L’1 d’octubre se celebra el dia Internacional de la Gent Gran i en molts ajuntaments es fan diferents activitats relacionades amb aquesta fita.
Més enllà dels aspectes festius, culturals i d’homenatge a les persones majors, crec que també és el moment de pensar en les assignatures pendents que les administracions i la mateixa societat tenen envers aquest important col·lectiu; els més grans de 64 anys a Catalunya suposen ja el 19,40 % de la població.
És evident que cal continuar treballant en la cura de les persones que viuen soles i mentre sigui possible en el seu mateix domicili, amb ajuts, suports materials i menjadors socials no sols pensats per a les persones amb baixos recursos, sinó també per facilitar la seva relació social i el seu benestar emocional.
Cal fer més actuacions com els circuits de salut, activitats socials i físiques, desplaçaments segurs per les ciutats i viles, pensar en itineraris de passeig amb bancs cada pocs metres i zones d’ombra. Totes aquestes accions són molt necessàries per a aquest col·lectiu, que massa sovint pateixen la seva mancança. En tots aquests aspectes són els ajuntaments qui tenen un gran paper a jugar amb la gent gran dels seus municipis que, com he dit, suposa gairebé el 20 % de la seva població.
Però el problema s’agreuja quan la dependència comença a ser més severa i llavors, és urgent que la Generalitat replantegi a fons el model actual de residències per a persones grans.
Podem constatar un primer problema greu: la manca de places a les residències existents, qüestió que genera una greu degradació de la qualitat de vida d’aquestes persones, que no poden tenir un lloc residencial quan els tocaria.
Actualment, la majoria de les residències públiques i concertades, s’han transformat, per manca de places, en residències geriàtriques, atès que les persones que poden ingressar després de llargues llistes d’espera (mentrestant es van deteriorant), majoritàriament necessiten una alta prestació assistencial i de seguiment mèdic. Les residencies–hotels on les persones grans poden fer una vida autònoma, però amb serveis comuns i dormint a la seva habitació, són pràcticament una quimera reservada a uns pocs privilegiats.
També podem constatar que a determinades edats i segons l’estat de salut, en molts casos, la gent gran està obligada a gastar-se tota la seva pensió i moltes vegades fins i tot han de rebre el suport econòmic dels fills o familiars.
I incomprensiblement ni els diners que es paguen a les residències, ni els que es paguen per contractar a cuidadors/es professionals, tenen ni un cèntim de desgravació fiscal a l’IRPF, ni per les persones grans afectades, ni per les persones que els donen suport econòmic.
Crec que és hora que el Govern de l`Estat es plantegi molt seriosament la necessitat d’una justa desgravació fiscal de les aportacions econòmiques realitzades per la cura de la gent gran.
Aquests entranyables ciutadans i ciutadanes, que han donat el seu esforç i treball per millorar la nostra societat, necessiten una major preocupació i interès de les administracions públiques i que es destinin més recursos per garantir-los uns mínims de qualitat de vida.
És hora de passar de les bones paraules i els petits gestos; ara toca que totes les administracions facin els seus deures, fiscals, assistencials i d’inversions en noves residències i serveis.
Ara celebrem el dia Internacional de la gent gran, però les accions s’han de fer cada dia i actuar col·lectivament com a societat i exigir el respecte real i els drets que els nostres majors es mereixen.
Lluís Carrasco Martínez. Molins de Rei
Fotografia: Ajuntament de Molins de Rei