Era 1991 i no feia gaire que vivíem a Olesa de Montserrat, mesos. Un paper que algú havia deixat per sota de la porta ens convidava a tots els veïns a reunir-nos a la Placeta de Santa Oliva per parlar del “misteri de l’hort” i vaig pensar que a algú li havien fotut les albergínies, els pebrots o els carbassons, ves a saber. S’hi havia d’anar per estar al cas i veure si la família podíem ajudar d’alguna manera, i allà que hi vam anar el meu sogre i jo.
-El senyor rector diu que hauríem d’organitzar-nos pel “misteri de l’hort”.
-Les hortalisses els hi han robat al senyor rector?, vaig preguntar.
Llavors van veure que als nous se’ls hi havia d’explicar de què anava tot plegat perquè estaven ben perduts. Ens van explicar que es tractava de recuperar la “tradició” olesana d’exposar els passos o imatges que per Setmana Santa representaven escenes de la passió de “Nostre Senyor Jesucrist”, que s’havia perdut el 1969, i que al carrer de Santa Oliva es concretava en l’anomenat “Misteri de l’oració de l’hort”.
Així doncs, aclarit el “misteri” (amb minúscula), s’havia d’organitzar una mena de confraria i nomenar algú que la presidís i tirés endavant l’exposició del “Misteri” (en majúscula). Ningú volia atendre càrrec tan honorífic i al final els dits em van assenyalar a mi. Vaig agrair la confiança però, per honestedat amb mi mateix i la resta dels assistents, que jo suposava devots veïns, no podia acceptar un càrrec religiós per la meva condició de descregut (vaig començar bé a Olesa). Quina bestiesa¡¡ em van dir. Que no feia falta creure en res. Que era una “tradició”. Que sempre s’havia fet de joves i seria bonic recuperar-la. Deixa’t estar d’hòsties home¡¡. No em vaig deixar convèncer.
Fins aquí l’anècdota.
Que els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic és indubtable, perquè s’exposen imatges pròpies d’aquesta confessió. Ara bé, s’ha de ser creient o no per participar de l’esperit dels Misteris d’Olesa? Ja heu vist que uns em van dir que no i molts m’ho continuen dient encara, i m’ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d’algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític, trenta-tres anys després, a una mostra del nacionalcatolicisme per part d’algunes persones que els van viure a la seva infantesa o joventut.
Per donar-nos-en compte, cal saber que fins no fa gaire a la pàgina web del “Col·lectiu Misteris d’Olesa” s’hi deia: “L’any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d’alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d’Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d’exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l’oblit durant dues llargues dècades.”, o quan el rector de l’església catòlica d’Olesa hi tenia escrit que “Molta gent va témer, fa uns anys, que l’influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d’aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.”. Tot això ara ja ni hi és escrit (algú deu haver pensat que no és prudent pel «màrqueting»), però cal conèixer els antecedents perquè res neix sota d’una col.
És veritat que en trenta-tres anys ha plogut molt, i ja s’ho faran aquells que els hi agrada la religiositat integrista i totalitària del catolicisme anterior al Concili Vaticà II, sigui per quedar bé davant ves a saber qui, o sigui perquè els hi fa gràcia recuperar la “tradició”; afortunadament i contràriament el 1969, ara cadascú es lliure de creure o fer el que vulgui (si més no de dret, de fet és més discutible); això sí, sempre que no es vulgui imposar als altres de forma clara o amb subterfugis.
I no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del “Col·lectiu Misteris d’Olesa”, el rector catòlic es permetia dir que “Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició”. Els 24.000 i escaig olesans som tots cristians? No hi ha olesans musulmans, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys, agnòstics o ateus. Tots, tots¡¡ els olesans són catòlics practicants de la missa dominical de precepte, que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) …. i per tan fervorosos seguidors de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no se m’hi barregi. Els respecto i passo pacientment l’anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..
A partir d’aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l’ajuntament, que s’ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que gairebé per força, com si no hi estigués constitucionalment obligat), el 16 desembre de 2015 declarés els Misteris festa d’interès local amb el suport dels grups municipals, suposadament laics, Bloc Olesà, ERC i PSC, això sí, justificant-se en què una festa tan arrelada a l’imaginari col·lectiu seria visitada per tota una multitud de persones vingudes d’arreu i portaria innombrables beneficis econòmics al comerç local. M’ho hauran d’explicar perquè jo, que tinc el “Misteri de l’Hort” al costat de casa, sempre hi veig la mateixa gent: persones olesanes cada any més crescudetes i/o una mica més velles entrant i sortint en un monòton ritual que s’ha de fer any rere any.
Que voleu que us digui, i ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l’efecte que amb l’excusa d’un suposat benefici col·lectiu, es vol acontentar uns olesans electoralment interessants, que tenen tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals. Per això penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l’espectacle i la impostura d’una suposada fe massiva per amagar la realitat d’una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.
Al final faig meva la màxima que fa anys (ai!!!) cantava Raimon: «més val no ser entès que romandre callat». Ja ho he dit, mira.
Martí Obiols Casanovas . Sindicalista. Olesa de Montserrat
Fotografia: Ajuntament d’Olesa de Montserrat