En el panorama polític europeu actual comencem a veure similituds preocupants amb la situació de fa cent anys. Quan parlem de “fronts” nacionals o populars, és perquè l’hora és greu i ens recorda els pitjors moments de la història recent del continent. Francament, hi ha motius per preocupar-se. Fa quinze o vint anys observàvem com les noves extremes dretes europees emergien amb un discurs que abandonava el llenguatge del neonazisme i neofeixisme; avui, veiem com superen cada dia una nova barrera amb la complicitat del centredreta europeu, que arrossega les seves posicions cap a postulats inacceptables. Ja no es tracta només de qüestionar l’emergència climàtica o relativitzar la violència masclista, sinó de posar en marxa una maquinària de regressió de drets de les dones i de les persones LGTBI+, com ja està passant a Itàlia, o fins i tot, de justificar la violència i blanquejar genocides com Netanyahu.
Aquestes dinàmiques no són casos aïllats. Recentment, hem vist com el president del parlament balear estripava la fotografia d’una lluitadora antifeixista, sindicalista, feminista i comunista com l’Aurora Picornell, en un acte lamentable de menyspreu cap a la memòria democràtica i cap a la diputada que portava aquesta imatge ( a la fotografia) . Aquest gest és un exemple clar del mecanisme de la polarització prebèl·lica: l’extrema dreta agredeix i les forces demòcrates tenen dues opcions, una és callar i, per tant, semblar que validen o consenten, i la segona és respondre i denunciar aquest atac, políticament o judicialment. Aleshores s’inicia el cercle de la victimització i gràcies a grans recursos i campanyes mediàtiques, l’extrema dreta aconsegueix ser vista com l’agredida.
Analitzant aquest panorama actual, recordo les anàlisis del doctor en sociologia i catedràtic de la Complutense, Víctor Pérez Díaz. Malgrat ser col·laborador habitual de FAES, ha fet grans aportacions en l’estudi del teixit i capital social a Espanya. Parafrasejant Pérez Díaz, podem dir que avui s’està produint un procés d’acumulació de capital social “incivil” en comptes del més cívic, inclusiu i horitzontal. En comptes de tendir ponts, anem acumulant mobilització social cap a espais més “tribals” que alimenten més l’esperit exclusiu que inclusiu. Una part important de responsabilitat recau en determinats nacionalismes, que avui són més excloents que inclusius. Com diu Yuval Harari: “La idea essencial del nacionalisme avui, en lloc de centrar-se en l’amor als compatriotes, se centra en l’odi als estrangers. Per això, grans evasors fiscals que no aporten res a la seva comunitat apareixen com a grans patriotes: perquè odien l’estranger”. Un exemple d’aquesta forma d’acumular capital social de manera incivil són les recollides d’aliments “només per als de casa” organitzades per l’extrema dreta durant els últims anys a barris populars d’arreu de l’estat.
Des de la fi del franquisme, Espanya va generar un teixit social obert i participatiu, clau en el desenvolupament social i cultural del país. Les llavors d’aquesta acció col·lectiva estaven en la lluita antifranquista, que va ser la base de l’eclosió cívica que es va multiplicar després de la mort del dictador i durant el procés de restitució democràtica. Però aquest procés d’acumulació de teixit social inclusiu i cooperatiu va entrar en regressió, o com a mínim en reconversió, durant els anys noranta del segle passat, com a la resta d’Europa, sota la influència del nou paradigma neoliberal: prevalença de l’individu sobre el col·lectiu, mercantilització de totes les esferes de la vida i desprestigi de la cosa pública i comunitària. Avui vivim les conseqüències de dècades d’hegemonia cultural i política individualista: un terreny fèrtil per als moviments excloents. En aquest context, davant de les greus amenaces als pilars democràtics fonamentals, cal considerar les conquestes socials assolides com a conquestes cíviques, unes conquestes que no s’han de posar en perill per la lògica de la disputa partidista. No tot s’hi val.
El Partit Popular ha demostrat una profunda deslleialtat institucional en relació amb aquest principi durant tot el temps que ha estat bloquejant la renovació del Consell General del Poder Judicial, una actitud que evidencia que, quan no governa, la dreta està disposada a qualsevol estratègia de desestabilització i bloqueig per impedir el desenvolupament normal de les institucions escollides democràticament, posant en qüestió també la separació de poders. Els valors democràtics i els drets assolits són una garantia de vida digna i no es poden posar en qüestió. Aquesta és la raó de fons per la qual, les forces del govern espanyol plantegen blindar constitucionalment alguns drets.
Recentment, algú deia que hem aplaudit amb força el Front Popular assolit a França, però no valorem prou que aquesta unió de les esquerres s’està donant a Espanya amb un govern de coalició que no només ha evitat que governi l’extrema dreta sinó que està impulsant una considerable ampliació de drets laborals, socials i culturals. Les pujades del salari mínim, les ampliacions de permisos de paternitat i maternitat, els increments de les pensions i el blindatge de les actualitzacions en funció de l’IPC, el dret a l’avortament, la llei d’eutanàsia són alguns exemples de l’acció decidida d’aquest govern a favor de la majoria de la ciutadania. I no acaba aquí, ja que en aquest moment ja s’estan projectant avenços com la possible futura prestació universal per criança o l’esperada reducció de la jornada laboral. També hi ha assignatures pendents molt importants, com una regulació i intervenció pública decidida per abordar la gran problemàtica de l’encariment del preu de l’habitatge.
La lluita col·lectiva, l’organització i la mobilització han d’empènyer per continuar ampliant drets i abordar urgentment les assignatures pendents. Però també és tasca de tots els demòcrates i progressistes valorar i defensar els avenços ja assolits i convertir-los en conquestes cíviques de tota la ciutadania. Defensar-los com un patrimoni comú de tots i totes. Ser patriota és, entre altres, defensar els nostres serveis públics, la protecció social i la igualtat d’oportunitats amb educació, cultura i formació accessible per a tothom.
En definitiva, davant d’aquesta situació de polarització i amenaça a les conquestes socials i democràtiques, és fonamental que tota aquesta gent demòcrata i progressista de tots els àmbits es mobilitzi per protegir i ampliar els drets assolits, assegurant que es converteixin en pilars inamovibles de la nostra societat. Cal fomentar la participació en espais socials, polítics i culturals, fer comunitat i teixir aliances socials entre treballadors i treballadores de diferents orígens i cultures. Cal reforçar els vincles socials per protegir-nos col·lectivament, sense importar d’on venim o a quin barri vivim, i garantir una societat cohesionada i solidària. Només així podrem enfrontar-nos a aquestes grans amenaces amb la força i la determinació necessàries per preservar i ampliar les nostres conquestes socials i democràtiques.
Claudio Carmona. Tinent d’alcalde de Cornellà. Co-coordinador dels Comuns del Baix Llobregat
Fotografia: La Sexta