“No soc racista però… l’alcaldessa de Ripoll té raó en algunes de les coses que diu”. “No soc masclista però….en el cas Rubiales s’ha produït una reacció exagerada”. “Jo parlo castellà i gallec però… no vull que en el Congrés es puguin utilitzar totes les llengües oficials”. “Jo no estic en contra de la pacificació del trànsit a Barcelona però… les coses s’han de fer bé”.
Sovint un “però” deixa sense efecte la primera afirmació de la frase. I la seva utilització s’ha tornat a posar de moda en el cas de la sentència del Jutjat Contenciós Administratiu número 5 de Barcelona que ordena desmantellar la superilla del carrer Consell de Cent. Els poderosos de la ciutat, a través del lobby Barcelona Oberta (Unió d’Eixos Comercials i Turístics de Barcelona), amb el suport de la patronal Foment del Treball, van presentar un recurs contra la mesura impulsada pel l’equip de govern encapçalat per l’alcaldessa Ada Colau: un exemple més, al costat de la lluita contra les Zones de Baixes Emissions propugnades per la Unió Europea, de l’anomenat lawfare, la guerra judicial desencadenada per sectors immobiliaris, de l’automòbil i de l’aigua contra els Comuns. En la reacció a la sentència, el “però cal fer-ho bé” ha estat utilitzat pels opositors moderats, perquè els aferrissats s’han apressat a disparar amb bala contra Colau i les superilles. Els hi és igual que els veïns i veïnes i els comerciants de la zona defensin de forma més que majoritària la mesura. I que la gent d’altres municipis ens hàgim desplaçat a veure un model que compartim. I que, tot just fa dos mesos, el reconegut pedagog italià especialitzat en educació infantil, Francesco Tonucci, considerés, des de Crític, que les superilles són “una idea genial”.
Un mitjà com Elnacional.cat, portaveu oficiós de l’independentisme de dretes, dirigit per un sobiranista de tota la vida com José Antich, titula: “Indignació contra Colau per la sentència que desmantella la superilla de Consell de Cent”. És a dir, indignació contra Colau, no contra les entitats que van presentar el recurs ni contra el jutjat, confonent la reacció de Junts i el PP amb la de la majoria de la ciutadania. El director del diari publica un article d’opinió titulat “Les estafes de Colau després de Colau” assegurant que la sentència “ha deixat al descobert a plena llum l’enorme dany de l’alcaldessa Ada Colau en els vuit anys que ha regit els destins de la capital catalana”. I es remata el tema amb una enquesta amb una pregunta totalment neutral: ““Colau hauria de respondre per la sentència que revoca l’Eix Verd?”.
No deixa de ser paradoxal que mitjans que han qüestionat durant els darrers anys les decisions judicials, inclosa la que condemnava la presidenta de Junts, Laura Borràs, per prevaricació, falsedat en document oficial i falsedat en document mercantil, donin per bona i impecable una sentència sobre la que, tant Colau com la regidora Janet Sanz, han explicat que la decisió municipal és plenament ajustada a dret, tal com van certificar el Secretari i els Serveis Jurídics de l’Ajuntament. És a dir, que “les coses es van fer bé”. Per això l’Ajuntament presentarà recurs.
Algun dia, més endavant i amb més calma, potser es podran analitzar els motius, més psicològics que polítics, del per què Ada Colau provoca la irritació visceral dels sectors econòmics, polítics i socials, que creuen que Barcelona i Catalunya són seves. Que saben que no poden negar l’emergència climàtica, com fa Vox, però qüestionen totes les mesures que serveixen per lluitar-hi. I que no entenen una Barcelona en la que no puguin utilitzar el vehicle privat per anar a qualsevol punt de la ciutat, sense la molèstia que suposa trobar-se amb zones tancades al trànsit. Quan parlen de “mobilitat” només pensen en els seus cotxes. Per això no veuen la utilitat d’unir el Tramvia del Besòs i el del Llobregat. I per això critiquen per motivacions polítiques la deixadesa crònica del Govern central pel que fa a Rodalies, però ells no utilitzen mai el transport públic.
Amb la nova configuració del consistori barceloní ja veien Ada Colau fora de l’escena política. I ara, el que més nerviosos els posa és percebre que, no tan sols no desapareix, sinó que encapçala la reivindicació d’una majoria d’esquerres en una ciutat en la que, en les eleccions generals del 23 de juliol, el PSC va quedar en primer lloc i Sumar va ser la segona força més votada, superant entre tots dos partits el 50% dels vots. No suporten veure Colau defensant el seu llegat, que marca el camí de la ciutat del futur i que ha situat Barcelona entre els municipis més respectats del món pel que fa a les polítiques mediambientals i socials. Precisament per a defensar aquest llegat i evitar retrocessos, que podrien també venir d’uns socialistes de vegades massa febles davant els poderosos, potser ha arribat el moment que la ciutadania progressista es mobilitzi. Que no siguin sempre els matexos els qui aixequin la veu.
Jaume Bosch. Advocat. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia: Betevé
Totalment d’acord amb el que expos en Jaume Bosch.
Ja m’hi ha prou!!!