Cada 14 d’abril es commemora l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola. Aquesta 2ª part, explica de manera molt resumida la república en temps de guerra, la derrota final del bàndol republicà en mans dels feixistes, i l’exili. La setmana passada, la 1ª part va explicar la història de la proclamació de la República i de l’etapa republicana, fins just abans del cop d’estat feixista de 1936
(consultar “La II República Espanyola (I): En temps de pau“)
[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]P[/dropcap]erò la dreta ja havia iniciat el camí de la conspiració, per recuperar el poder que havia perdut a les urnes…
A partir dels mesos de febrer i març de 1936, tothom començava a témer el que estava a punt de passar. El dirigent falangista, José Antonio Primo de Rivera declarava: “ha llegado el momento de la dialéctica de los puños y las pistolas”, i la Falange Espanyola fou il·legalitzada i Primo de Rivera, detingut.
A l’exèrcit també es visqué la divisió política: per una banda, la Unión Militar Española preparava el cop d’Estat i es triava, l’abril del mateix any, com a director del futur cop d’estat al general Emilio Mola Vidal; a l’altra extrem es formà l’Unió Militar Republicana Antifeixista.
Després d’una escalada de violència sense precedents, el 17 de juliol s’inicià la sublevació militar a Melilla i entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es produí la insurrecció militar, que inicià la guerra civil més cruenta de la història contemporània d’Espanya.
La insurrecció militar del Marroc, es va estendre per moltes guarnicions militars: Manuel Goded Llopis prengué el poder a les Illes Balears, el general Francisco Franco a les Canàries, Queipo de Llano a Sevilla i Emilio Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona. Arran del caos produït per la insurrecció militar, el president del Govern espanyol, aleshores Santiago Casares Quiroga, dimiteix.
A Barcelona, la matinada del 19 de juliol, el general Álvaro Fernández Burriel i una part de la guarnició deixen la caserna de Pedralbes i s’encaminen al centre de la ciutat, complint les ordres que des de Pamplona els dicta el general Emilio Mola. Les tropes, acompanyades d’algun falangista, es dirigiren al centre de la ciutat.
Però els plans contrainsurgents de la Generalitat feren fracassar el cop gràcies a la força combinada dels Guàrdies d’Assalt, els Carrabiners, els Mossos d’Esquadra, els habitants de Barcelona i, més tard, la Guàrdia Civil. Igual que a Barcelona, la insurrecció fracassà a Madrid, València i Bilbao.
Tanmateix hi hagué altres punts de l’Estat en què els militars aconseguiren el poder. Així començà la Guerra Civil espanyola: el Govern es veié obligat a lliurar les armes al poble, la Generalitat decretà la creació de les Milícies Ciutadanes per Catalunya, Lluís Companys cedí l’autoritat al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, i s’organitzaren columnes per alliberar zones sota control militar.
Els darrers dies de juliol, les milícies catalanes ja s’encaminen cap al front d’Aragó. El 4 de setembre de 1936, la presidència del Govern, va passar a mans del socialista Largo Caballero. Al País Basc, el govern de la República els donà l’autonomia l’1 d’octubre de 1936, i fou escollit com a lehendakari en José Antonio Aguirre. El 4 de novembre del 1936, la CNT s’uní al govern de Largo Caballero, mentre que el govern de Madrid es traslladà a València i es constituïen unes Juntes de Defensa Nacional, encapçalades pel general Miaja, qui encarregà l’organització de l’Estat Major a Vicente Rojo.
A finals de març de 1937 davant la desorganització en el bàndol republicà i les victòries franquistes a Huelva, Badajoz, Donostia, Toledo, Oviedo i Màlaga, són reclutades les quintes del 34 i 35 (que llavors tenien vint-i-tres i vint-i-dos anys) per a la formació d’un exèrcit regular i disciplinat, el Popular republicà. Però el bàndol republicà seguí dividit, i les disputes entre anarquistes, socialistes i comunistes, eren cada cop més cruentes.
Largo Caballero fou succeït per Juan Negrín, en el càrrec de president del Govern espanyol. Mentrestant, el bàndol franquista conquereix Bilbao, Santander i Gijón, i trenca el front d’Astúries. El Govern de la República s’acaba traslladant de València a Barcelona per l’avenç de les tropes del general Franco.
La situació de la guerra s’anava decantant cap al bàndol franquista, mentre de mica en mica va desintegrant-se el bàndol republicà i reduint-se a dues zones: una, la de Catalunya, i l’altra, la del centre, amb les ciutats de Madrid i València, aïllades. El Govern republicà segueix reclutant quintes per al front, fins que acaben essent reclutats els de la quinta del 41, és a dir, els que tenen entre disset i divuit anys; són la coneguda com a “quinta del biberó”.
Cal destacar de manera especial, el paper de les Brigades Internacionals; unitats militars formades per voluntaris d’esquerres vinguts d’arreu del món, per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil Espanyola, a favor de la República i en contra dels militars insurrectes del general Franco, a qui recolzaven els règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia.
