Dies enrere vaig llegir a una xarxa social el comentari d’un bon amic lamentant que havia demanat cita pel metge i li havien donat hora per d’aquí a gairebé dos mesos. Tot seguit venia a dir que això ja no anava de dretes i esquerres. L’expressió em va sobtar i em va fer pensar sobre la situació política actual a Catalunya, Espanya i el món.
D’entrada vaig recordar el divertit video que es va fer popular on apareixia un home entrevistat per a un programa de televisió que deia “si a l’empresa demano que es paguin les hores extra, el meu cap diu que soy rojo, quan defenso una educació pública, laica i inclusiva, em diuen que soy rojo, quan considero que les dones tenen dret a decidir sobre el seu propi cos, em diuen que soy rojo…” i així amb uns quants exemples més molt encertats.
Precisament, aquests dies el sindicat CCOO està editant un llibre sobre l’obra del mestre Joan N. García-Nieto i la vigència actual de les seves aportacions intel·lectuals. Una revisió amb visions actuals on, la Silvia López Valentín i jo, com a coordinadors de Baix Llobregat En Comú, hem fet la nostra humil aportació redactant un capítol on reflexionem sobre el futur de l’esquerra i la construcció de societats igualitàries i diverses. Justament, el primer dels apartats d’aquest capítol l’hem nomenat “Sí, això va de dretes o d’esquerres”.
Durant molts anys, sectors econòmics i polítics conservadors han intentat enterrar la clàssica disjuntiva política entre dreta i esquerra, basant-se en les idees de Fukuyama sobre la “fi de la història”. Esperaven que el liberalisme econòmic i la globalització resoldrien els conflictes de classe, però les desigualtats i els conflictes continuen. La globalització agonitza, el capitalisme busca noves formes que superin un neoliberalisme que no ha portat prosperitat a la immensa majoria de la població i sorgeixen nous corrents populistes que posen en crisi els eixos tradicionals d’esquerra/dreta. A més a més, a Catalunya el conflicte polític sobiranista ha distorsionat també la clivella tradicional, etiquetant generalment les opcions sobiranistes com a progressistes i la resta com a conservadores o reaccionàries, en una aproximació simplista i no sempre certa. El que sí és ben cert és que, en el context actual, només governs progressistes a l’Estat poden aprofundir la plurinacionalitat d’Espanya, com demostra l’acord històric per a poder fer ús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats.
Tot i això, la vella fractura destra e sinistra segueix sent la primordial. A cada decisió política, sigui en nivells autonòmics, estatals o europeus, es presenta una disjuntiva: esquerra o dreta. Això es veu en qüestions com els impostos, els serveis públics, l’educació i la sanitat. Malgrat els canvis en el panorama polític, aquesta dicotomia persisteix. Els moviments d’extrema dreta busquen suport als barris populars amb discursos populistes i xenòfobs, mentre que nous moviments d’esquerres busquen connectar amb una classe treballadora que no se sent classe treballadora. El repte rau en analitzar les accions més que les paraules per determinar quina opció defensa els interessos de classe.
El debat sobre qüestions com el salari mínim, la temporalitat laboral i l’habitatge continua essent una qüestió de dreta o esquerra. L’objectiu és fer que aquestes decisions siguin comprensibles per al públic i que es pugui identificar clarament quins interessos estan en joc. Les ideologies de dreta i esquerra, com les descriu Norberto Bobbio, segueixen essent fonamentalment diferents en termes de visió de l’ésser humà, poder, economia i democràcia. La gran divisió rau en la intervenció pública per reduir les desigualtats i aconseguir una distribució de la riquesa més equitativa. La qüestió és com fer que les opcions de transformació social tornin a ser dominants a nivell cultural i social. L’esquerra sempre estarà en la defensa dels serveis públics, d’un estat robust amb capacitat de protecció social, i en la defensa dels interessos de la gent treballadora, i en concret dels més vulnerables. Com diu sempre l’amic Lluís Mijoler, defensar la cosa pública és defensar el patrimoni de qui no té patrimoni.
Claudio Carmona. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Fotografia: Portada del llibre de Norberto Bobbio, “Dreta i esquerra” (Afers Editorial, 1995)