Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per persones voluntàries d’esquerres, vingudes d’arreu del món per lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola, a favor de la República i en contra dels militars insurrectes del general Franco, a qui donaven suport els règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia. Al voltant de 50.000 persones d’arreu del món es van allistar per ajudar en la defensa de la democràcia republicana a partir d’octubre de 1936. El 1938, el Comitè de No-intervenció va ordenar la seva retirada
No men ever entered earth more honorably than those who died in Spain
— Ernest Hemingway, 1939
Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes. L’acte més simbòlic de la retirada dels i les brigadistes, va ser la impressionant desfilada que van protagonitzar pel centre de Barcelona el 28 d’octubre -tal dia com avui-, de 1938, presidit per Azaña, Negrín i Companys.
Segons estudis fets per l’Associació americana d’amics de l’Abraham Lincoln Brigade, van haver-hi uns 59.380 voluntaris mobilitzats entorn a l’ajuda internacional al govern de la República, procedents de 54 països d’arreu del món i dels quals uns 35.252 foren combatents, tot i que mai foren més de 20.000 alhora.
El nombre de baixes fou molt alt, calculat en unes 9.934 persones, com a conseqüència de la seva consideració d’unitats de xoc i la seva participació en les més cruentes batalles de la guerra on se les va enfrontar a les millors tropes de l’exèrcit, fortament militaritzat, de Franco. Sovint s’hagueren d’enfrontar en pèssimes condicions relatives a l’estratègia (batallons sencers foren anihilats abans d’entrar en combat) i a la baixa qualitat de l’armament del que disposaren.
A diferència dels exèrcits regulars marroquins, italians i alemanys que ajudaren Franco, els brigadistes internacionals generalment no eren soldats, sinó treballadors i idealistes d’esquerra reclutats sobretot pels partits comunistes i en alguns casos veterans de la Primera Guerra Mundial.
L’inici de l’ajuda a la causa republicana espanyola mitjançant la tramesa de combatents fou a Moscou el 1936, quan el Partit Comunista de la Unió Soviètica començà a captar voluntaris disposats a combatre la revolta militar iniciada a Espanya.
Inicialment, aquestes tropes foren rebutjades pel govern de la República, però més tard, l’octubre d’aquell mateix any, veient les dificultats per sufocar l’alçament, van ser acceptades. La seu internacional de reclutament es va establir a París, organitzada pel Partit Comunista de la Unió Soviètica i el Partit Comunista Francès, des d’on eren enviats en tren a Albacete on hi havia la base dels brigadistes.
Els primers brigadistes començaren a arribar el 14 d’octubre de 1936 procedents sobretot de França, Alemanya, Bèlgica i Itàlia. Foren els que constituiren les primeres brigades XI, XII i XIII, dins les quals s’organitzaven en batallons que agrupaven els membres de la mateixa nacionalitat per tal de facilitar-ne la comunicació. Cal apuntar que molts brigadistes alemanys i italians s’allistaren per tal de fer el primer pas en la lluita contra el nazisme i el feixisme creixent en els seus països.
Les primeres unitats en entrar en combat, tanmateix, es formaren amb atletes que es trobaven a Barcelona per a participar en l’Olimpíada Popular organitzada per Lluís Companys. Fou, de fet, un atleta austríac anomenat Mechter el primer brigadista mort en la lluita als carrers de Barcelona el 19 de juliol.
Les primeres accions de combat en les que participaren les brigades internacionals XI, XII i XIV foren en la defensa de Batalla de Madrid, des del 4 de novembre del 1936 fins al febrer del 1937, en el decurs de la primera ofensiva franquista sobre la capital, un cop ocupades Getafe i Leganés. Els 1.550 homes i dones (1.628 segons els arxius soviètics) que s’hi destinaren van crear el quarter general a la facultat de filosofia i lletres i van enfrontar-se a les forces de Varela als voltants de la Casa de Campo, en els accessos a Madrid des de la carretera de València, en la defensa de la Ciutat Universitària i en els accessos a la Serra de Guadarrama.
En la Batalla del Jarama, la XV Brigada Internacional -formada per russos, nord-americans i britànics, entre d’altres- va contenir l’ofensiva per conquistar Madrid des del sud de les tropes franquistes. Els enfrontaments van ser des del 6 fins al 27 de febrer del 1937.
