Gregorio Luri: “L’escola està fallant de manera estrepitosa amb els infants més pobres”

Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) està considerat com un dels principals experts en el món educatiu a Catalunya. Doctor en Filosofia i llicenciat en Ciències de l’Educació, autor de llibres com “Val més educar”, “Per una educació republicana” o “L’escola contra el món”, articulista en alguns dels principals diaris del país i preuat conferenciant, Luri és una veu de referència a l’hora d’analitzar com eduquem els nostres infants, tant a casa com a l’escola. Ara que comença un nou curs, conversem amb ell perquè ens desgrani quins són els principals problemes i mancances del sistema educatiu del país i quins són els camins per revertir-los

Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Albert Poquet /AMIC

Vostè sempre ha defensat que l’optimisme és vital en l’educació. Per què?
És absolutament essencial. L’optimisme és el primer deure moral d’un mestre. Si no surts de casa carregat d’optimisme, amb expectatives altes, fracasses. Cada cop tinc més clar que els mestres eduquem per impregnació, que allò en què creiem és amb el que acaba educant als alumnes. I si ets optimista ja has guanyat molt en aquest sentit. A més, psicològicament també és un aspecte clau, perquè el mestre que no és optimista, el mestre que està cremat, fa molt de mal. Sobretot a sí mateix.

Però amb els problemes actuals que afronta l’educació, és difícil ser optimista.
Les retallades haurien d’afectar exclusivament a les condicions de treball del professorat, però no pas al resultat de la seva feina. Sobretot per una qüestió de dignitat. Els nostres alumnes no poden ser els principals afectats. En aquest sentit, he trobat a faltar entre la professió que sortís públicament per dir als pares i a la societat: “Ens han retallat el sou, hem de fer més hores de feina i la nostra situació laboral és més complicada, però malgrat tot el nostre compromís amb la societat és ferm i els vostres fills seguiran rebent l’educació que els correspon”.

Troba que manca compromís entre els mestres catalans?
No, jo no diria pas això, però sí que no hauria costat tant que aquest compromís es fes explícit. De la mateixa manera, també crec que la societat catalana hauria de tenir un gest públic d’agraïment cap als seus mestres. Perquè la feina que han fet és molt notable, ja que malgrat totes les retallades, sembla que els resultats globals no estan baixant. I hi ha un fet especialment remarcable: el treball que han realitzat en la integració de la immigració. Sense l’escola pública, a Catalunya estaríem vivint una situació dramàtica en aquest sentit.

Però els resultats de l’educació catalana, com demostren els informes PISA, no són pas òptims. En què estem fallant?
Catalunya és molt plural i heterogènia, amb comarques que presenten resultats magnífics i altres zones, com les grans aglomeracions urbanes, on la pràctica educativa no és gens fàcil. Molts professors surten de les facultats de pedagogia amb moltes ganes i amb un optimisme que peca d’ingenu, sense acompanyar-ho de la destresa i les capacitats necessàries. I es troben amb problemes que són reals i que requereixen de professionalitat, perquè gestionar un grup de nens no és gens fàcil. Per mi el gran problema és la dissociació entre les expectatives i les competències dels mestres, i les situacions reals amb les quals s’acaben trobant. Per ells és un xoc, que els acaba generant frustració.

Per tant, les universitats no estan ben enfocades a l’hora de formar els nostres mestres?
Si tanquéssim d’un dia per l’altre la facultat de medicina, tothom diria que és una bestiesa. El mateix amb la d’arquitectura. Però si ho féssim amb les facultats de pedagogia, ho lamentaria algú? Creieu que hi hauria molta mobilització social? A les escoles, com a mínim, jo diria que no. A les facultats d’educació els manca un sentit clar de la realitat, hi ha una distància massa gran entre la pràctica diària del mestre i el que la teoria pedagògica li diu que ha de fer.

