[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]E[/dropcap]l govern espanyol estudia una proposta de la comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats que planteja un canvi de zona horària de l’Estat espanyol i adoptar el fus de Greenwich.
Un vell debat que darrerament des d’alguns sectors ha vinculat el canvi de fus horari amb la conciliació familiar, la productivitat i la seguretat laboral i fins i tot, al fracàs escolar. Segons afirmen: “La solució per reconciliar treball i família passa per Greenwich”.
Greenwich!
Els plantejaments són temptadors, però realment un canvi de fus horari pot millorar la conciliació familiar, incrementar la productivitat, resoldre problemes de seguretat laboral i reduir el fracàs escolar? Anem a pams.
Geogràficament, l’Estat espanyol està situat al mateix fus horari que Irlanda, Regne Unit, Portugal o França. El meridià de Greenwich[l1] passa a prop del Mont Perdut, al Pirineu d’Osca, i de Castelló deixant a un costat: Catalunya, les illes Balears i part d’Aragó. Per situació ens correspondria l’hora de Londres però els nostres rellotges marquen la mateixa hora que els de França, Alemanya, o Polònia. Va ser l’any 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan Regne Unit, Portugal i Espanya van adoptar l’horari que Alemanya havia imposat a França i a la resta de països sota control alemany. Al finalitzar la guerra, Regne Unit i Portugal van retornar al seu horari però no així França, Espanya i d’altres països europeus.
El govern espanyol debat endarrerir una hora els rellotges i col·locar a Espanya en el fus horari del meridià de Greenwich, com els britànics i els portuguesos; o dit d’una altra forma abandonar el fus centreeuropeu que regeix a França, Alemanya i gran part de la Unió Europea; i anar una hora menys que els països que en són el motor.
Ve o no ve d’un fus
Cal valorar molt bé les implicacions econòmiques d’un canvi d’aquesta transcendència i sí els avantatges són tan clars com diuen. I és què: n’hi ha prou amb Greenwich? El debat no té res a veure amb quin fus horari estiguem sinó amb quins horaris ens movem. Amb independència de si anem al ritme de Londres i Lisboa o de París i Berlín de poca cosa servirà endarrerir els rellotges si no hi ha un canvi en els horaris.
Horaris a l’espanyola
Dinem més tard, sortim de treballar més tard, sopen més tard i anem a dormir més tard. És culpa del fus? Dinem entre les 2 i les 3 de la tarda quan a Europa ho fan a les 12; pleguem a les 7 o a les 8 de la tarda, quan a Europa ho fan a les 5; sopem a les 10 de la nit, mentre als països del nostre entorn ho fan abans de les 7 de la tarda, i anem a dormir cap a les 12 de la nit, mentre la mitjana europea es situa entre les 10 i les 11. En contra del que sostenen els impulsors del canvi és fals que sigui un problema del fus horari si no d’un model de vida amb horaris inèdits al continent que té repercussions en la conciliació de la vida familiar i la laboral, en la productivitat, en els accidents laborals, en el fracàs escolar i també en la salut.
Un canvi de fus horari per si sol no variarà els costums i els hàbits de la nit al dia si no hi ha un canvi radical que passi per una organització més racional dels horaris, i que haurà de començar per una nova disposició de les jornades laborals: dinar abans i en poc temps per poder sortir abans de la feina. Un canvi què també afecti als horaris escolars, començant a les 9 i amb jornada partida per adaptar-se a la jornada laboral; als horaris comercials, tancar més d’hora respectant la conciliació dels treballadors i els interessos econòmics; i als horaris televisius, avançant la programació.
Tomb als horaris laborals
Tant que ens volen fer mirar a Europa quan es parla de salaris i quan es tracta d’horaris som un “rara avis”. Si el què es vol aconseguir és conciliar la feina amb la família, s’ha de plegar abans i substituir la jornada laboral partida, de matí i tarda, per una jornada continuada. Per què mentre altres països dediquen 30 o 45 minuts al dinar, en els nostres horaris tenim una aturada d’una o dues hores per menjar; i mentre a Europa l’horari laboral és fins a les 5 de la tarda, el nostre s’allarga fins més enllà de les 7.
La qüestió és que fus amunt o fus avall les empreses no van en la direcció de fer concessions en els horaris laborals, ancorades en la cultura del presentisme, i adaptar-se a uns horaris més racionals que permetin als treballadors sortir com a màxim a les 6 de la tarda i gaudir de més temps per a la família, la formació, l’oci o el descans.
Horaris comercials i televisius
També cal regular els horaris comercials per tancar abans. Els comerços i les botigues estan oberts fins a les 8 o 8’30 del vespre amb uns horaris molt més extensos que a Europa, on a les 7 de la tarda tanquen persianes. I és què també aquests treballadors tenen dret a conciliar la vida laboral i la familiar.
Les televisions són l’altre gran obstacle. La configuració de les graelles televisives està condicionada a l’arribada de la gent a casa, mentre a Europa el prime time ses situa a partir de les 8 del vespre, aquí comença al voltant de les 10 de la nit perquè és quan el 80% de la població està a casa i s’allarga més enllà de les 12 de la nit. Per racionalitzar els horaris caldrà que les cadenes avancin la programació de màxima audiència, els informatius i també els partits de futbol. Per exemple: a Europa el prime time d’un partit de futbol es situa al voltant de les 9 del vespre (8’45 els partits de la Champions), mentre que aquí es situa a partir de les 10 de la nit. A remolc de la programació televisiva acostumem a sopar tard i anar a dormir tard. Res a veure amb el fus!
Salut, productivitat i fracàs escolar
Una cosa porta a l’altre el que fa que siguem el país que més tard se’n va a dormir i el que menys temps dedica al descans. Dormim menys hores i estem més cansats, el que afecta: a la salut, afavoreix l’estrès i a la productivitat, estem menys concentrats a la feina.
Per altra banda, el desajustament entre els horaris laborals i els horaris escolars dificulta als pares tenir cura dels infants. Freqüentment com que els pares arriben tard a casa després de la feina no tenen temps per atendre als fills i ajudar-los amb els deures. A més al ritme dels pares, els fills sopen tard, dormen poc, van més cansats, rendeixen menys, etc. La conseqüència és l’augment del fracàs escolar.
Només amb Greenwich no n’hi ha prou
El fons de la qüestió no és en quin fus horari estem o hauríem d’estar o sí convé o no endarrerir els rellotges. Si el que volem és compaginar millor la vida personal, familiar i laboral, cal actuar a fons. La solució passa primer per un canvi en l’organització dels horaris que ens permetin aprofitar millor el temps i després ja decidirem on cal posar les manetes del rellotge. O si com alguns moviments al nostre país demanen, Catalunya no ha de canviar de fus encara que ho faci la resta de l’estat. Segurament una proposta amb nul·les possibilitats de prosperar però que en el desenllaç del contenciós entre Catalunya i Espanya caldrà tenir present.
Jaume Solé Díaz
Comunicador Social
http://jaumesolediaz.blogspot.com.es/