[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]P[/dropcap]articipo amb il·lusió en els actes de la Diada Nacional d’aquest 2014, que tenen un sentit especial i que s’inicien uns dies abans. El dimarts 9, al migdia, en el marc de la setmana del Llibre en Català, que es celebra a la Plaça de la Catedral a Barcelona, Raül Romeva, que ha estat deu anys eurodiputat d’ICV, ha presentat el seu llibre “ Som una nació europea ( i una carpeta incòmoda)”. El parlamentari més actiu de Brussel·les en explica com es viu a Europa el procés sobiranista català i fa un balanç de la seva intensa activitat política. Un llibre imprescindible per trencar tòpics i entendre que la qüestió catalana és ja avui molt present a la Unió Europea. Una obra que crec que aviat podrem veure presentada al Baix Llobregat.
El mateix dia 9 al vespre, el Palau Falguera ha acollit l la inauguració de l’exposició “Sant Feliu de Llobregat i el Baix Llobregat al 1714”. S’hi nota la mà experta de l’arxivera Mari Luz Retuerta, de l’empresa Dos Punts, i del Centre d’Estudis Comarcals. Cal visitar-la amb calma, ara o a les properes exposicions que es faran a d’altres municipis de la comarca, per conèixer de prop com va viure i patir, fa tres-cents anys, la gent del Baix Llobregat aquells fets, que varen comportar la pèrdua de l’autogovern de Catalunya.
El dia 10, acte institucional a la Llotja de Barcelona, aquest any dedicat al tricentenari, i amb participació d’artistes destacats com Clara Segura, Pere Arquillué, Emma Vilarasau, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda o Jordi Savall.
I la Diada: a l’ofrena floral de Sant Boi al matí, i a la V baixa, a Barcelona, a la tarda. I precisament l’exigència que planteja la V, Volem votar, em porta a enllaçar-ho amb la jornada històrica que viurà Escòcia el dia 18. Aquell dia tots els ciutadans i ciutadanes escocesos de més de setze anys podran decidir si volen que el seu país sigui independent o no.
Fa enveja: com és possible que en el marc d’un estat, el Regne Unit, que forma part de la Unió Europea, la ciutadania disposi d’un dret que se’ns nega als catalans i les catalanes?. Escòcia, viu amb normalitat la campanya del referèndum: uns demanen el sí, d’altres el no, però ningú no posa en dubte el dret d’Escòcia a ser independent si així ho vol la majoria de la ciutadania. I tothom accepta que en democràcia les grans decisions s’adopten votant. És una obvietat, però a l’Estat espanyol PP, PSOE i UPy D no ho accepten, alguns perquè encara porten en el seu ADN els anys de franquisme que varen fer que Espanya fos “diferent” a molts altres estats europeus.
Ens diuen populars i socialistes (sector oficial) que el marc jurídic i polític del Regne Unit i Espanya son diferents. Tots els estats tenen els seus propis sistemes, però quan en treuen la conclusió que per aquestes diferències Escòcia pot votar i Catalunya no, menteixen descaradament. En primer lloc, perquè els més destacats juristes catalans i espanyols ( entre els que no es troben la majoria de membres del Tribunal Constitucional) han reconegut que Catalunya podia rebre, d’acord amb la Constitució, la transferència de la capacitat de convocar el referèndum, tal com es va plantejar el mes d’abril al Congrés de Diputats: aquest ha estat el sistema que s’ha utilitzat amb Escòcia ( una llei del Parlament britànic autoritzant que el Govern escocès pogués organitzar el referèndum). Era una qüestió de voluntat política. I en segon lloc, perquè quan el Parlament aprovi la Llei de consultes no referendaries i participació ciutadana, avalada pel Consell de Garanties Estatutàries, el Govern de la Generalitat podrà convocar legalment la consulta prevista pel 9 de novembre.
Però també se’ns diu que Escòcia va pactar lliurament l’any 1707 la seva unió amb Anglaterra i que això els hi dona un dret que nosaltres no tenim. Aclarim primer que la Union Act de 1707, que a Escòcia anomenen The last act, estableix que la unió és per sempre: si el Govern britànic hagués aplicat els mateixos criteris que el Govern espanyol, hagués pogut afirmar que no era possible el referèndum perquè l’acord no era reversible; però allà hi ha massa tradició democràtica per pensar que res pugui passar per sobre de la voluntat popular. Però vist des d’aquí l’argument adquireix una nova perspectiva: segons l’Estat espanyol, Escòcia pot votar si vol marxar del Regne Unit perquè s’hi va incorporar voluntàriament ( no entrem ara a valorar la precisió històrica d’aquesta afirmació). En sentit contrari, com que Catalunya, va perdre el seu autogovern independent ( encara que en el marc d’una mateixa Corona, com Escòcia, per cert) per la via d’una guerra, aquest fet és irreversible i etern. És a dir, el dret que tenen els que varen signar un acord, no el tenim els que vàrem perdre una guerra i vam patir el Decret de Nova Planta. Hi ha algun demòcrata al mon que pugui acceptar aquesta barbaritat, similar per cert a l’afirmació de l’escriptor Torrente Ballester de que els papers de Salamanca, confiscats pel franquisme amb finalitats repressives, no podien tornar a Catalunya perquè eren d’ells “por derecho de conquista”?.
Les darreres enquestes, per a sorpresa i nerviosisme d’alguns, donen possibilitats a la victòria del SÍ a Escòcia. Continua sent difícil que passi, però seria un fet importantíssim per Europa i , sobre tot, per Catalunya. Però més enllà del resultat, la incidència en el nostre procés del cas escocès és enorme: la Diada Nacional reivindica un dret que els escocesos exerciran amb normalitat el dia 18. I aquest fet ens omple de raons davant la comunitat internacional i deixa en evidència als antidemòcrates que tenen por de les urnes.
Jaume Bosch. Diputat d’ICV al Parlament de Catalunya