Les brigades XI i XII es van enfrontar a 30.000 homes, 80 carros de combat i 200 peces d’artilleria a la Batalla de Guadalajara que tingué lloc el 9 de març del 1937. L’ofensiva iniciada per les tropes italianes per tal d’entrar a Madrid pel nord va causar gran quantitat de baixes entre les brigades republicanes.
També van participar en altres batalles com la de Belchite, la de Brunete, la de Terol, la d’Aragó o la de l’Ebre. Justament a Corbera d’Ebre es donen cita aquests dies destacats representants de l’Associació d’Amics de les Brigades Internacionals (AABI) amb mig centenar de descendents anglesos dels brigadistes britànics que van lluitar en aquella postrera batalla, organitzats entorn d’una potent associació —International Brigades Memorial Trust (IBMT)— que fa del Regne Unit el país amb més memorials en record d’aquells voluntaris idealistes que van plantar cara al feixisme a Espanya. Segons l’AABI, Regne Unit i Irlanda sumen un centenar de memorials en honor dels brigadistes, el triple dels existents en tota Espanya.
Acompanyant els brigadistes internacionals hi havia diversos voluntaris que més tard esdevindrien personalitats polítiques, com ara un jove Willy Brandt, futur president socialdemòcrata de la República Federal Alemanya o Josip Broz Tito, futur president de Iugoslàvia.
També s’hi allistaren diversos homes de lletres, com Ralph Fox, Charles Donnelly, John Cornford, Christopher Caudwell, Ludwig Renn o George Orwell. D’altres hi simpatitzaren i es convertiren en eficaços propagandistes, com Truman Capote o Ernest Hemingway . Alguns d’ells deixarien obres destacables inspirades per la seva estada al conflicte, com ara la novel·la Per qui toquen les campanes de Hemingway o el celebrat Homenatge a Catalunya en el cas d’Orwell. També nombrosos reporters de guerra estrangers seguiren les forces internacionals per explicar al món el seu sacrifici, com Gerda Taro i Robert Capa.
Entre els comandaments dels brigadistes, alguns destacaren especialment, bé per la seva actuació organitzativa remarcable (André Marty, Luigi Longo, Henri Tanguy, Dezvo Reval Turai i d’altres), bé per la seva mort heroica en combat (Hans Beimler, Robert Hale Merriman, George Nathan, Oliver Law).
Les Brigades Internacionals disposaren dels seus propis hospitals de guerra, sovint equipats per donacions i recaptes organitzades per partits i sindicats d’esquerra a diversos paisos, on atengueren els seus ferits, així com d’altres soldats i població civil.
Foren nombrosos també els sanitaris voluntaris que els acompanyaren, com el metge comunista búlgar Zwetan Kristanow (Oscar Telge), responsable mèdic dels serveis sanitaris de les Brigades Internacionals, el metge txec Bedrich Kisch i la metgessa vienesa Françoise Riesel, cirurgians tots dos a l’Hospital de Benicàssim, el metge anglès Reginald Saxton, que treballà en precaris hospitals de campanya a Guadarrama, a la vall del Jarama o al front de l’Ebre, així com les infermeres Patience Edney i Ada Hodson, al front de l’Ebre, o la infermera negra nord-americana Salaria Kee, a Conca i a Múrcia.
El 1938, el Comitè de No-intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i les forces democràtiques internacionals es retiraren, rentant-se les mans amb el pretext de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals de la República.
La retirada va ser denunciada pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que condemnà el cop militar, però no va atendre les peticions d’ajuda. Malgrat la retirada de les forces internacionals voluntàries, l’ajuda militar dels governs italià i alemany a Franco continuaren fins al final de la guerra.
Avui, els supervivents de les Brigades no arriben a 1o en tot el món, i malauradament, la seva memòria roman més viva fora que dins d’Espanya, com ho demostren els gairebé 200 monuments erigits per tot el món, especialment a Anglaterra, França i Irlanda; contra els tan sols 30 que es troben dins l’estat espanyol.
Himne de Marxa de les Brigades (adaptació catalana sobre el text d’Erich Weinert i música composta per Carlos Palacio)
Hem nascut en una terra llunyana, la portem al nostre cor. Però no hem perdut la pàtria, la nostra pàtria és avui davant Madrid! Però no hem perdut la pàtria, la nostra pàtria és avui davant Madrid! Els germans d’Espanya són a les barricades, els germans d’Espanya són pagesos i obrers. Endavant les Brigades Internacionals, amunt la bandera de la solidaritat! Endavant les Brigades Internacionals, amunt la bandera de la solidaritat!