El Baix Llobregat també fa “olor de colònia”

L’emissió de la minisèrie ‘Olor de Colònia’ a TV3, basada en la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara, ens submergeix en el passat industrial de Catalunya. L’autora evocava en el llibre la vida d’una colònia tèxtil situada al costat del riu Llobregat als anys 50 a través de diferents històries personals i col·lectives, que bé podrien haver tingut lloc a les baixllobregatines Colònia Güell o Colònia Sedó

[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]M[/dropcap]algrat la minisèrie s’ha filmat a la meravellosa Colònia Vidal de Puig-reig al Berguedà, les colònies baixllobregatines podrien haver estat també escenari d’aquesta història, o si més no, de moltes històries similars. La Colònia Vidal forma part d’aquest gairebé centenar de comunitats industrials que des de mitjans del segle XIX van poblar les riberes d’alguns rius catalans (sobretot el Llobregat i el Ter) i on compartien terreny la fàbrica i els espais de vivenda, serveis i oci.

Una colònia industrial era un conjunt d’instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Com que a Catalunya, i en general en els seus orígens a la Gran Bretanya, aquest tipus d’instal·lació industrial va estar relacionada amb el sector textil, també es coneix com a colònia tèxtil.

Les primeres colònies industrials es van establir al Regne Unit a la segona meitat del segle XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d’aprofitar les fonts d’energia, concretament els salts d’aigua dels rius, per moure la maquinària de les fàbriques tèxtils. S’estengueren, però no gaire, fins a França, Bèlgica i Alemanya.

Als Països Catalans van ser introduïdes per industrials del tèxtil (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. Es van instal·lar al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable.

Els abusos derivats d’aquest sistema van fer que progressivament els obrers preferissin d’altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, van entrar en un període de forta decadència. Tot i haver desaparegut la indústria original, moltes de les antigues colònies son avui petits nuclis de població.

Les colònies industrials del Baix Llobregat

La Colònia Güell

Pertany al municipi de Santa Coloma de Cervelló i destaca per ser una de les colònies industrials de Catalunya amb una font important de natura i obra arquitectònica (de mà de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet). Té prop d’uns 800 habitants, i ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric. (si t’interessa el valor arquitectònic de la Colònia Güell, segueix aquest enllaç)

La Colònia Güell era una colònia industrial que es dedicava al tèxtil. Començà a construir-se el 1890 per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell, propietari del terreny, l’antiga finca Can Soler de la Torre. Güell traslladà aquí totes les indústries que abans tenia ubicades al Vapor Vell de Sants (Barcelona).

A diferència de la gran majoria de colònies industrials de Catalunya, l’empresari Eusebi Güell va procurar millores socials per als treballadors i va esdevenir també un mecenes de la cultura.

Així, va dotar a la Colònia Güell d’equipaments culturals i religiosos, i va incorporar el corrent modernista a les noves construccions.

Destaca especialment l’església dissenyada pel propi Antoni Gaudí, inacabada, però que assenta les bases del que seria la Sagrada Família de Barcelona.

No obstant, la vida a la Colònia Güell no era pas molt diferent que el dia a dia a la resta de colònies del país, i malgrat sí que és cert que Güell va dur a terme algunes mesures per millorar la vida dels seus treballadors, no ho és menys que l’explotació i el treball infantil, entre d’altres, formaven part indestriable de la vida a la colònia.

Eusebi Güell encarregà a Gaudí el projecte de la Colònia, que disposava d’hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d’unes 160 hectàrees.

Gaudí s’encarregà de la planimetria del conjunt, per al que comptà amb la coŀlaboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta. Personalment s’encarregà del disseny de l’església, de la que tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte.

La resta d’edificacions van anar a càrrec dels coŀlaboradors de Gaudí: Francesc Berenguer construí la Cooperativa (amb Joan Rubió, 1900) i l’Escola (amb el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí, 1911-1916); Joan Rubió construí diverses cases particulars, com Ca l’Ordal (1894) i Ca l’Espinal (1900); Francesc Berenguer i Bellvehí construí tanmateix el Centre Cultural Sant Lluís (1915-1917) i la Casa parroquial (1917).

Els successors d’Eusebi Güell van vendre la propietat el 1945 a la família Bertrand i Serra. La indústria tèxtil, davant la crisi del sector, fou tancada el 1973, però cada mes d’octubre la Colònia recupera la seva activitat a la famosa festa del modernisme, en la que es recupera durant un cap de setmana farcit d’activitats, l’antiga vida de la Colònia.

