Crònica: Omar Rodríguez
Fotos: Ramon Broto
“El neoliberalisme és un buldòzer que avança sense legitimitat” – Del moviment antiglobalització al segon cicle internacional de protestes
Ramón Broto, membre actiu de l’Assemblea Vallirana, passeja en silenci per la pista del parc central. Sosté, amb fermesa, una càmera de color negre i fotografia discretament les activitats i el treball de les i els activistes socials i militants que conformen el col·lectiu assembleari. Taulons de fusta, cadires, una carpa, una nevera portàtil, un equip de so, un micròfon, l’espai i l’escenari, entre d’altres, apareixen en les seves instantànies. Al seu torn, retrata amb enteresa tant els ponents de la xerrada “del moviment antiglobalització al segon cicle internacional de protestes” com l’atenta mirada de les i els 40 assistents. Les seves fotos evidencien que ha començat la II Universitat d’estiu “la victòria és possible”.
Durant 30 anys, el triomf ideològic del neoliberalisme, l’expansió geogràfica del capitalisme salvatge i desregulat a totes les parts del planeta i la seva penetració sectorial en tots els porus de la societat, la construcció del pensament únic, la fragmentació de la societat, el consens sociopolític i econòmic de les elits per la conformació de la Unió Europea, entre d’altres qüestions de primer ordre, han configurat un mon vacil·lant, precari i orientat a afavorir els interessos del gran capital. Així ho ha explicat, cap a les 19 de la tarda, Josep Maria Antentas, professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i activista social.
Francament, i com apuntava Antentas a la primera xerrada de la universitat, si durant les primeres dècades de la seva existència el neoliberalisme emergeix i és presentat per les elits del poder com l’única forma econòmica possible, en l’actualitat “és un buldòzer que avança sense legitimitat”. En tal sentit, va repassar el sorgiment del zapatisme, l’eclosió del moviment antiglobalització, l’ús de les accions directes no violentes, així com l’esclat de la crisi sistèmica del 2008 i de les institucions del règim, les revoltes al món àrab, les polítiques d’austeritat i el naixement del 15M. “Darrere de l’austeritat hi ha una clara intenció de canvi de model de societat; es busca un capitalisme salvatge absolutament desregulat”, va sostenir amb vehemència. Plantejar batalles a l’ordre del capital per fracturar i trencar les estructures de poder actuals haurà de passar, necessàriament, per la politització de la societat, per la reconstrucció de l’imaginari col·lectiu i per la consecució de noves victòries. En la mateixa línia, “canalitzar la indignació i organitzar-la políticament serà una qüestió indispensable”, va assegurar Antentas.
Pepe Gutiérrez, escriptor i membre actiu de la Fundació Andreu Nin, va brindar un context històric i polític i repassà alguns aspectes essencials de la conjuntura actual. Sense anar més lluny, i si la democràcia es configurà a la mesura del règim i amb el clar propòsit d’afavorir-ho, “el capitalisme que va derrotar a l’esquerra en tots els àmbits està demostrant per sí mateix el que és capaç de fer”. En cert sentit, el capitalisme del benestar ha estat derrocat pel capitalisme salvatge. Com apuntava Pepe, “l’esquerra institucional ha desaparegut i les condicions de les generacions actuals son molt precàries”. En aquest aspecte, no només haurem de donar una resposta política activa i col·lectiva, sinó que haurem de construir els utensilis necessaris per organitzar-la: “la història demostra que quan no existeixen els instruments, es creen”, manifestà l’escriptor. La II Universitat d’estiu, un espai d’anàlisi i debat polític, és un d’aquests mecanismes. És un pas més. Al cap i a la fi, i com escrivia Carlos Fernández Liria, escriptor i professor de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid, “la construcció d’una altra societat haurà d’estar basada en l’argumentació i la contra argumentació”. La xerrada i el debat posterior van acabar a les 21 hores.
