[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]E[/dropcap]s diu que més del 90% de la societat catalana es mostra a favor de La Consulta. Només es parla de La Consulta, així, en majúscules.
A mi em preocupen tant el 10% que no vol que es faci La Consulta, com el percentatge indeterminat que només vol que es faci La Consulta i no les consultes o altres consultes.
Així, queda clara la meva opinió sobre les consultes ciutadanes i la meva adhesió a la necessitat de realitzar La Consulta -legal- sobre el futur de Catalunya.
La por a les preguntes no acaba aquí. També tenen por a les preguntes alguns dels que volen que es faci La Consulta. Així, per exemple, hi ha qui insisteix en que només pot haver-hi una pregunta amb dues possibles respostes. Perquè? Perquè només una pregunta i no dues? O perquè només dues possibles respostes i no tres?
Si s’aposta per la participació ciutadana no s’hi val limitar-la (mal)intencionadament.
De moment coneixem tres posicionaments diferents sobre el futur de Catalunya respecte a Espanya (independència, unionisme i federalisme). ¿Per què, doncs, limitar les preguntes o les respostes?
Limitar les preguntes o les possibles respostes és tan greu com impedir La Consulta.
Miguel Comino, veí de Sant Vicenç dels Horts
Penso que la pregunta ha de ser clara i concisa, que sigui mereixedora d’una resposta també clara i concisa, que no deixi espai als dubtes.
Sovint en la dialèctica es produeixen conflictes laberintics, no per les respostes o l’ interpretació que s’en deriva sinó per la formulació de les preguntes.
A pregunta clara, resposta claríssima. El poble està despert, d’empeus i amatent a ser preguntat i emetrà el seu dictàmen. No en tinc cap dubte. Com tampoc en tinc que aquest poble “acatarà” el resultat sigui quin sigui, i ho farà democraticament, responsablement.