Opinions a favor de l’actualització del model de poble
La defensa d’un aturament de la construcció de nous habitatges a Begues per “preservar-ne” la seva identitat –poble petit i poca gent– és una opinió prou compartida entre la ciutadania. “El poble ha crescut molt”, “ja no és el que era”, “has vist les cases que estan fent al carrer tal?”, etc. són comentaris que ben segur molta gent ha sentit –o fet– en algun moment. Penso que aquests, més que apuntar a solucions del present, connecten amb allò que ensenya la Clara Ramas a El tiempo perdido (2024: 21): “Que el mundo estuvo en una Edad Dorada y ahora estamos en la Caída es una creencia tan antigua como el mundo mismo”. Aquest marc de pensament pot fonamentar decisions polítiques (urbanístiques) amb un resultat contrari al seu propòsit de preservació. Si “ho aturem tot” pot ser que en pocs anys a Begues no hi pugui viure la gent que hi està naixent avui. De fet, ja està passant. I si preservar Begues i la seva identitat implica avançar sobre la base d’un altre model? Provo en aquest escrit, i des del privilegi de tenir habitatge al poble, d’oferir un marc ideològic diferent amb l’objectiu de contribuir a un debat públic molt necessari sobre allò que pensem que és Begues i sobre com volem que aquest sigui els pròxims anys.
Qui és qui a Begues?
Considero adequat fer un primer exercici de replantejament al voltant de la creença que el creixement demogràfic al poble de les últimes dècades és, avui, a causa només de la població que ha vingut a viure-hi des de la ciutat. Aquesta idea també dona peu a un discurs de segregació entre persones autoanomenades “autòctones” (vuit cognoms beguetans o “potes negres”) i les anomenades “nouvingudes” (de la ciutat). És curiós observar com aquest discurs de la preservació supera aquesta dicotomia construïda i és assimilat per unes i altres. I curiós és a la vegada constatar com també aquest discurs pot ser compartit per posicionaments més conservadors (en la defensa d’una determinada identitat beguetana) i per altres aparentment més progressistes (en l’aturament de qualsevol mena de creixement urbanístic). Però, qui és qui a Begues? 699 persones tenen entre 25 i 34 anys, és a dir, una potencial edat per adquirir un habitatge al municipi. Si ampliem el rang d’edat de 20 a 39 anys, en són 1.541, que representen el 20% del total de població (7.429 habitants). En els pròxims cinc o deu anys, caldrà afegir-ne 497 més, i que són les que avui en dia tenen entre 15 i 19 anys. Coincideixen molt les xifres amb els naixements a Begues els últims quaranta anys: un total de 1.932 persones nascudes al poble (Idescat, 2023). Sigui la vostra realitat la dels vuit cognoms beguetans o la d’haver escollit viure al poble en les últimes dècades, aquesta gent són el present i futur de Begues i seria lògic que hi vulguin i hi puguin continuar vivint. Ara bé, quanta d’aquesta població es podrà comprar un dels 49 terrenys de 1000 m² que es planifiquen al nou barri de Can Amell 2 i s’hi podran fer després una casa?
Can Amell 2: el model a replantejar
Can Amell 2 és un nou barri que es vol construir al bosc de darrere de l’escola Sant Lluís, entre la masia de Cal Ros i els camps de l’Alzina (curiosament a Google Maps ja hi apareixen el nom dels carrers, encara inexistents).
