La primera edició del que avui coneixem com la Fira d’Espàrrecs va tenir lloc el 22 de maig de 1932, i enguany se’n celebra la 61ª edició, els propers 2, 3 i 4 de maig. Els espàrrecs que es cultiven a Gavà provenen d’Holanda i la seva adaptació al clima gavanenc ha creat un espàrrec més prim, un punt més amarg i més saborós
Una mica d’història…
La primera edició del que avui coneixem com la Fira d’Espàrrecs va tenir lloc el 22 de maig de 1932. Va néixer com a Concurs Exposició d’Espàrrecs on els agricultors volien mostrar un producte autòcton que només es produïa als camps situats a les Sorres de Gavà. La Fira, que l’any 2003 va celebrar les 50 edicions, és una mostra agrícola, comercial, industrial i gastronòmica que any rera any visiten més de 50.000 persones de Gavà i de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Durant la dècada dels trenta, el cultiu de l’espàrrec blanc va tenir el seu moment d’esplendor i la producció en aquesta època sobrepassava les sis mil tones anuals.
Des de 1932, el Concurs Exposició d’Espàrrecs es va convocar anualment fins l’any 1936. La Guerra Civil Espanyola i la postguerra, amb les seves conseqüències, van impedir que aquesta iniciativa de la pagesia gavanenca tingués continuïtat.
La Fira es va reprendre l’any 1943, però va patir dues noves interrupcions. Així, després d’aquell any, no es tornà a fer fins a l’any 1948 i després es va iniciar un nou parèntesi de dotze anys sense celebració. Arribat l’any 1961 es recuperà, ja amb continuïtat, aquesta tradició.
La Fira ha conegut diferents emplaçaments: el Casino, la Torre Lluch, el pavelló Jacme March, la pista poliesportiva de Can Tintorer i la plaça de Francesc Macià on s’ha celebrat des de l’any 1995 fins l’any passat. La passada edició es va estrenar el recinte firal situat a la plaça de Jaume Balmes. La transformació social i econòmica que ha experimentat Gavà s’ha reflectit a la Fira i, al mateix temps que conserva el vessant agrícola, element identificatiu d’aquesta mostra amb les magnífiques paneres artístiques de productes del camp i lots d’espàrrecs, ha anat incorporant altres sectors com l’industrial, el comercial i el gastronòmic.
L’espàrrec gavanenc, producte de qualitat
De l’origen a la varietat pròpia
Els espàrrecs que es cultiven a Gavà provenen d’Holanda. L’adaptació al nostre clima, sòl i cultiu dóna lloc a una varietat pròpia. Són els que anomenem espàrrecs del país.
La raó per la qual es va desenvolupar amb tant d’èxit a les sorres de Gavà i no a la resta del delta del Llobregat és fàcil d’explicar. Es tracta d’una planta que necessita terres sorrenques i humitat en el subsòl. A Gavà, l’extensió de sorres és força gran. Les condicions del terreny eren, doncs, ideals i els pagesos ho van saber aprofitar i fer-ne un cultiu amb potencial econòmic.
La varietat de Gavà ha desenvolupat una planta més longeva, de 12 a 15 anys, i dóna un fruit més prim, un punt més amarg i més saborós.
Mètode de cultiu
Les llavors s’obtenen de les plantes de 3 o 4 anys que han destacat per la quantitat i qualitat dels espàrrecs que han produït. La sembra s’acostuma a fer entre febrer i març, i en un any o dos ja s’obté el planter d’arrels o motes.
Per procedir a plantar-lo es prepara el terreny, es neteja i s’adoba. S’obren solcs d’uns 30 o 40 centímetres de fondària, a 6 o 7 metres l’un de l’altre, i es col·loquen les motes a una distància d’un pam o dos les unes de les altres. Es cobreixen de terra (entre 20 i 30 cm), es deixen uns dos anys i es netegen periòdicament d’herbes parasitàries.
De la primavera a la tardor, la planta va arrelant i creixent en tiges aèries que arriben fins als 50 o 60 cm d’alçada. Quan arriba l’hivern, la part aèria de la planta s’asseca, moment en què es neteja i es comença a donar forma als cavallons que es deixen preparats per a l’aparició dels espàrrecs.
L’eliminació de les parts seques —els feixucs— s’ha de fer amb especial cura l’any de la collita per afavorir la sortida dels turions i evitar molèsties en el moment de collir-los. Aquests mateixos feixucs, secs i tallats, serveixen per protegir els marges del vent de ponent amb la finalitat que no s’endugui la sorra.
Els espàrrecs, tapats de terra, pugnen per sortir a la superfície cercant la llum solar, s’estiren i s’engreixen. És precisament la manca de llum solar la que els manté de color blanc, però en el moment que els toca, adquireixen una coloració verda o morada.
En els darrers anys s’ha començat a fer servir una nova tècnica que en altres llocs com ara França o Navarra s’utilitza des de fa temps. Consisteix a cobrir les esparregueres amb plàstics foscos muntats sobre arcs metàl·lics. Aquest material evita que creixi l’herba a les esparregueres, proporciona més escalfor als conreus i l’espàrrec surt completament blanc, la varietat més preuada.
La collita
Es pot començar a collir els espàrrecs a partir del tercer any, però amb prudència per no esgotar la planta, encara jove. Serà a partir del quart any quan s’inicia la collita regular.
Aquesta collita comença el mes de març i es troba en plena temporada d’abril a juny, encara que si fa fred es pot endarrerir. La collita de l’espàrrec és un procés totalment artesanal i demana una gran dedicació.
Per on despunta l’espàrrec, s’enretira la terra amb les mans i es descobreix l’espàrrec. Es trenca amb prou cura per no malmetre la mota i el forat es torna a tapar ràpidament amb terra per tal de protegir els espàrrecs que encara no són a punt per collir.
Fer manats
Un cop feta la collita, cal triar els espàrrecs per classes i gruix i fer-ne manats, “manadar” com diuen els pagesos de Gavà. En el moment de collir-los tenen una longitud màxima de 40 cm, pero es tallen i es deixen en uns 25 o 30 cm. Es netegen, es reten i se seleccionen pel color de la punta i pel gruix, fent un manat.
El manat no és res més que el feix d’espàrrecs que el pot agafar amb una mà, que en el cas dels blancs acostuma a ser una dotzena. Perquè surti uniforme, s’utilitza un motlle que permet donar-li forma, lligr-lo i tallar els espàrrecs per la base per igualar-los. Temps enrere es lligaven amb espart, que es va substituir per la ràfia i, aquesta, per la cinta de plàstic. Acabat, el manat pot arribar a pesar més d’un quilo.