Ressenyes de pel.lícules ressenyables. A elBaix.cat per Clara Bosch

Després de la ressaca dels sorprenents premis Oscar 2025, avui vull destacar una de les pel.lícules que, tot i obtenir cinc nominacions en les categories de Millor Pel·lícula, Millor So, Millors Efectes Visuals, Millor Fotografia i Millor Disseny de Producció, només es va acabar enduent dues estatuetes “menors”: millor so i millors efectes visuals. Especialment sorprenent la seva NO nominació a la música de Hans Zimmer.

El film mereixia més? És possible. Com a amant del gènere no sé si soc objectiva…

Denis Villeneuve ha continuat dirigint la trilogia de “Dune”, l’adaptació cinematogràfica de la reputada novel·la de ciència-ficció de Frank Herbert. Una saga que no acaba de ser tan rodona com per considerar-se obra mestra -no arriba a l’alçada en el gènere de ciència ficció/fantasia a films com “El Senyor dels Anells”- però dóna tant de sí visualment, que justifica l’existència de la seva arribada a les pantalles de cinema, on l’experiència de veure tant “Dune 2” com la seva primera part, és sensorialment hipnòtica.

Tot això embolcallat de la música d’un Hans Zimmer que segueix la obra mentre aquesta continua desgranant la història dels Atreides, un clan poderós (potser massa) i precisament per això traït i destruït. Però sabem que no del tot, dons Paul Atreides (Timothée Chalamet) segueix viu i amb això s’assegura la continuïtat del clan, doncs ell n’és l’hereu, després de l’assassinat del seu pare al film anterior. També ha sobreviscut la seva mare, Lady Jessica (Rebeca Fergusson), tots dos amagats al desert d’Arrakis i amb ajuda dels natius Fremen.

Tot i els dubtes dels mateixos Fremen, que no acaben de refiar-se d’ells, en Paul i la seva mare s’acaben “integrant” en una societat d’habitants del desert permanentment en guerra contra l’imperi, principalment sabotejant les gran màquines recol·lectores d’espècia – el preuat material que permet els viatges interestel·lars i origen de molts bens però sobretot, de tots els mals -, dels que ara s’han fet amb el planeta Arrakis, al que estan espoliant; els Harkonnen.

Tot en aquesta nova entrega és més imponent i exagerat, amb més presència dels elements no tan vinculats directament amb el gènere de la ciència ficció, sinó amb temes familiars i amorosos, que comparteixen protagonisme amb els afers religiosos i els dubtes i patiments d’un Paul Atreides en el seu camí cap a esdevenir “L’escollit”. Per altra banda, veurem als Harkonnen més desequilibrats i cruels que mai, i uns cucs del desert que dubto que puguin arribar a ser més grans.

Si la primera part de ‘Dune’ analitzava el camí per convertir un nano en un heroi, l’escollit; en aquesta segona part el film es centra en descobrir el lideratge de Paul, i si ell acceptarà el seu “destí”, aprofundint així en el seu caràcter mític proper a una figura gairebé messiànica, construïda a base de creences i premonicions dels Fremen. La seva assumpció d’un nom de guerra com Usul Muab’Dib, la seva maduració personal, i les seves habilitats innates tant en combat com en d’altres destreses pròpies dels Fremen, el catapultaran cap el que sembla el seu destí.

Així doncs, Paul deixarà de ser un marginat per convertir-se en una figura admirada pels Fremen. El líder Stilgar (Javier Bardem) representa, en certa manera, l’aspecte més radical, creient i sectari, del seu poble. Alhora, la influència de Lady Jessica, amb un paper gairebé profètic, acabarà guiant els esdeveniments cap a una guerra santa contra els Harkonnen, un conflicte de dimensions èpiques que tindrà continuïtat en la futura tercera part.

Les visions que Paul tenia sobre Chani (Zendaya) en el primer film, on només la percebia com una presència llunyana, es materialitzen ara plenament. La seva relació esdevé una història d’amor intensa, tot i que no pot evitar que les diferències entre ells es facin cada cop més evidents.

Denis Villeneuve torna a impressionar amb la seva direcció visualment majestuosa, però sense arribar a transformar “Dune: Part 2” en una experiència del tot immersiva, tal com alguns vam percebre la primera entrega.

En la meva opinió, les mancances que arrossegava la primera part es fan encara més evidents en aquesta seqüela. Malgrat les gairebé tres hores de metratge, que serveixen per recrear amb detall un univers visualment fascinant, la narrativa no aconsegueix transmetre amb claredat els esdeveniments. Això deixa la sensació no pas d’estar llegint la novel·la, sinó més aviat, de contemplar-ne només les il·lustracions.

No obstant, la pel.lícula és un viatge i una visita a universos llunyans, que per mi, val molt la pena.