[dropcap color=”#336600″ font=”arial” fontsize=”40″]L[/dropcap]a pressió per consumir mòbils és enorme. Tothom vol tenir WhatsApp per estar en contacte amb els amics, i qui més qui menys ha obtingut el seu aparell gratuïtament o través de l’oferta insistent d’un venedor telefònic. Fins aquí tot bé perquè no sospitem que el que a nosaltres ens surt força bé de preu a algú altre li surt molt car.
Als nostres mòbils hi ha un mineral rar, el coltán, que s’extreu a l’est de la República Democràtica del Congo, un país que al 2011 figurava segons el Índex de Desenvolupament Humà com el país més pobre del món tot i la seva innegable riquesa natural en diamants, or i coltán (80% de les reserves mundial). L’expoli és innegable així com la sortida del mineral per Ruanda a través de grups armats ultraviolents que també controlen les mines i la posterior compra de la Xina del mineral.
És un conflite complex on els interesos són múltiples, com ho demostra l’elecció de Ruanda com a membre permanent del Consell de Seguretat de la ONU (amb els recolzament dels USA), l’enorme desplaçament de cascos blaus (fins fa poc el més ampli del planeta) i la recent firma d’un acord de pau pel Congo signada per 11 paísos africans.
Les dades són esfereïdores ja que des dels anys 90 a l’est de la República Democràtica del Congo és viu un conflicte silenciat pels mitjans de comunicació que ha causat més de 5 millions de víctimes mortals i centenars de milers de desplaçats com els que escapen de nit aquests dies cap a Uganda, fugint de les milícies del M23, uns 4.500 segons l’ACNUR. Malauradament també resumeix aquesta guerra les violacions dels drets humans i l’ús indiscriminat de la violència sexual com a arma de guerra, cosa que ha afectat a unes 200.000 dones de totes les edats.
Fent un viatge a la zona de la mà d’Oscar Mateos veurem com la població civil, “la principal damnificada de tot aquest conflicte” té cada vegada més capacitat d’organització i resistència i senyala, per exemple, les organitzacions de dones i de periodistes. Segons ell una de les solucions al conflicte passa per “recolzar les iniciatives de pau locals” així com per una voluntat política per fer pressió als governs Ruandès i Ugandès.
I de voluntat política s’ha d’exercir a tots nivells, i de fet es comença amb les administracions locals. En motiu de Congrés Mundial de Mòbils la Xarxa d’Entitats per la RDC va treure un comunicat de premsa on explicava com l’Ajuntament de Barcelona no havia aprovat una declaració institucional en la que es demanava “més responsabilitat i transparència en l’explotació de recursos naturals” a les empreses que participaven al event. Actualment, han signat la declaració els ajuntaments de Sant Boi de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Castelldefels i 10 municipis més.
Per altra banda, un bon exemple de pressió popular és la que s’ha fet als USA on diverses organitzacions internacionals com Global Witness van impulsar la Llei Dodd-Frank que estableix que els minerals procedents de zones de conflicte no podran ser utilitzats en les cadenes de muntatge i que es fixaran auditories per certificar-ho.
El conflicte és complex i la nostra proporció de relació amb ell està demostrada. És obvi que la demanda creixent de tecnologia mòbil no ajuda a alleujar el conflicte. Cadascú sabrà doncs fins a on es vol implicar, quantes vegades l’any es voldrà canviar el mòbil, quants terminals i quins tenir (en això ens ajudarà el rànquing fet per Raise Hope for Congo) amb qui reciclar-los (Mobilitza’t per la Selva) i a quines entitats donar suport.
Audiencia Móvil (@audienciamovil)