Què ha canviat perquè les teories pedagògiques estiguin xocant amb el món real?
El problema fonamental de l’educació actual, aquí i arreu, es que la distancia entre els interessos espontanis del nen i les necessitats de la vida adulta cada cop són mes grans. Jo vaig créixer a una família camperola de Navarra, on sorties al camp i veies els teus pares fent feina. Allà podies assolir manera espontània la saviesa acumulada per les generacions anteriors. Avui en dia els nens no veuen mai els seus pares treballant, resolent problemes pràctics. La saviesa acumulada pels pares no passa directament a la nova generació, sinó que s’esvaeix. Però determinats pedagogs i psicòlegs segueixen apostant per preservar els interessos espontanis dels nens. Fa un segle era fàcil partir de l’espontaneïtat del nen per acompanyar-lo fins a la seva integració social, però avui no es el cas. Responem a reptes que son nous amb uns criteris antics que actualment pequen d’ingenus.

Vostè també s’ha mostrat molt crític amb la manera com el sistema educatiu català margina els alumnes d’estrats socials més baixos.
L’escola tal i com està concebuda no es capaç de contrarestar les mancances socials. Estem fallant de manera estrepitosa amb els infants més pobres. Condemnem gairebé a un terç de l’alumnat català a l’abandonament, ja que acaben l’educació obligatòria sense haver adquirit les destreses mínimes que els permetin una integració a la societat. No els donem el que necessiten. Hem d’entendre que en el cas d’aquests alumnes, allò que no els doni l’escola tampoc els ho podrà donar les seves famílies. Per això potser caldria plantejar-se un altre tipus d’escola, amb noves metodologies, horaris… ser molt més creatius. Per això vaig aplaudir efusivament la implantació de la sisena hora per part del Conseller Ernest Maragall.

Una mesura que va aixecar moltes queixes entre el professorat.
Per mi això va ser una decepció molt gran, no ho vaig entendre en absolut. Sobretot perquè el que s’al•legaven eren problemes burocràtics i de gestió. A més, molta de la gent que s’hi resistia amb més força era la que després tenia el discurs més “progre” respecte a l’educació. Discurs que prefereix ignorar la realitat.

Quin és el camí per revertir aquesta situació i millorar el sistema educatiu català?
No hi ha un únic camí. A Catalunya, especialment a l’escola pública, hi ha plantejaments i metodologies educatives molt diferents. L’important és que l’educació doni resposta als problemes reals de la societat, no als problemes teòrics que com a mestre pensem que té aquesta societat. I la nostra és una societat molt diversa, amb una gran heterogeneïtat de valors. Això exigeix automàticament una heterogeneïtat d’escoles. I no parlo ara de públiques o de privades. El que cal és que cada escola deixi molt clar davant dels pares quins són els valors del centre. Si creuen que la seva responsabilitat principal és fer feliços als infants i que allò que aprenguin no és tan rellevant, que ho facin explícit. Si pensen que els continguts són absolutament essencials, que ho deixin clar. La qüestió és que pares i mares ho sàpiguen i puguin triar. Aquesta heterogeneïtat de la societat i de les escoles, en tot cas, també exigeix que hi hagi llibertat d’elecció.

Que mares i pares puguin escollir del tot lliurement a quina escola porten els seus fills.
Sense cap mena de dubte. Cap aquí és on va pràcticament tothom, excepte països que han generat un sistema educatiu públic d’èxit reconegut i basat en el consens, com Finlàndia. Però hi ha altres casos d’èxit arreu del continent. L’Informe PISA mostra que regions com la província de Sòria, la Baviera Alemanya o determinades de Bèlgica tenen resultats fins i tot millors que Finlàndia. És remarcable que els diferents casos d’èxit europeus sovint no tenen en comú gaires criteris. Simplement han trobat, cadascun d’ells, el seu camí adequat cap a l’excel•lència. Aquest és el nostre repte, generar una escola capaç d’aprendre de les seves pràctiques. I això fins ara no ho sabem fer. També em preocupa el menyspreu de l’escola catalana cap a l’assoliment de l’excel•lència, com si preocupar-se’n fos quelcom classista i elitista. Quan és justament el contrari. Generar un clima que fomenti excel•lència és clau perquè el mestre pugui exercir la seva principal funció: fer visible a l’alumne la millor versió de sí mateix.