En uns moments d’una gravetat inaudita, malgrat la meva ment se n’alegri de que acabem amb l’home de la farsa més gran de Catalunya, em sento commocionada per la seva imminent detenció (girs de guió d’última hora a banda), per com ha acabat tot, pel xou malèfic dels partits, per l’energia negativa que impregna el caïnisme indepe. Estic trista, molt trista. No crec que pugui suportar mirar les imatges de la detenció de Puigdemont, ni cap dels escenaris pal·liatius que pugui inventar Espanya, ni que es lliuri ni que torni a fugir.
És un dia molt greu. 1er: perquè acaba l’epopeia popular més potent i poètica del s XXI. 2on: perquè la narrativa que cobreix la fosca intenció de rebentar una votació parlamentària, ens agradi més o menys el resultat, pugui encara ser acceptable per tanta gent.
Tot un President de la Generalitat, que ens va costar 40 anys recuperar, s’autoimmola al final de l’escapada per jugar la última carta no per la Independència com diu, sinó per revertir els resultats electorals, i els legítims pactes que els representants populars han acordat. Quin final és aquest per un moviment admirable, que va obrir l’autoconfiança dels pobles del món i s’estudiarà dècades a Ciències Polítiques d’arreu? Abatiment i pes de responsabilitat m’aclaparen, per tantes esperances de l’associacionisme mundial dipositades en el poble català. Poble català que tant com construeix castells en l’aire, i s’autoorganitza en performances mai vistes, es deixa entabanar per la il·lusòria necessitat de ser guiat pel 1er Flautista d’Hamelin que passa. Dia molt, molt trist, aquell en què el flautista deixa de tocar la flauta (esperem) i el poble es sent orfe, enlloc d’alliberat d’una feixuga tragicomèdia, la que el 2017 va avortar intencionalment tots els anhels i fatigues compartides per milions des del 2007.
Deixant de banda les emocions, què tenim avui clarament al davant? Mirem fredament, que ja comencem a aprendre que les emocions se’ns emporten, a aquest poble tant assenyat que treballa i treballa i no mira més enllà. Un intent de dinamitar una investidura, això és el que hi ha avui. Sona a Tejerazo! I malgrat sigui jo la primera en témer horroritzada les conseqüències de la presa de poder de la substitució demogràfica dels anys 60 a Catalunya planificada pel general Franco; em preocupi la castellanització de les Institucions catalanes; i deixar el mànec de la paella de les inversions als clans del negoci tèrbol; malgrat tot això, avui és el dia en que el poble català ha d’obrir els ulls front la manipulació antidemocràtica de rebentar el resultat electoral que se li pretén camuflar darrera un últim (esperem) xou lacrimogen. Tal com ens vam alçar contra el ”pucherazo” judicial de l’Estatut el juliol del 2010, i ens vam fer independentistes contra una Espanya antidemocràtica, avui ens hem d’alçar per defensar la democràcia a Catalunya. No s’hi valen subterfugis etnicistes, pseudoromàntics ni restauratius: avui s’està intentant tergiversar la pèrdua electoral d’un partit en declivi hegemònic per causes sociològiques naturals. Un partit disposat a flirtejar amb postulats dictatorials, i que no vacil·la en importar tècniques trumpianes i putinistes, si cal, per rebentar una investidura… que en canvi no va rebentar quan van detenir Turull, ni quan van impedir assistir Jordi Sánchez empresonat… ah sí, és que en posaven un altre dels seus: Torra, qui havia promès signar finalment la publicació al DOGC de la DUI de 2017…
Catalans, obrim els ulls: no podem deixar-nos segrestar un moviment popular modèlic per una lluita de clans del negoci del 3% a banda i banda, sota els telons de les més rocambolesques narratives. Uns jocs de mans grotescs no poden enfangar el prestigi dels Mossos, arrossegar per laberíntics soterranis la Molt Honorable Presidència de la Generalitat. És hora d’agafar fort amb les dues mans la responsabilitat com ciutadans d’organitzar-nos sense consignes ni falses entitats contenidores, controladores i finalment avortades. És hora d’acabar la feina d’autoorganització i autolideratge horitzontal de 15 anys, la més bonica i fraterna que el món ha conegut.
Ada Llorens. Arquitecta, urbanista, paisatgista
Fotografia: M. Quintero/AEP