Van haver-hi uns 59.380 voluntaris mobilitzats entorn a l’ajuda internacional al govern de la República, procedents de 54 països d’arreu del món i dels quals uns 35.252 foren combatents, tot i que mai foren més de 20.000 a l’hora. El nombre de baixes entre les Brigades fou molt alt, calculat en unes 9.934 persones. A diferència dels exèrcits regulars marroquins, italians i alemanys que ajudaren Franco, els brigadistes internacionals generalment no foren soldats, sinó treballadors i persones d’esquerres, que van considerar que la seva obligació era defensar la llibertat i lluitar contra el feixisme; valors que encarnava la República espanyola.
Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que el 23 de setembre del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes.
El 28 de febrer de 1939, el darrer any de la Guerra Civil, els governs de França i del Regne Unit reconeixien l’Espanya del general Franco. A més, Manuel Azaña dimití com a president de la República i el govern republicà va haver d’exiliar-se a França per l’ocupació franquista de Catalunya.
L’1 d’abril de 1939, Franco donava per finalitzada la guerra i la República. Començava així la dictadura feixista que dominaria el país durant 40 anys. Una dictadura sagnant, que va condemnar a l’exili, la presó i la mort a centenars de milers de persones.
L’exili republicà del 1939, també conegut com la Retirada, és i serà un dels episodis més negres de la història d’Espanya. Unes 500.000 persones van haver de deixar tot allò que havien estimat per encarar un futur amb moltes incerteses. D’aquesta manera, quan Barcelona va caure en mans dels nacionals, moltíssimes persones van preferir anar a l’exili que no pas viure sota el règim de Franco. Una decisió molt coherent ja que fora d’Espanya s’hi perfilava un raig d’esperança.
Tot i així aquesta decisió els va comportar un gran patiment. Aleshores, es va produir una imatge inèdita: una gran riuada de persones dirigint-se cap a la frontera amb França. Durant aquest trajecte, els exiliats van ser víctimes de la fam, del fred i de les bombes feixistes. Després de molts dies de trajecte van arribar a la frontera.
Però les autoritats franceses, davant la gran quantitat de persones que volien entrar al seu país, van decidir tancar la frontera per uns dies, mentre construïen, de pressa i corrents els primers camps d’”allotjament”, que no complien les condicions mínimes de salubritat; més similars a un camp de presoners que a un camp de refugiats.
Finalment, la frontera va quedar oberta i els republicans van poder entrar a França i deixar enrere Espanya, aquell país que els havia vist néixer, però que en molts casos no els veuria morir.
El començament immediat de la Segona Guerra Mundial (1 de setembre de 1939), i la posterior invasió de l’URSS per Alemanya (22 de juny de 1941), van tornar a posar en situació de col·laborar, fins i tot en la lluita, a tots els republicans, que veien la victòria aliada com la seva pròpia.
Però a mesura que avança la guerra, els somnis del bàndol republicà es van esmicolant. França, Gran Bretanya i sobretot els EEUU, tenen tanta por del feixisme com del comunisme. Es comença a albirar l’inici del que acabaria anomenant-se, la “guerra freda”; en la que l’URSS passaria d’aliada a enemiga dels EEUU.
La Diputació Permanent de les Corts, després de la seva última reunió a París el 27 de juliol de 1939, és reconstituïda a Mèxic. Els governs autonòmics basc i català, també van mantenir la seva continuïtat en l’exili.
Mèxic va ser el primer estat en reconèixer al govern de la República, l’any 1939. Aquesta decisió es va mantenir fins a 1977, quan es restabliren relacions diplomàtiques amb Espanya. Aquesta col·laboració es va brindar als exiliats espanyols des de la seva acollida pel govern de Lázaro Cárdenas. Un altre estat que va reconèixer fins a 1977 la II República, va ser Iugoslàvia.
Per iniciativa de la delegació de Mèxic en la Conferència de San Francisco de les Nacions Unides, es dóna suport a una moció de rebuig al govern de Franco i es reconeix al govern en l’exili la representació d’Espanya. La mesura fou protegida per les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial en la Conferència de Potsdam. L’Assemblea General de les Nacions Unides confirmà aquesta moció al febrer de 1946 i vota al desembre del mateix any excloure l’ingrés de l’Estat Espanyol a l’organisme internacional.
L’any 1950 però, el govern de Franco aconseguí revocar la prohibició d’establir delegacions diplomàtiques per a posteriorment ingressar a l’ONU com país membre (14 de desembre de 1955). En aquells dies, els suports internacionals del bàndol vencedor s’havien enfortit fins a trencar l’aïllament internacional de postguerra. Començant, notablement, pel suport del Vaticà (Concordat de 27 d’agost de 1953) i els pactes amb els Estats Units (mateix any, 26 de setembre).
En aquest context, les institucions republicanes, encara que persisteixen, deixen de tenir pes: ni comptaran en les relacions internacionals, ni seran tingudes en compte pels grups principals de l’oposició al franquisme.
Informació extreta del llibre ”Pasado y Memoria Nº 2. La II República Española”, de la secció d’Història de Culturcat “La República catalana y la Generalitat de Catalunya”, i de Viquipèdia