“S’aplicà una política de control salarial i es produí una precarització creixent de les condicions de treball” – Recordem i pensem la transició: està en crisi el règim?
Taller de reflexió: recordem i pensem la transició, està en crisi el règim?
Cap a les 11.30 del matí, Anabel Edo, membre actiu de l’Assemblea Vallirana, arribava a la Masia -Molí de Can Batlle amb certa intranquil·litat i preocupació. Les seves primeres paraules així ho van suggerir: “pensava que no arribava a temps”. Les 15 persones reunides que esperaven a Pedro Carrión, professor i activista social de Cornellà, ja parlaven i debatien animadament sobre la transició, el paper de l’esquerra revolucionaria i sobre alguns dels esdeveniments més importants de l’època. No obstant això, l’obertura del primer taller de reflexió de la II universitat d’estiu, “recordem i pensem la transició: està en crisi el règim?”, trigà alguns minuts a començar. El ponent, que ja coneixia a alguns de les i els assistents, es va presentar amb un “esquema incomplert […] i una visió dirigida a la gent jove que no va viure aquells anys”, segons expressa el mateix document; és a dir, un grapat de fulles reflexives, judicioses i interpretatives sobre el període que va lliurar a cadascun dels participants.
“La transició va ser un pacte entre l’Estat i l’aparell franquista amb l’oposició democràtica”. Així va iniciar Pedro Carrión la seva presentació. Des de la mort de Franco fins a la victòria aclaparadora del PSOE a les eleccions generals de 1982, tots els actors i formacions implicades en el procés van competir entre sí, es van resituar políticament i van reformar el sistema dictatorial, el qual, tal i com va apuntar Carrión en la seva exposició, “va quedar substituït per un nou règim democràtic”. A continuació, i a més de recordar la figura d’Adolfo Suárez i la conformació de la seva aposta política, la Unió de Centre Democràtic (UCD), va reflexionar entorn al referèndum de 1977 sobre la reforma política, les eleccions generals del mateix any i les negociacions entre el govern de Suárez i totes les organitzacions de l’oposició democràtica –especialment amb el PSOE, va ressaltar el ponent–. No obstant això, Pedro Carrión no va oblidar mencionar la crisi capitalista del 73 i els efectes contraris pel conjunt de l’Estat espanyol: “no hem d’oblidar que el canvi de model es produeix en una situació econòmica complicada; va aparèixer, en primer cop per en molts anys, l’atur; es va aplicar una política de control salarial i es va produir una precarització creixent de les condicions de treball”.
En un altre ordre de coses, va dedicar alguns minuts de la seva presentació a la qüestió sindical. Sense contemplacions, va afirmar que “quan s’aconsegueix la llibertat sindical, es produeix divisió; i quan es resolen els pactes de la Moncloa, la política sindical de movilització passa a ser de negociació i concertació”. Per últim, va enjudiciar i reprendre a la esquerra reformista i el seu procés de burocratització i va reflexionar entorn al paper de l’esquera revolucionaria, els moviments socials i veïnals i la reaparició de la CNT.
La rellevància històrica del període i la seva actualitat immediata –la crisi institucional i del règim de les autonomies, assenyalava Pedro, és cada cop més evident– van entreobrir un debat que es prolongà fins el migdia.
“Quan es potencien les resistències, s’intensifica la criminalització” – Xerrada: l’Estat de Dret i la repressió actual, amb Jaume Asens
Mercè Solà, membre actiu de l’Assemblea Vallirana, es dirigeix cap a la carpa instal·lada en la pista del parc central. Mentre busca un espai ombrejat, ordena els llibres, les xapes i els programes de la I i II universitat acomodats en el tauló de fusta. Una caixa gran, de color blanc, situada en una de les cantonades de la taula, conté tots els cartells que el col·lectiu assemblea lliura a cada una de les i els ponents de l’esdeveniment. Escrit a la vora del primer dels mateixos es llegeix el nom de Juame Asens, advocat especialitzar en drets humans i moviments socials i autor de No hi ha dret, la seva última publicació. Assegudes, les i els 40 assistents, que debatien el títol de la xerrada, l’Estat de Dret i la repressió actual, esperaven la seva arribada amb serenitat.
