De tant en tant, la ressenya d’una pel.lícula o serie, de la que valgui la pena parlar, a elBaix.cat. La Clara Bosch, opina des d’una visió més personal que experta, sobre aquells films que veu i considera ressenyables, fugint una mica (que no del tot) de les modes i l’exigència de l’actualitat. Aprofitant aquest període de premis, que ens portarà dels Goya als Oscar 2025, ens posarem al día. Avui, parlarem d’aquesta magnífica pel.lícula “Soy Nevenka”, que malgrat estar nominada enguany a diversos Goya, va passar una mica desapercebuda al costat de films més galardonats
Després de l’èxit de Maixabel (2021), que va rebre tres premis Goya i es va convertir en un dels films més destacats del cinema espanyol recent, la directora Icíar Bollaín va decidir tornar aquest 2024 a la gran pantalla, amb Soy Nevenka.
Coneguda per pel.lícules com Hola, estás sola? (1995) o la guardonada Te doy mis ojos (2003), amb la qual va aconseguir dos Goya, aquesta vegada ha presentat un projecte produït per Movistar Plus+ amb guió coescrit per ella mateixa i Isa Campo.
El film es basa en la història real de Nevenka Fernández, exregidora d’Hisenda a l’Ajuntament de Ponferrada pel Partit Popular, que va ser la primera persona a Espanya en aconseguir una condemna judicial per assetjament contra un càrrec polític.
La pel.lícula mostra el dur camí que va haver de recórrer la jove Nevenka (interpretada per Mireia Oriol) des que va accedir al càrrec l’any 2000, quan l’alcalde (Urko Olazábal) i company de partit va començar a assetjar-la, fent-li la vida insuportable. En aquell moment, ella només tenia vint-i-quatre anys.
Sotmesa a una pressió insostenible, la protagonista es veu obligada a dimitir i, malgrat trobar-se completament sola davant la indiferència, la Incompresió i fins i tot la complicitat del seu entorn més pròxim, inclosa la seva pròpia família, decideix plantar cara i denunciar els fets.
Amb una gran determinació, s’enfronta als tribunals per portar-hi el seu agressor, aconseguint així una sentència pionera en la justícia espanyola. No obstant això, aquest procés li comporta un elevat cost personal i l’empeny a reconstruir la seva vida al Regne Unit.
El film destaca per les intenses interpretacions del seu repartiment. Mireia Oriol dona vida a una dona atrapada en una espiral de patiment, mentre que Urko Olazábal encarna un alcalde carismàtic que es revela com un assetjador despòtic. Completen el càsting Ricardo Gómez, Lucía Veiga, Luis Moreno, Javier Gallego, Mercedes del Castillo i Font García, en una pel.lícula contundent, que no deixa espai per a concessions.
El film posa el mirall en la societat espanyola de finals dels 90 i principis dels 2000 i el reflex fa vergonya. Segurament per això hi ha gent que prefereix no fer-hi front, i practicar la tècnica de l’estruç. Però en la meva opinió és un exercici necessari per recordar-nos quant hem avançat, quant està en risc i tot el que cal continuar treballant per garantir una vida lliure de violència per a les dones.
Especialment demolidor resulta l’únic moment de la pel.lícula en que s’utilitzen imatges d’arxiu. Les imatges de la vergonya; de manifestacions als carrers de Ponferrada a favor de l’agressor i humiliant a la víctima de totes les maneres possibles, l’actitud dels mitjans de comunicació… i nosaltres? On érem? Què dèiem aleshores? Com vam reaccionar en aquell moment? Segur que la majoria ho recordeu.
La pel.lícula convida a abraçar aquest sentiment d’injustícia, a submergir-te en el terror amb Nevenka. S’explica de manera impecable quin és el procés de degradació vital d’una víctima d’assetjament. Et deixa sense peròs que valguin. Aquells que es fan servir per justificar l’injustificable, queden ben retratats.
En un any en que la producció espanyola de pel.lícules i series ha estat d’una altíssima qualitat, potser és cert que Soy Nevenka no és el film més trencador, original o qualsevol de les raons per les que es pugui premiar una pel.lícula. Però és un exercici de justícia necessari i convida a una reflexió tan important, que recomanaria inclús que fos material audiovisual pel darrer any de batxillerat als instituts.
Perquè això també és història recent d’Espanya.