Les seves característiques ens serveixen com a exemple del model de poble que penso que cal replantejar. Aquestes són: primera, 48 parcel·les de 1000 m² i una de 1.500 m²; segona, s’hi projecten habitatges unifamiliars aïllats (un edifici per família i amb pati als quatre vents); tercera, estaran apartades del nucli urbà; i quarta, només es preveu destinar un 3,4% del total de m² del barri per a equipaments i espai públic. Per què aquest model no dona resposta a les necessitats majoritàries actuals? Primer, perquè la mida de les parcel·les en limita l’adquisició a rendes altes i dubto que la majoria de població amb edat d’emancipació i moltes altres famílies de Begues es puguin plantejar comprar-les. Segon, perquè fer-hi aquest tipus d’habitatge aïllat i amb tan pocs metres previstos d’espais públics contribueix més a un aïllament entre veïnes i veïns que no pas al foment de més comunitat, i, per tant, d’identitat beguetana. Tercer, és un model poc ecològic: la distància de Can Amell 2 del nucli urbà i els serveis essencials fa augmentar la dependència del vehicle privat. També, el manteniment de serveis com l’enllumenat, clavegueram o recollida d’escombraries en una zona amb llargs carrers i poca concentració de cases implica un elevat cost econòmic i ecològic que assumim tota la ciutadania. Es pot donar la contradicció que qui viu en un pis al centre contribueixi amb els seus impostos a sufragar els costos de manteniment d’un barri com el que es projecta. I quart, eliminem un bosc, senya d’identitat d’aquest poble natural que tanta gent hem escollit per viure-hi. En definitiva, Can Amell 2 és el model de ciutat-jardí que, ens agradi més o menys, ja no està donant resposta a les múltiples necessitats de la societat beguetana –ràpid sembla que hem oblidat la bombolla immobiliària–. Encara més, és un model que comença a expulsar gent. Cito textualment El Programa d’actuació municipal d’habitatge (2019: 17), estudi encarregat per l’Ajuntament a la Diputació de Barcelona: “(…) una conseqüència d’aquest fet és l’expulsió de la població amb menys recursos i l’arribada de famílies amb millor nivell adquisitiu, així com la fuga de gent jove cap a altres ciutats.” Qui no coneix a algú que s’hagi plantejat marxar a viure als pobles veïns d’Olesa de Bonesvalls i Gavà, o que ja ho hagi fet?
La “Constitució Beguetana”
La solució no passa per la construcció de blocs de pisos de 30 plantes com algunes opinions interessades suggereixen per desacreditar el que fins ara s’ha posat sobre la taula. La solució que aquí es proposa és una altra. Avancem-hi. La majoria d’habitatges que hi ha a Begues són del tipus unifamiliars aïllats. En algunes zones en tenim de plurifamiliars aïllats, com per exemple a Begues 2000. Això és, un grup d’habitatges de màxim una planta i dos pisos amb els seus espais comunitaris, com ho poden ser el jardí o el garatge. Finalment, els únics blocs de pisos són els del Passeig de l’Església, i que són de planta i tres pisos. Per què no hi ha blocs de 15 o 20 plantes al poble? Ens hem posat d’acord per construir d’una manera determinada? Sí. L’any 1997 entra en vigor el Pla General d’Ordenació de Begues (PGOB), aprovat –clar– per majoria a l’Ajuntament. Vindria a ser aquesta norma la “Constitució Beguetana”, la qual ha sofert ja 34 reformes (modificacions) –convindria, per tant, i per caduca, actualitzar-la!–. Aquesta “Constitució” nostra limita les alçades dels habitatges a màxim planta i tres pisos; no ens hem de preocupar pels gratacels. A continuació, proposo cinc qüestions per les quals penso que convindria actualitzar aquesta norma. Primer, per replantejar el model de construcció de nous barris de cases unifamiliars aïllades allunyats del nucli urbà (només s’han executat tres dels tretze plans parcials previstos en el PGOB) i així consolidar el nucli urbà actual que defineix el paisatge urbà de Begues. Segon, per permetre la construcció d’habitatge bifamiliar o plurifamiliar aïllat dins els prop de 300 terrenys sense edificar que hi ha en el nucli urbà (opció que ofereix molta més rendibilitat a les propietats). Tercer, per possibilitar la construcció d’habitatge social (cal normativa urbanística per fer-ho possible). Quart, per permetre la divisió de grans cases en dos o més habitatges, cosa que permetria que els mateixos fills i filles visquin de forma independent a la casa on han crescut. En cinquè i últim lloc, considero important recordar que el mateix Pla General estableix un sostre d’habitants d’11.348 habitants per l’any 2017, d’acord amb el model de ciutat-jardí. Les previsions de creixement no s’han complert, i per això també cal reformular la norma que ens regeix. Penso que és important tenir present el model de poble que desitgem, sigui en una possible actualització del Pla General com en la vertebració del nou Pla Director Urbanístic Metropolità, directriu que regirà pròximament tot l’urbanisme de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de la que Begues en forma part. En resum, es tracta que els nous habitatges que necessita la població de Begues estiguin una mica més junts i prop del nucli urbà. Així, la ciutadania podria continuar vivint al poble i generaríem nous espais públics i serveis de qualitat per relacionar-nos i recosir aquesta disseminada identitat beguetana.