Asens va començar la seva intervenció cap a dos quarts de 7. I ho va fer amb determinació i vehemència: “portem anys lluitant contra un capitalisme, un capitalisme salvatge i desregulat, que avança a cop de porra; el mateix capitalisme i el mateix règim opressor que necessita esquerdar l’autonomia col·lectiva de les persones”. Un sistema, de fet, que pretén mercantilitzar-ho tot; un règim que requereix infondre la por, la servitud i l’opressió; una estructura econòmica i política que precisa d’una legitimitat entre totes les capes de la població i necessita una construcció ideològica per funcionar amb comoditat. La dominació és el seu fort. I també el seu requisit indispensable. En tal sentit, i partint de l’anàlisi de la crisi sistèmica actual, Jaume Asens va sostenir que “el deute i, en concret, la crisi del deute actual, és un instrument de dominació pervers”. Va recordar, al seu torn, que “el capitalisme només respecta les lleis que el beneficien”. De totes maneres, també va afirmar que “el poder tendeix a no complir les seves pròpies lleis”.
En un altre ordre de coses, va explicar que en els últims anys s’han desplegat tot tipus de dispositius “legals” per silenciar les protestes. La seva fermesa en declarar que “quan es potencien les resistències, s’intensifica la criminalització”, no va deixar indiferent a les i els 40 assistents; la seva inquietud, almenys, així ho suggeria. Per a l’advocat especialitzar en drets humans i moviments socials, l’aspecte social es converteix en qüestió penal: “no només assistim a la substitució de l’Estat social i del benestar per un Estat penal, sinó que quan es construeix una presó, es tanca una escola”. S’entreobre, així, un nou model de gestió punitiva de la pobresa: més policia, més presons, menys educadors socials. A continuació, va esclarir alguns dels principals trets del paradigma neoliberal i va afirmar que “en aquesta estructura econòmica és igual qui tingui els problemes; el que es promou son la sanció i la prohibició”. D’altra banda, la seva visió de la ciutat com un “enorme panòptic”, com una gran fortificació penal, el van conduir a proclamar sense titubejos que els violents, els radicals, els incívics, son les elits polítics i econòmiques, els poderoses financers; i no les classes populars.
El debat, com sempre, es va desenvolupar amb cortesia i normalitat. En aquesta ocasió, no obstant això, no va finalitzar fins les 21.30 hores. I a partir de les 22 de la nit, va començar el sopar popular de la Universitat d’Estiu.
“L’alliberament nacional dels pobles ha de respectar-se” – Taula rodona: la qüestió nacional i el dret a decidir, a debat
Jesús Marín, membre actiu de l’Assemblea Vallirana, està tombat a l’escenari. Al seu costat, hi ha un total de 6 cadires. I darrere d’ell, la pancarta subjectada amb les bases de formigó i els llistons de coure i metall. Té els ulls tancats i sosté, amb fermesa, un bolígraf de tinta negre i una llibreta de color vermell. En una de les fulles pot llegir-se: “taula rodona sobre la qüestió nacional i el dret a decidir”, “la necessitat de debatre la qüestió nacional, donada la seva actualitat i la seva importància” i “intervencions de 20 minuts”. Al seu torn, es distingeixen quatre noms amb els seus respectius càrrecs i trajectòries: Gerardo Pisarello, Quim Arrufat, Andreu Coll i Joan Tardà. Tots ells activistes, diputats, militants i escriptors que van parlar i debatre a la taula rodona de la II Universitat d’estiu.
