La realitat de les cures a la gent gran és un dels temes pendents més urgents de la nostra societat. Tot i els avenços com la Llei de Dependència, l’assistència a moltes persones grans continua sent insuficient i precària. Segons dades de l’Observatori del Treball i Model Productiu, a Catalunya el sector del treball de la llar i les cures compta amb unes 80.000 treballadores, però només 56.000 estan afiliades al sistema especial per a empleades de la llar. Això significa que prop de 24.000 persones treballen sense contracte legal o en situació irregular. Segons la patronal de residències, es necessitaran 20.000 treballadores addicionals per al 2030, en un sector on pràcticament només hi ha dones i on una de cada quatre treballa de manera irregular, sovint immigrants en condicions extremes.
Entitats com Cuidadoras sin Papeles denuncien que aquestes treballadores estan exposades a abusos laborals: jornades extenuants sense descansos adequats, hores extres no remunerades i salaris per sota del mínim legal. La precarietat econòmica fa que moltes famílies contractin cuidadores de manera il·legal per cobrir les necessitats bàsiques de persones dependents.
La manca d’ajuts suficients suposa una càrrega econòmica insostenible. La majoria de pensionistes no poden afrontar els costos d’una cuidadora regularitzada o d’una residència. Contractar legalment una cuidadora de jornada completa costa aproximadament 1.600 euros al mes, mentre que una plaça en una residència supera els 2.300 euros mensuals. Aquestes despeses, que sovint no poden ser cobertes amb les pensions, precipiten la ruïna econòmica de moltes famílies i perpetuen l’economia submergida.
Les administracions públiques contracten unes 20.000 treballadores socials per als serveis assistencials a Catalunya, però aquesta xifra és clarament insuficient per atendre una població cada cop més envellida. Mentre el sector públic no assumeixi la seva responsabilitat, les famílies seguiran suportant aquesta càrrega.
És urgent que els sindicats impulsin una campanya per regularitzar el sector, promoure la contractació bonificada de cuidadores i garantir-ne la formació bàsica. Cal millorar les condicions laborals d’aquestes treballadores i assegurar una atenció digna a les persones grans.
També és imprescindible establir una política fiscal justa. Les despeses derivades de la contractació de cuidadores o del pagament de residències haurien de ser desgravables a l’IRPF. Això alleujaria la pressió econòmica de les famílies i reconeixeria l’esforç que fan per suplir una funció que hauria de garantir l’administració pública.
No podem seguir ignorant aquesta realitat. Garantir unes cures dignes per a la vellesa és una responsabilitat col·lectiva que defineix el nivell de justícia i humanitat de la nostra societat. És hora d’actuar amb valentia i construir un sistema de cures més humà i equitatiu.
Lluís Carrasco Martínez. Molins de Rei
Fotografia: Fundació Pasqual Maragall