El passat 11 de setembre el Seminari Salvador Seguí, espai de CCOO de Catalunya per construir propostes sobre sindicalisme de classe i nacional, va presentar el document “Propostes per al debat i la reforma del finançament autonòmic”.
Les successives reformes pactades sobre el model de finançament s’han realitzat sovint sobre criteris d’oportunitat i tacticisme polític i no sobre consensos amplis i de mirada llarga. El sistema de finançament de les CCAA és altament complex i resta pendent des de fa 10 anys. Es caracteritza per ser injust, per la insuficiència de recursos i per ser poc eficient. Els anys de la crisi, en un context d’atur disparat i d’increment dels nivells de pobresa i exclusió social, les exigències pel compliment de les competències de les CCAA (sanitat, educació i serveis socials bàsics) van augmentar considerablement mentre es reduïen els recursos. Des d’aleshores i fins a l’actualitat la situació no ha millorat substancialment.
L’actual sistema també és opac, complex i contempla els 2 conceptes vinculats: dèficit d’autonomia financera i de responsabilitat fiscal. Una administració que gasta sense recaptar té menys incentius per dur a terme una gestió eficient de la despesa i augmenta la probabilitat de generar-ne una d’improductiva que escapa al control de la ciutadania.
També és un sistema desigual al generar una distribució de finançament per habitant ajustada que respon a criteris discrecionals. CCAA que aporten més recursos al sistema acaben disposant-ne de menys que d’altres per satisfer persones i necessitats similars. Actualment, en funció del territori, es te un accés diferenciat a serveis fonamentals, que pot empitjorar perque no es pot mesurar el cost real dels mateixos a cadascun d’ells. És cabdal millorar els criteris de redistribució perquè a la ciutadania, a igual esforç fiscal, li correspongui una prestació similar de serveis públics fonamentals.
Cal incrementar els recursos del sistema, actualitzant el volum global i corregir l’esbiaix en relació a la capacitat de recaptació. Per això és necessària una reforma fiscal que aporti més recursos per tal d’equiparar-nos a la mitjana de la zona euro, assolint estàndards de desenvolupament de l’Estat de benestar. S’han d’incrementar l’aportació de les rendes del capital a la caixa de tributs (sectors financer, immobiliari i grans fortunes en especial) en coherència al que opina la majoria de la ciutadania. Segons baròmetres del CIS, volen una fiscalitat més progressiva (78,2%), serveis públics amb més recursos (61,7%) i es rebutja l’evasió fiscal (84,7%).
Cal adequar incrementar l’autonomia tributària, tant en rendiment d’impostos com en capacitat normativa i posar fi a la competència fiscal a la baixa que detrau recursos, fent compatible aquesta autonomia amb l’harmonització de figures tributàries regulades per les CCAA que són susceptibles de dumping fiscal.
El model hauria de definir un nou criteri d’anivellament de recursos entre CCAA que doni resultats equitatius i incloure el principi d’ordinalitat de manera progressiva i sense perjudicar els ingresos d’altres CCAA. S’ha de mantenir l’ordenació de capacitat fiscal una vegada hagin actuat els mecanismes redistributius i que cap comunitat rebi menys per habitant que les que han contribuït menys, com passa en l’actualitat.
També esdevé necessària la condonació progressiva del deute autonòmic, ja que, segons l’AIREF, el 85.2% del deute de Catalunya està en mans de l’Estat. El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) pel pagament de deutes en els serveis públics a la pràctica reconeix que les CCAA estan mal finançades i accentua el control i dependència a l’Administració central.
Un capítol complementari i indestriable del finançament dels recursos necessaris per atendre els serveis bàsics, és la inversió pública. En el cas de Catalunya, ha estat, en termes d’execució, molt per sota de la seva participació en el PIB o del pes de la població. Per corregir aquesta anomalia, s’haurien de referenciar en el que representa respecte el conjunt de l’Estat i la Generalitat hauria de poder participar en la definició i execució de totes les inversions que es duguin a terme a Catalunya. L’execució real s’hauria de poder verificar de manera periòdica per tal de realitzar les correccions pertinents i compensar les diferències que puguin haver-se produït.
S’ha de solucionar un problema llargament ajornat com és el finançament del món local (12% del total), quan és l’administració més propera a la ciutadania i percep de forma més directa l’impacte de les demandes socials.
Des de CCOO apostem per un acord de finançament específic per a Catalunya, al que es pugui accedir voluntàriament, si així ho decidís qualsevol CCAA. No ha de ser cap privilegi, sino que parteix d’una forta voluntat d’autogovern i al fet de disposar de competències específiques (mossos, presons, etc.). S’ha de sustentar en la negociació bilateral amb l’Estat, una relació que no va ser impugnada per la sentència del TC sobre l’Estatut, que es pot concretar en la cistella tributària, en un increment de la capacitat normativa i en la forma d’administrar i gestionar els impostos. La creació d’un Consorci entre les agències tributàries catalana i estatal, i la seva conversió en l’Agència Tributària de Catalunya, responsable de la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos en coordinació amb l’AEAT per tal de garantir el correcte funcionament del model, la transparència i l’efectivitat en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal, seria perfectament viable.
Catalunya s’ha d’implicar activament en la reforma del nou sistema, que ha d’intentar concitar un ampli consens, fer-ho des de la lleialtat institucional, la solidaritat interterritorial, amb corresponsabilitat per millorar-ne l’eficiència i emmirallar-se en les millors experiències existents de models tributaris de caràcter federal.
Tocarà implicar-se per buscar un acord estable a mig i llarg termini, que beneficiï al conjunt de la societat i que incorpori de forma definitiva la cultura de la transparència i el rendiment de comptes. I caldrà allunyar-se del soroll de les declaracions demagògiques que escoltem sovint, més pensades per introduir el debat en el permanent greuge comparatiu i en una vessant de confrontació territorial estrictament emocional.
El debat del finançament autonòmic és un debat de classe i de país. Es tracta d’avançar en descentralització, en reforçar uns serveis públics que garantexin un nou contracte social pel segle XXI que afronti els reptes demogràfic, tecnològic i climàtic, en ampliar la cohesió social i en reforçar la democràcia davant l’embat de les polítiques populistes i reaccionàries que ens amenacen.
No serà fàcil. Es tracta d’un repte majúscul i per això el sindicalisme de classe no pot restar impassible i si jugar a favor d’un acord necessari, oportú i convenient.
J. M. Romero Velarde. Secretari general CCOO Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia, Garraf
Fotografia del Seminari Salvador Seguí: elBaix.cat