Així doncs, aquesta és una festa on els veïns i veïnes de la Colònia Güell, es vesteixen amb roba d’època recreant l’ambient i fets dels primers anys de la Colònia, a principis del segle XX.

Aquest any la Festa del Modernisme gira a l’entorn de la qüestió del treball infantil a les fàbriques tèxtils.

La Colònia Sedó

És una colònia industrial del riu Llobregat que es troba al terme d’Esparreguera i que actualment acull el Museu de la Colònia Sedó, que forma part del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. A l’anomenada sala de la turbina, es mostra la maqueta de la colònia on es presenta la seva història mitjançant un muntatge de llum i so. Dins el tub de conducció de l’aigua es projecta un audiovisual en tres dimensions. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina.

Un passeig per la Colònia ens pot permetre copsar la vida social i el procés productiu d’una colònia industrial.

Però ara retrocedim fins l’any 1846, moment en el que va ser inaugurada per Miquel Puig i Catasús la primera fàbrica tèxtil amb el nom de Can Broquetes. A la colònia s’hi va fer el primer pont entre els municipis d’Esparreguera i Olesa de Montserrat, el qual va durar una setmana. Posteriorment s’hi va construir el pont de la Palanca, que va substituir una antiga barcassa que travessava el riu. Durant la guerra civil espanyola aquest pont penjant va ser l’únic que comunicava les dues poblacions.

A la mort de Miquel Puig, l’any 1863, el substituirà el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que iniciarà la construcció d’habitatges per als treballadors, ampliarà la fàbrica i projectarà diferents obres de desenvolupament i creixement (entre les quals, la famosa resclosa del Cairat) que no podrà portar a terme a causa de la seva mort prematura.

Serà el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, el que culminarà el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portarà el seu nom, el que desenvoluparà tot el procés de producció tèxtil (filats, teixits i acabats) i el que especialitzarà l’empresa en la fabricació de teixits de cotó de pana.

Al mateix temps, Antoni Sedó engrandirà la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, i amb la instal·lació de botigues, escoles, església, dispensari, cinema, casino, etc. Després de la Guerra Civil (1936-1939), s’arriba al màxim creixement de la colònia obrera.

Va arribar a ser la colònia tèxtil més gran de Catalunya i d’Espanya, i la icona de les colònies del Llobregat.

Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s’estructurava en blocs allargats d’habitatges de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d’aquests carrers paral·lels hi havia l’església i, a banda i banda d’aquesta, les escoles. Entre les cases obreres i la fàbrica hi havia la casa de l’amo, amb un extens jardí i, en un altre extrem, la fonda, els safareigs i altres serveis.

La majoria dels empleats de la Colònia Sedó que inicialment habitaven els pisos obrers, eren originaris de petites poblacions i comarques de Barcelona i Tarragona, tot i que, de mica en mica, anà arribant gent de l’Aragó i, ja avançat el segle XX, d’Andalusia. Tots aquests obrers tenien en comú el seu origen rural i la formació de famílies força nombroses. En aquests pisos de menys de 60 metres quadrats hi vivien 6 persones de mitjana, però es donaven casos de fins a 10 i 11 persones. Aquesta limitació d’espai físic de l’habitatge obrer contrastava amb els grans salons de la casa de l’amo i, encara més, amb el gran espai destinat a jardí privat.

També es distingeix d’altres colònies cotoneres per les seves importants dimensions i per l’ús d’un sistema hidràulic que aprofitava al màxim l’energia de l’aigua. La turbina, de 1.400 CV, que donava l’energia necessària a les seccions de filatura i tissatge de la fàbrica, era la més gran construïda a Espanya. Realitzada totalment de ferro colat, les seves dimensions eren proporcionals al cabal i a la força del salt de l’aigua.

En el moment de màxim esplendor van arribar a treballar a la Colònia unes 2000 persones, però de seguida es van iniciar els primers símptomes de crisi que s’incrementaran a partir de l’inici dels anys 1970. La greu crisi del sector tèxtil culminarà l’any 1980 amb el tancament de la fàbrica i la reducció progressiva de l’ocupació dels habitatges obrers.

Actualment la Colònia Sedó, a més d’acollir el museu, s’ha convertit en un important polígon industrial on tenen cabuda diferents empreses i activitats industrials.