Diumenge de cinema: “Napoleon” de Ridley Scott

Cada setmana la ressenya d’una pel.lícula a elBaix.cat per Clara Bosch 

La setmana passada vaig anunciar que avui la crítica de cinema la faria sobre la meravellosa “American Fiction”, molt recomanable. Us vaig mentir sense voler… no vaig calcular que després veuria “Napoleon” de Ridley Scott i que la meva ment decidiria que era d’aquesta darrera de la que havia de parlar avui. El moment d'”American Fiction” arribarà, segur.

Dit això, centrem-nos en el director Ridley Scott, responsable d’algunes de les pel.lícules més icòniques del setè art, com “Alien” (1979) o “Gladiator” (2000), i que ens parla al seu nou film de la obsessió pel poder, mitjançant la història de l’ascens i la caiguda del militar francès Napoleó Bonaparte. Una mica el paper que a “House of Gucci” (2021) interpreta Lady Gaga, salvant les distàncies. Tot pel poder…

Definir a Napoleó com un personatge controvertit és quedar-me curta. Membre de l’exèrcit revolucionari francès, on va fer carrera fins a de manera increïble arribar a ser coronat emperador d’una França en plena crisi, per finalment ser repudiat i exiliat. Un desenllaç que recorda el dissortat final d’Escipió l’Africà, per exemple. Encara que sembla que a Napoleó, amb qui el comparaven, era amb Cèsar.

És una pel·lícula d’elevat pressupost, injustament tractada al Oscar d’aquest any, amb una fotografia i una factura exquisides i brillants actuacions. El film té una durada de 2:30h, tot i que properament a la plataforma Apple Tv els amants d’Scott podran/em gaudir de la versió extesa/muntatge del director, de més de quatre hores. Una moda que des de “The Lord of the Rings” (trilogia en el que tenia tot el sentit), està cada cop més extesa (potser un dia parlarem de la “Justice League” de Zach Snyder versió del director, de més de 4 hores de duració…).

En fi, en aquest film històric del director de “Blade Runner” (1982) o “Thelma i Louise” (1991), hi ha coses molt bones que agradaran als amants del cinema històric factura Scott, però també n’hi ha d’altres que sentint-ho molt per un dels meus directors preferits, no acaben de quallar. I aviso, les dades històriques no son spoilers, igual que no és spoiler dir que si fan una pel.lícula sobre Juli Cèsar, el més provable és que mori assassinat al final. És història my friend.

I Scott ens posa en context mostrant-nos l’època del terror de la Revolució Francesa i la cèlebre decapitació de Maria Antonieta l’any 1973, amb un aleshores jove Napoleó (Joaquin Phoenix) que en aquell moment ja era un heroi de guerra, com a testimoni d’excepció. És segurament, junt amb les batalles, del millor del film.

Així, tot i la magnificència i detall de les escenes bèl.liques, ja siguin més “petites” com la batalla de Toló o èpiques com Austerlitz o Waterloo, queda la sensació que no s’acaba d’aprofundir en com pot ser que la Revolució Francesa del 1789, que va canviar el rumb polític d’Europa i que es considera l’inici de l’estat modern; acabés amb la coronació d’un Emperador de França el 1804, i perquè va ser precisament aquell general cors.

És cert que durant molts anys, Napoleó va ser sinònim d’èxit militar, en la mateixa línia dels Escipions o de Cèsar, com ja hem citat abans. Però tampoc és menys cert que hi ha dures derrotes en el seu haver. Especialment interessant és el cas de la campanya russa de 1812. Aquest és un dels moments culminants del film, la campanya russa que finalitza amb la conquesta de Moscou, una victòria amb regust a derrota a causa de les nombroses baixes i sobretot, de la política de terra cremada dels russos. La imatge de Phoenix espatarrat en aquell tro abandonat… delícia.

Després d’aquesta campanya fallida, el director ens mostra com Napoleó és obligat a abdicar i condemnat a l’exili a l’illa d’Elba l’any 1814. No trigarà ni un any en desobeir la condemna, tornar a França i iniciar una campanya per recuperar el tro, recolzat per l’exèrcit que l’admira i el respecta, sobretot els supervivents més veterans d’Austerlitz, i els joves que ja el veuen com una llegenda.

Fins aquí hem parlat d’una història sobre estratègia militar que tots sabem com acaba, ja ens ho va explicar Abba al seu hit “Waterloo”. Les tropes angleses, comandades pel Duc de Wellington amb el suport de Prússia, van posar fi a amb la batalla de Waterloo, a la llegenda militar d’un home que va fer tremolar Europa.

Però Scott no ens vol mostrar només la faceta militar del protagonista, sinó que ens mostra la seva tòxica, al meu entendre, relació sentimental amb la famosa Josefina de Beauharnais (Vanessa Kirby), vídua d’una víctima de la repressió de la Revolució Francesa de qui Napoleó cau prendat des del primer moment.

Un amor malaltís el que té per Josefina, com el que té per França. El fet que ella no li pugui donar un hereu fa col.lisionar aquests dos amors i contra la seva voluntat, però amb la convicció que un Emperador sense hereu no és un Emperador, ha de prendre la decisió de divorciar-se (una modernitat envejable, ja que després del parèntesi de la República al 1931, a Espanya el divorci no es va aprobar fins al 1981…no cal dir res més no?).

Malgrat trobar una parella per reproduir-se -perquè no es pot dir d’una altra manera i Scott decideix no donar-li cap tipus de protagonisme a la pobra noia que ocupa aquest trist paper-, la relació intensa i tempestuosa amb Josefina continua, tot i que més epistolar que en persona. Ja tenien molta tendència a escriure’s durant els llargs períodes que Napoleó passava a la guerra, així que no els hi ve de nou. Ella queda confinada, perquè crec que no es pot dir d’una altra manera, en un palau i sempre esperant-lo.

No descriuré més la seva relació, jutgeu vosaltres mateixos. Però amb aquesta vessant més íntima i desconeguda del líder militar, em passa el mateix que amb la vessant històrica del film, tota l’estona sento que em falta alguna cosa per acabar d’entendre-la i poder-hi aprofundir.

Per a mi aquesta és la major desavinença que puc tenir amb la pel.lícula. La controvèrsia sobre el rigor històric em sembla ridícula, ni que “Gladiator” fos lleial a la història real de l’Emperador Còmode i tothom diu que és una obra mestra… és cinema! Ficció! No és un documental. El meu problema amb Napoleó, el visionat de la qual cal dir que vaig gaudir bastant, simplement és que em va deixar una mica freda. I això amb Scott no m’acostuma a passar, al contrari.

Per tant, si us agraden les pel.lícules històriques ben fetes, grandiloqüents estèticament, amb personatges i escenes èpiques, amb grans batalles i història d’amor o desamor inclosa, no us la perdeu. Si penseu d’entrada que no us agradarà, a otra cosa.