Una de les reivindicacions del sector agrari que darrerament es mobilitza és la de la necessitat de reduir o simplificar la burocràcia per poder accedir a subvencions, ajuts o serveis. No és una reivindicació exclusiva del camp, pràcticament tots els sectors econòmics, socials, esportius i culturals que han de relacionar-se amb freqüència amb l’administració comparteixen aquesta demanda.
La nova extrema dreta que s’ha incorporat recentment a les institucions espanyoles també situa aquest element dintre de les seves propostes. De fet, proposen directament tancar administracions senceres malgrat que, en comptes de tancar-les, accedeixen a governar-les, com per exemple governs autonòmics com el de Castella i Lleó. Ara: la reducció de la burocràcia no és una proposta política exclusiva de l’extrema dreta. Tradicionalment, els sectors conservadors clàssics també l’han defensada, sobretot perquè compartien i comparteixen l’agenda de les patronals que denunciaven excessives traves a l’hora d’exercir la llibertat d’empresa. Però, més enllà de la dreta, també hi ha sectors polítics que denuncien l’excés de burocràcia per accedir a determinades prestacions socials i les dificultats que els col·lectius més vulnerables poden tenir per poder completar els processos burocràtics requerits. Un dels arguments dels defensors de les rendes universals és que es millorarà l’eficiència de l’administració pública gràcies a la reducció dels tràmits que actualment són necessaris per comprovar si una persona compleix amb els requisits d’una determinada prestació.
La realitat és que han passat pràcticament tots els colors polítics per la gestió de totes les administracions públiques i la demanda per tal que es redueixi la burocràcia continua sent generalitzada. S’han produït avenços i millores, especialment de la mà de la digitalització de processos. Alguns exemples són la reducció de la documentació que cal aportar en casos que la mateixa administració pot accedir a la informació necessària per a comprovar requisits, la finestreta única empresarial o els sistemes d’identificació electrònica per relacionar-se amb l’administració com el sistema Cl@ve o l’IDCat. Tot i això, la burocràcia popularment encara és un terme negatiu vinculat a ineficiència.
Aquesta concepció ha servit sempre com a excusa per als sectors polítics que en realitat sempre han pretès reduir la grandària de l’Estat i la despesa de les administracions públiques. L’any 1997 David Osborne i Peter Plastrik van publicar la important obra “La reducció de la burocràcia: cinc estratègies per reinventar el govern”. En aquell moment, Aznar dirigia el govern d’Espanya, Chirac ocupava la presidència de la República francesa, mentre Tony Blair al Regne Unit encaminava el Partit Laborista cap a una posició de centre-dreta, i el demòcrata Clinton als Estats Units també seguia aquest paradigma neoliberal imperant durant dècades.
L’obra d’Osborne i Plastrik va ser un bon suport per als dirigents neoliberals disposats a retallar la despesa pública, que havien assenyalat l’engreixament de l’Estat com un dels grans problemes de l’economia mundial, tot i que aquesta obra no proposava exactament això, sinó que es tracta d’una interpretació interessada. Aquests autors apostaven per la reinvenció del govern i del servei públic orientant-los cap a la centralitat del «client», fent servir cinc estratègies per fer l’administració més eficient. Es tractava principalment d’introduir lògiques de l’empresa privada en l’organització de les administracions públiques, però, com dèiem, el que va passar finalment és que bona part dels governs van interpretar la reducció de la burocràcia com una reducció dels serveis públics, de l’estat del benestar i com una oportunitat per a les privatitzacions de molts serveis.
Val a dir que qualsevol poder, democràtic o no, sempre ha necessitat un aparell per aplicar i gestionar les decisions d’aquest poder. L’administració pública és, per tant, un sistema de gestió de l’Estat i les institucions que el conformen. Un sistema que requereix normes i procediments escrits per assegurar el seu funcionament i també canals d’informació i d’accés per permetre la relació entre administració i administrats. El gran perill és que la mateixa burocràcia impedeixi el desenvolupament de les decisions que emanen del poder polític i, per tant, de la voluntat popular.
En l’última novel·la de l’escriptor extremeny Luis Landero (La última función. Tusquets Editores 2024) apareix un personatge, el pare del protagonista, que va ser gestor autodidacta, és a dir, la persona que tothom al poble li demanava ajuda amb la paperassa i els tràmits administratius. Si algú es queixava de la complexitat burocràtica ell deia:
“…que en esa complejidad radicaba el sutil arte de la convivencia, y que no había mejor garantía de madurez, de paz y de progreso, además de ser el remedio más eficaz para amansar a la fiera que el hombre lleva dentro, y que sin la burocracia, y los gestores que la gobernaban, el mundo regresaría a la barbarie infantil del pedernal y de los monigotes pintados en las cavernas al resplandor de las hogueras”.
En resum, amb les seves limitacions, la burocràcia és un fonament essencial de l’estat de dret. Ben gestionada, garanteix la seguretat jurídica, promou la igualtat de condicions per a tota la ciutadania, facilita l’accés a la informació i assegura la lliure concurrència en els procediments administratius. Les crítiques i els esforços per simplificar-la han de servir per exigir una constant revisió, amb l’objectiu de proporcionar nivells més alts de satisfacció ciutadana i de confiança en els serveis públics. La intel·ligència artificial i la gestió de dades han de ser oportunitats per optimitzar l’eficiència dels processos i, per exemple, no sol·licitar a la ciutadania l’entrega de dades o documentació de les quals l’administració ja disposa. L’altra pota fonamental és que el personal de l’administració sigui estable, pugui formar-se continuadament i disposi de mitjans tècnics per oferir el millor servei possible. Fins ara, els defensors més bel·ligerants de l’empetitiment de la burocràcia el que han fet principalment ha estat traslladar serveis públics cap a la privatització, sense que això millorés notablement la satisfacció ciutadana amb aquests serveis.
Claudio Carmona. Tinent d’alcalde de Cornellà i co-coordinador dels Comuns del Baix Llobregat
Fotografia: ABC