Cada setmana la ressenya d’una pel.lícula a elBaix.cat per Clara Bosch
Avui pensava ressenyar alguna pel.lícula que hagués tingut presència als Oscar 2024, com vaig fer la setmana passada amb Nyad. Em semblava el més lògic i segurament ho era, però no em puc estar de ressenyar un film que he trobat tan original i destacable, que he pensat que l’actualitat pot esperar.
De tant en tant cal mirar enrere amb el cinema; sempre se’ns escapa alguna cosa bona per manca de temps o d’atenció en el moment oportú. A més, les bones “pel.lis” no caduquen mai, no?
Per tant, American Fiction (brillant pel.lícula nominada als Premis Oscar d’enguany i que ressenyaré amb fervor la setmana vinent), pot esperar. Avui és el torn de Almas en pena de Inisherin, de Martin McDonagh; un film que va arribar als cinemes del país al febrer 2023, tot just abans dels Oscars i després de causar sensació als festivals de cinema de Toronto i Venècia. No sé perquè no la vaig anar a veure!
El director de l’oscaritzada Tres anuncios en las afueras (2017) ja havia obtingut per aquest fantàstic film, nou nominacions als Oscar, entre les que destacaven la de millor pel·lícula, millor director i millor actor per Colin Farrell. A Almas en pena de Inisherin, el director britànic-irlandès va tornar a tirar d’actors “fetitxe” i es va retrobar tant amb Farrell com amb el grandíssim Brendan Gleeson, precisament els dos protagonistes principals del seu film de debut Escondidos en Brujas (2008). Aquest cop, però, els va ubicar als anys 20′ a la remota illa d’Inisherin, en plena Guerra Civil irlandesa.
Inisherin no existeix. Em vaig quedar perplexa quan la vaig buscar a la costa oest d’Irlanda i no apareixia. El director, Martin McDonagh, la va fer tan real per a mí, que no vaig parar fins a descobrir que en realitat Inisherin és, o es va inspirar, o com a mínim es va grabar, a Inishmore, o Inis Mór, la més gran de les Illes Aran, les illes irlandeses més allunyades d’Irlanda i el territori més occidental abans d’arribar a Amèrica.
La trama no pot ser més senzilla o complexa, depèn del punt de vista. El músic “inisherí” Colm Doherty (Brendan Gleeson) decideix d’un dia per l’altre, sense cap detonant a simple vista i sense donar explicacions, deixar de ser amic d’en Pádraic Súilleabháin (Colin Farrell), amb qui fins aleshores compartien hores de taberna, i d’amistat, diàries. Aquesta decisió deixa al pobre Pádraic desolat i desconcertat, a més de molt sol en una ja solitària illa i en una més solitària vida.
Algunes de les poques persones que hi ha en un entorn com Inisherin; la germana d’en Pádraic, la Siobhán (Kerry Condon), o el jove Dominic Kearnin (Barry Keoghan), intenten mediar pensant que en Colm potser ha tingut un brot o està deprimit… busquen una explicació racional per a una decisió incomprensible per a tothom, fins i tot potser per al mateix Colm, que tot i així, en defensa de la seva llibertat de decisió i de poder fer el que li doni la real gana, la portarà fins a les darreres conseqüències.
Els conceptes de l’amistat, de la soledat, de la simplicitat, de l’aïllament i dels somnis frustrats o ni tans sols esboçats, i la importància de la música i en aquest cas concret, de la irlandesa, es barregen entre moltes més coses que heu de descobrir vosaltres mateixos i que per a mí, a vegades s’apropaven al surrealisme i d’altres a la més crua veritat humana.
Una pel·lícula meravellosa amb unes interpretacions que són la base sobre la que se sustenta el film, especialment la senzillesa de Colin Farell, que a vegades desespera o exhaspera però que en molts d’altres moments commou profundament. Actuacions que van ser reconegudes en les nominacions als Oscar de l’any passat, a millor actor secundari per Brendan Gleeson i Barry Keoghan, i millor actriu secundària per Kerry Condon. Potser es van oblidar a la gal.la de l’any passat de fer una menció especial als animals de la pel.lícula, les actuacions del gos o de l’ase pigmeu poc li tenen a envejar al Messi -Snoop a la ficció- de Anatomía de una caída de Justine Triet. Ja em donareu la raó!
Realment no entenc com se’m va poder passar una pel.lícula així! Segur que molts de vosaltres no enteneu com pot ser, per sort, per fi s’ha creuat en el meu camí. Un film de difícil classificació, que tota l’estona es mou entre el drama i la comèdia, entre la crua realitat i l’absurd. I enmig de tot això, la gran protagonista, en escena tota l’estona però que cal detectar: la salvatge, mística, crua però preciosa, Irlanda.