En l’horitzó muntanyós de Sant Feliu ressalten les instal·lacions de la cimentera Sanson. La Collserola santfeliuenca, a diferència d’altres localitats, no té urbanitzacions a la serra. La trama urbana s’ajusta bé al perfil de ciutat compacta, arrecerada entre el Parc Natural i el Parc Agrari del Baix Llobregat. Des del Puig d’Olorda vessant avall s’estenen tots els estris que conformaven l’activitat extractiva, de transport i processament del ciment.
La pedrera vas ser explotada primerament per part de l’empresa “La Auxiliar de la Construcción S.A” (LACSA), constituïda l’any 1917. El 1921 s’inicià la fabricació del clínquer i ciment pòrtland Sanson. La pedra calcària és triturava a prop de l’extracció i era transportava mitjançant un cablejat aeri fins a la cimentera ubicada a Sant Just Desvern. Geològicament el Puig d’Olorda, juntament amb el Turó de Montcada, son bocins del Garraf dins d’una Collserola on predomina la pedra pissarra. Com a curiositat la fàbrica de Sant Just disposava de la xemeneia de formigó més alta d’Europa, construïda l’any 1924. Arran les protestes veïnals, la cimentera es va traslladar a l’emplaçament actual de Sant Feliu l’any 1967, i el recinte originari donà lloc a l’edifici Walden 7 i al taller d’arquitectura de Ricard Bofill, reconvertint-se la xemeneia en un espectacular mirador.
En relació a les instal·lacions convé diferenciar les relacionades amb l’explotació minera i les de la fàbrica:
L’explotació minera, gestionada posteriorment per Cemex, fou considerada pel Pla General Metropolità (PGM), aprovat definitivament l’any 1976, com a sòl no urbanitzable i es troba sotmesa a un Programa de Restauració aprovat en la dècada dels 80, i que no ha estat finalitzat. A partir de l’any 1996 es va habilitar una zona humida batejada com a Pedrera dels Ocells i es van enderrocar les edificacions vinculades a la colònia obrera. Es va acordar mantenir penya-segats de l’antiga pedrera per afavorir la presència dels rapinyaires. Les dues cintes transportadores, i entremig d’aquestes, un edifici on es matxacava la pedra, conegut popularment com “El Partenó”, han perviscut fins a data d’avui.
La fàbrica va anar reduint la producció l’any 2008 fins al cessament total. Cemex va traspasar el complex a Ciments Molins, però tot establint que l’obligació de restaurar els paratges requeia en la part venedora.
La fàbrica es troba en sòl urbà industrial, envoltada però fora administrativament de la Xarxa Natura 2000 i del Parc Natural de la Serra de Collserola, declarats com a tals respectivament l’any 2006 i l’any 2010. La classificació com a urbà d’aquest recinte és un pecat original del PGM. Hagués resultat més lògic l’any 1976 que la fàbrica també fou tractada com a sòl no urbanitzable, de forma que un cop finalitzada la concessió minera, el propietari tingués l’obligació del desmantellament, sanejament del sòl i integració de tot el paisatge.
El sòl qualificat com a industrial (clau 22a) compta amb una superfície de 163.735,75 m2 i un sostre aproximat construït de 32.547 m2. L’edificabilitat del 22a és de 2m2/m2 de sòl, el que vol dir que compta amb un sostre potencial de 327.471,5 m2, que és una veritable exageració.
Aquests paràmetres urbanístics suposen que desclassificar ara la fàbrica perquè esdevingui sòl no urbanitzable pugui generar una reclamació indemnitzatòria exorbitant per part de la propietat. Per aquest motiu la Modificació del PGM de l’àmbit de Collserola, aprovada definitivament (any 2020), i el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge del Parc Natural de Collserola, aprovat definitivament l’any 2021, respectaren el règim de sòl urbà.
Quan es concep el futur d’aquests espais, cal remarcar que en el sòl no urbanitzable, Cemex ha de finalitzar la restauració de l’entorn. La conservació de les cintes transportadores, per qüestions de seguretat, requereix d’una despesa per al seu possible gaudi ciutadà que hauria d’assumir aquesta empresa. Sense aquesta inversió, el desmantellament s’ha d’efectuar amb totes les mesures necessàries per evitar el risc d’incendi forestal, respecte de la nidificació i millores ambientals adients, sota la supervisió del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola i de l’Ajuntament de Sant Feliu.
Pel que fa a la fàbrica, l’Ajuntament de Sant Feliu va aprovar un avanç de modificació del PGM el gener de 2017 on es proposaven dos escenaris. L’Alternativa 1 que preveia un parc d’activitats econòmiques i de lleure i l’Alternativa 2 que preveia una transformació cap a una indústria neta, respectuosa amb el medi ambient.
En ambdues propostes, 82.146 m2 es destinaven a zones d’ús terciari (51.16%) i 81.589,75 m2 estarien destinats a sistemes (viari i talussos) (49,83%). Es mantenien les plataformes on s’havien implantat les naus, per evitar nous moviments de terra, i es feia un recàlcul del sostre potencial del planejament vigent que com a màxim oferia la xifra de 115.004 m2.
Aquest avanç no va donar lloc a una aprovació inicial però si que despertà l’interès de la propietat per al futur del recinte industrial. Es parteix de tres premisses compartides: el sostre potencial ha de ser proporcionat amb l’orografia i l’entorn protegit, l’ús industrial convencional no té sentit en un indret envoltat de Parc Natural i la mobilitat que s’origini s’ha de trobar condicionada per la xarxa viària preexistent: la carretera de la Sanson. Queda descartat fer un nou vial com va proposar el govern municipal fins a l’any 2011, el qual tindria un fort impacte sobre el Parc Natural. Tampoc trobo raonable contemplar l’ús residencial, que trencaria el model de ciutat compacta per preveure una nova urbanització a la muntanya. Per tant els usos han de ser els propis d’equipament o d’indústria tecnològica.
El Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (PDUM), aprovat inicialment el mes de març de 2023, l’ha qualificat com a equipament estructurant. El PDUM defineix els equipaments estructurants com aquells que que donen servei d’abast metropolità o superior i que, alhora, reforcen l’estructura policèntrica de la metròpolis o bé recolzen estratègicament els espais oberts. En els terrenys reservats per a equipaments estructurants s’admeten els usos d’allotjament per a col·lectius, sanitari, educatiu, sociocultural, esportiu, de recerca i desenvolupament econòmic, alimentari, administratiu, de serveis socials i associatiu. S’admeten també els usos complementaris als descrits.
Aquest règim previst, si bé permet la implantació d’una indústria tecnològica dins del concepte de recerca i desenvolupament econòmic, requereix d’una nova redacció més precisa, almenys pel que fa a aquest equipament estructurant en concret, per tal que l’admissió d’aquest ús sigui nítida i no es presti a interpretacions restrictives. Així ho vaig recomanar quan tenia funcions directives a l’Ajuntament de Sant Feliu, dins de la memòria de gestió per facilitar el traspàs. Espero que els actuals responsables municipals ho hagin tingut present en el període d’informació pública per introduir millores en el PDUM.
Rafael Bellido Cárdenas. Membre de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.