A dos quarts de 8, Gerardo Pisarello, jurista i promotor del Manifest més enllà del 25-N, va obrir el debat. Nascut a l’Argentina i, durant molts anys, activista estudiantil, va explicar a les i els 60 assistents les seves experiències com a militant, els seus primers contactes i debats sobre la qüestió nacional i el dret a decidir dels pobles i la seva presa de consciència de la importància dels mateixos. Si en un principi desconfiava de la qüestió nacional perquè “fragmenta la unió de les classes populars”, després de la seva arribava a Catalunya l’any 2001 i els seus estudis sobre el règim constitucional nascut de la transició –el qual, com el mateix ponent va assenyalar, “no dona una resposta clara a la qüestió nacional” – va concloure que “l’alliberament nacional dels pobles ha de respectar-se; existeix la necessitat de reconèixer l’autodeterminació dels mateixos”. En la mateixa línea va apuntar que “el dret a decidir ha d’anar estretament vinculat a la qüestió social i ha de ser entesa sempre des d’una perspectiva internacionalista”.
El diputat de la CUP al Parlament català, Quim Arrufat, va iniciar la seva intervenció a les 8 del vespre. Insistí en la idea de que “el dret a decidir ha d’anar vinculat a un canvi polític del règim”. En aquest sentit, va repetir en més d’una ocasió que l’Estat espanyol i les seves estructures mai cediran davant el procés nacional català i, per tant, la societat i les majories socials hauran de “defensar el dret a decidir contra l’Estat i contra els que pretenen aprofitar-se del mateix”. A continuació, va repassar breument, des de l’experiència com a diputat al Parlament català, el procés de la consulta sobiranista i va remarcar que “CiU està fent el que li dona la gana”. Finalment, va afirmar que “no anem a fer una transició nacional, sinó una ruptura amb l’Estat espanyol i les seves estructures”.
“L’hegemonia ha de passar a les classes majoritàries”. Així va començar Andreu Coll, militant de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista i redactor a Viento Sur, la seva intervenció. El ponent, igual que Gerardo Pisarello, va considerar que el debat sobre la qüestió nacional ha de realitzar-se sempre des d’una perspectiva internacionalista. A més, no només va criticar el nacionalisme espanyol, el qual sempre ha generat recels des d’un punt de vista històric, sinó que va insistir en la idea de vincular “la qüestió nacional amb la social, la de configurar un nou marc polític que trenqui amb l’Estat espanyol i promogui noves relacions confederals o, en el seu cas, federals, amb els demés pobles de la península i la necessitat d’aprofitar les
contradiccions de CiU per eixamplar les esquerdes del sistema tradicional de partits”. En aquest sentit, va considerar que una de les tasques més urgents del nostre temps és la de aprofundir el marc sociopolític actual per tal de generar una crisis i una ruptura. Al seu torn, va sostenir amb vehemència la necessitat de “combatre les retallades i les polítiques d’ajust impulsades pels governs autonòmics i per l’executiu central”.
El Joan Tardà va iniciar la seva intervenció amb contundència: “vivim moments excepcionals; ens estem jugant tot”. Al seu torn, va considerar indispensable la conjuntura actual i va sostenir que les classes populars, si perden aquesta batalla, “condemnaran a les generacions joves a una vida precària”. També va reafirmar la necessitat de cercar el conflicte, l’enfrontament: “hem de ser hegemònics en el procés constituent; és a dir, es tracta d’aconseguir allò que les classes dominants no volen”. D’altra banda, va considerar que “proclamar la República Catalana pressuposa trencar amb l’Estat monàrquic espanyol”.
El debat va ser més llarg i acalorat de l’habitual. L’actualitat i la importància de la qüestió no van deixar indiferent a ningú. A dos quarts de deu va finalitzar la primera setmana de la II Universitat d’estiu.
Tots els textos han estat publicats a la página web http://assembleavallirana.com/
[…] Crònica de la II Universitat d’estiu “la victòria és possible” de Vallirana […]