Tretze anys en mode d’espera
El govern de Begues, encapçalat per JUNTS des de fa tretze anys i actualment en pacte amb el PSC, no ha mostrat senyals de voluntat d’actuació davant tot el que aquí s’ha plantejat. “Qui dia passa, any empeny”, sembla la fórmula poc valenta que ha regit tots aquests anys. És significatiu que només han posat en marxa en aquest període dos habitatges socials. Repeteixo: dos habitatges socials en tretze anys! El govern anterior, liderat per ICV, només en quatre anys, del 2007 al 2011, en va donar continuïtat a la construcció de 51, a Mas Pasqual i al carrer Sant Pere, i en va projectar la construcció de 32 més, al carrer Ferran Muñoz i a la zona de la Parellada. A aquests últims 32, JUNTS no li ha donat continuïtat i tretze anys després, han quedat en paper. Així estan també els famosos habitatges del costat de l’Escorxador, anunciats per un cartell ja rovellat col·locat ara fa cinc anys. També és significatiu que no s’hagi plantejat la construcció d’un Casal Jove quan hi ha ni més ni menys que 1.334 persones d’entre 15 i 29 anys al poble (Idescat, 2023), o que el bar del Centre Cívic porti ja un any tancat. És clar que hi ha unes prioritats diferents, totalment legítimes, per descomptat, però al meu entendre, i arribats a aquest punt, poc encertades. En aquest sentit, l’Ajuntament ha encarregat un estudi per valorar la possibilitat de fer una nova “variant” pel nord del municipi. Aquesta ajuntaria tots els trams de l’Avinguda Mediterrània des de Begues Park fins a la Rectoria, passant pel nou barri de Can Amell 2. És una proposta encara fonamentada en les caduques previsions de creixement del poble d’acord amb el model de ciutat-jardí. Les noves construccions es podrien estendre a banda i banda d’aquesta nova carretera. Novament, si volem donar resposta a les necessitats de Begues, penso que el model a seguir és un altre.
Per concloure, tornant al títol d’aquest escrit, espero haver fet evident que la gent de Begues necessita cases per viure. Dependrà de quina tipologia d’habitatge li oferim el fet que ho aconsegueixin o hagin de marxar del poble on han crescut. Dependrà de quin ús li donem als espais i equipaments públics el fet que abandonem o enfortim la identitat beguetana. Dependrà de les decisions que prenguem avui el fet de crear un Begues per la gent o un Begues sense gent. Només calen 7 vots de 13 a l’Ajuntament.
Referències bibliogràfiques
Ajuntament de Begues (1997). Pla General d’Ordenació de Begues [https://goo.su/5C9I5]
Ajuntament de Begues (2023). Bases d’actuació de la Junta de Compensació del sector. “Unitat d’Actuació UA2, Can Amell 2”, del Pla General d’Ordenació de Begues
Begues en Comú Podem (2024). Al·legacions a l’aprovació inicial de bases i estatus de la Junta de Compensació de Can Amell II aprovat inicialment el 15 de desembre de 2023. Ajuntament de Begues.
Diputació de Barcelona (2019). Programa d’actuació municipal d’habitatge.
[beguesencomupodem.com/wp-content/uploads/2021/06/PROGRAMA-ACTUACIO-MNPL-H
Ramas, C. [Clara]. (2024). El tiempo perdido. Arpa.
Taller d’arquitectura i territori (2022). Estudi de connexió viària de baixa intensitat al nord del nucli urbà de Begues.
Albert Guasch. Professor de secundària i antropòleg. Co-coordinador de Begues en Comú
Fotografia. Imatge aèria del nucli urbà de Begues i ressaltada en color la zona de Can Amell 2: Google Maps (2024)