a mi és important aconseguir el que voldria, però també evitar el que no voldria. No voldria un govern nacionalista a Espanya, com tampoc el voldria a Catalunya. Els salvadors són marca hispànica de la casa, són aquella Espanya que ens glaça el cor en el poema de Machado, perquè al llarg de la història han volgut salvar “por lo civil y por lo militar” mitja Espanya de l’altra mitja. La cosa sempre va de salvar la pàtria, sigui del sanchisme o del fantasma del comunisme recalcitrant. Amenaça amb néixer, per primera vegada en la nostra democràcia, un govern de coalició preconstitucional, d’una espanyolitat castrense que creu que hi ha una malformació a eliminar: ja no la reclamació de la plurinacionalitat, sinó la constitucional diversitat de les nacionalitats i regions de les autonomies. És una coalició que divideix Espanya en dolents i en bons, en nosaltres i ells, que converteix els adversaris en enemics, que treu a passejar fantasmes del passat, no només la “una, grande y libre” del franquisme, sinó que ressuscita a ETA en el discurs polític -i de pas, negar de facto els drets constitucionals de participació política de l’esquerra abertzale-, quan tocaria ajudar a cicatritzar les profundes ferides en la societat basca i espanyola, ara que s’ha acabat aquell malson del terrorisme basc.
Mai no és fàcil guanyar per a les esquerres, si fem cas a les enquestes, a informacions, a opinadors i opinions publicades. Ara bé, hi ha tres grans sorts que donen esperança: una, a dia d’avui les urnes estan buides i el diumenge s’ompliran, dues, sembla que ha començat a bufar la brisa a favor del sentit comú, i tres, cal donar una oportunitat a l’optimisme de la raó.
A mi m’agradaria fer presidenta a una dona que s’ha atrevit a pujar el salari mínim a qui més ho necessita. I perquè la seva candidatura té un nom que és més que una operació matemàtica: és tota una declaració de principis. Sumar, per conjurar els pecats de l’esquerra que sovint l’han fet petita: restar i dividir. Votar per posar una pedra per sumar de nou les forces en un govern de coalició a favor nostre, a favor de tothom que guanya el pa amb la suor del seu front, a favor de la majoria.
José Luís Atienza (Viladecans). Periodista i escriptor
Fotografia de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz al debat de TV1: RTVE