[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]N[/dropcap]o passarà gaire temps sense que les Facultats de Ciències Polítiques posin les darreres eleccions al Parlament de Catalunya com un exemple de com la prepotència pot portar a cometre errors terribles. Artur Mas (o el seu entorn) es va creure que la manifestació de la Diada Nacional podia ser capitalitzada en benefici exclusiu de CIU i va dissoldre el Parlament, convocant eleccions anticipades quan encara no feia dos anys que governava.
A més, CIU també es va convèncer de que factors com la crisi econòmica i la seva política de retallades sense límits no entrarien en joc durant la campanya electoral: la convocatòria d’un referèndum i el debat sobre l’estat propi havien de ser l’únic tema de discussió. Les conseqüències les hem vist reflectides en la campanya convergent: un govern que es presenta a la reelecció sense fer balanç de la seva actuació ni concretar les seves propostes de futur, un enfocament personalista i l’apel•lació a una majoria absoluta o extraordinària a l’entorn d’un únic líder anomenat Artur Mas.
Però la realitat és tossuda i els desnonaments, la vaga general i el debat sobre les retallades també varen fer-se presents al costat del debat nacional. I hi ha succeït un fet extraordinàriament positiu: després d’un període en el que la política va aparèixer com una cosa inútil i negativa (recordem l’elevadíssima abstenció a les eleccions municipals de maig de 2011, enmig del moviment dels indignats), ara la gent s’ha sentit cridada a participar; uns a favor de la independència, d’altres en contra; uns a favor de la política econòmica del govern, d’altres contra les retallades… Resultat: la participació més alta mai registrada en unes eleccions al Parlament (el setanta per cent) i una baixada a la meitat dels vots en blanc que havien pujat de forma espectacular els darrers anys.
Tenim doncs una radiografia de la Catalunya real. CIU, que aspirava a la majoria absoluta situada en 68 escons, ha baixat del 38’4% dels vots i 62 diputats al 30’66% i 50 diputats. El PSC ha passat del 18’3% de vots i 28 escons, que era el seu pitjor resultat, al 14’4% i 20 diputats. El bipartidisme que ha marcat la política catalana en els darrers trenta anys és mort: CIU i PSC sumaven 90 escons (les dues terceres parts del Parlament) en la darrera legislatura i ara en són 70: vint menys, tot just una mica més de la meitat de la cambra.
Les pujades més significatives han estat les d’ERC (21 diputats) i Ciutadans (9 diputats). El PP s’ha quedat gairebé igual (19 diputats). SI ha desaparegut i la CUP ha entrat al Parlament amb un 3’4% dels vots. Els resultats d’ICV-EUIA, en el marc d’una campanya, plantejada per CIU i molts mitjans de comunicació al marge del debat dreta-esquerra, han estat molt bons, els millors de la història de la coalició creada el 1987. Ha passat del 7’3% de vots al 9’9% i de 10 diputats a 13. Ha crescut de 230.824 vots fins als 358.501, i ha tornat a obtenir representació a les quatre circumscripcions, recuperant l’escó de Lleida.
El Baix Llobregat
La nostra comarca és un bon laboratori per entendre el que ha passat. CIU pateix un retrocés espectacular: baixa més de 12 punts ( del 31’9% al 19’8% ) i de 105.118 vots a 78.118. El PSC baixa del 23’4% al 20%. El PP puja molt lleugerament (del 14% al 14’2%). Ciutadans (10’8%) i ERC (10’6%) tenen un increment molt notable. I la CUP obté al Baix Llobregat uns resultats més que discrets (2’5% i 9.978 vots) clarament per sota de la mitjana de Catalunya (3’4% ) i experimenta la diferència entre el vot municipal i el vot més polític: a Molins de Rei, la seva plaça forta, on en les eleccions locals de l’any passat va obtenir 1.797 vots ara arriba tan sols a 886, passant del 17’5% al 6’3%.
ICV-EUIA passa de 29.600 vots a 51.750 i del 8’9% al 13’1%, amb resultats especialment bons al Prat (18’6%) , Cornellà (15’6%) o Sant Feliu (15’1%). És normal que la gent de la coalició estiguem especialment satisfets i agraïts a les persones que ens han fet confiança. Sembla que ens movem bé en la Catalunya real i en el Baix Llobregat real. I al Palau de la Generalitat i a la seu nacional de CIU algú es deu estar estirant els cabells…
Jaume Bosch. Diputat d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya