Santiago Vidal (Magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona): “La querella contra el govern català pel 9-N tindrà poc recorregut”

Santiago Vidal és la cara més coneguda de l’equip de juristes que prepara un esborrany de constitució catalana, una activitat que li ha valgut un expedient disciplinari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de Jutges per la Democràcia, ha escrit sobre corrupció, discriminació racista, violència familiar, justícia juvenil i llengua catalana a l’administració de justícia. L’últim treball, ‘Els set pecats capitals de la justícia’ (Ara Llibres), dissecciona la justícia espanyola. I pren nota dels seus errors perquè, en cas que existís, no es tornin a repetir en un hipotètic estat català

Textos: Marta Roqueta /AMIC
Fotos: Genís Serra /AMIC

Diu a la introducció del llibre que no és bo que els jutges tinguin massa protagonisme social. No es contradiu amb el fet d’escriure el llibre i de parlar en tribunes públiques?
Sóc plenament conscient que sóc contradictori. Desitjaria no ser independentista perquè la independència fos un dret reconegut a la llei; ni tan sols haver d’escriure llibres sobre com funciona la justícia perquè els mitjans de comunicació i la societat estiguessin informats. Els partits governants han procurat que el món judicial sigui opac, que no es conegui com funcioni i que a vegades se’l critiqui d’una manera infundada.

El dret a la llibertat d’expressió ha de ser igual per als ciutadans que per als jutges?
Sí. Hi ha un codi ètic a nivell europeu que diu que determinats càrrecs públics tenen el mateix dret a la llibertat d’opinió i expressió que qualsevol altre ciutadà, però exigeix un plus d’explicació de les paraules i opinions. No es tracta de restringir el dret a la llibertat d’expressió, sinó de reforçar l’obligació d’explicar per què s’opina d’aquella manera.

En quina situació es troba el seu expedient disciplinari, després de tornar a declarar al CGPJ al desembre? 
L’instructor em va plantejar que havien decidit fer una declaració ampliatòria. Al maig ja hi vaig anar a fer unes primeres explicacions sobre a què em dedicava fora de l’horari laboral, que és treballar amb un equip de juristes en un esborrany de Constitució per a una futura república de Catalunya. Li vaig contestar que tot el que estava fent ara ja ho feia al maig i que per tant no hi havia cap motiu per continuar contestant les preguntes.

Si Catalunya esdevingués un estat independent, què passaria amb l’esborrany?
La nostra intenció és, aquest mes de gener, presentar-lo a través d’una pàgina web on els ciutadans podran llegir-la, fer les seves aportacions i proposar esmenes. Una vegada la ciutadania hi hagi participat, redactarem un text definitiu intentant incorporar les respostes dels ciutadans i el lliurarem al Parlament. Esperem que els hi serveixi com a material de treball en el futur redactat de la Constitució definitiva.

Qui hauria de redactar una veritable constitució catalana?
Com més participativa i transversal sigui la Constitució, millor. Proposem que sigui una comissió on hi hagi politòlegs, juristes, diputats i persones de la societat civil, com ara representants de l’ANC, d’Òmnium, de Procés Constituent, etc.

L’esborrany estableix mecanismes per combatre la corrupció?
Un d’ells és una oficina antifrau independent que controlés les finances dels partits polítics, les despeses parlamentàries o el banc central de Catalunya. Un segon mecanisme previst és l’existència de referèndums revocatoris. Són la possibilitat que els ciutadans puguin acudir als tribunals de justícia, amb un mínim de firmes que representi el 20 per cent o el 25 per cent de l’electorat, per demanar un referèndum per destituir representants polítics que no han complert el programa electoral.

Quins són els passos que s’haurien de seguir l’endemà d’una hipotètica declaració d’independència de Catalunya?
Una vegada feta la declaració parlamentària d’explicar al món que Catalunya és un estat independent, s’hauria de proposar a l’Estat espanyol com obrir una taula de negociacions per pactar els acords que siguin necessaris. En el cas que l’Estat espanyol es vulgui asseure, com va fer el Regne Unit amb Escòcia, durant un període que calculem d’uns divuit mesos, s’hauria d’arribar a aquest acord. Mentrestant, l’Estat català ja existiria i s’hauria d’anar desenvolupant amb les seves estructures. Però pot passar que l’Estat espanyol es negui a acceptar aquesta bilateralitat de negociació. Llavors, no quedarà cap més remei que acudir al Conveni de Gènova de l’any 1986, que preveu una situació similar a la que ens podem trobar nosaltres. Estableix que un mediador internacional, en aquest cas el Tribunal Internacional de Justícia, obligaria les dues parts a seure i faria un arbitratge.

Què passarà amb les autoinculpacions dels ciutadans i la querella contra membres del govern?
Que un ciutadà vagi a autoinculpar-se davant d’un tribunal de justícia no té cap efecte jurídic, és simbòlic. Quant a la querella, no m’ha estranyat gens que fos admesa a tràmit perquè reunia els requisits formals que estableix la llei. L’admissió a tràmit no significa pronunciar-se sobre el fons, ni sobre la innocència o la culpabilitat, ni tan sols sobre si els fets denunciats són delicte o no. Com a jurista, la meva opinió és que tindrà un recorregut molt curt. Espero que abans de les eleccions municipals sigui un cas arxivat. Com a jutge, m’he d’abstenir de qualsevol comentari.

Els fiscals de Catalunya tenen una visió sobre el 9-N diferent a la de la Fiscalia General de l’Estat?
Estic absolutament convençut que els fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que van oposar-se a posar la querella criminal, que després s’han vist obligats a portar-la a terme per odre de la Fiscalia General de l’Estat, van tenir en compte, gràcies a què viuen aquí i que veuen el que passa al carrer cada dia, que el que va passar al 9-N va ser un acte de participació ciutadana completament voluntària. Recolzada pel govern i promocionada, però assumida per la ciutadania.

Com es pot evitar la politització de la justícia?
És qüestió de copiar el sistema anglosaxó. Per ser magistrat del que seria l’equivalent del Tribunal Constitucional s’ha d’acudir a unes eleccions. Els jutges federals o els jutges del Tribunal Suprem els escull o bé el president, en el cas dels Estats Units, o bé, en el cas d’Anglaterra, els ciutadans amb eleccions lliures. A la Constitució catalana proposem que es matisi. Un dels jutges o jutgesses que accedeixi a la sala de garanties constitucionals pot ser escollit per sufragi lliure, però un altre pot ser escollit pels síndics locals o pel Parlament, mitjançant majories molt qualificades, com ara tres cinquenes parts.

A Espanya hi ha 11,2 jutges per cada 100.000 habitants, gairebé la meitat que la mitjana europea. És aquesta la principal causa de la lentitud de la justícia?
És una més. Ser el país 27 dels 28 de la Unió Europea en nombre de jutges i fiscals per cada 100.000 habitants és un dels handicaps, tots els jutges estem col•lapsats de treball. Hi ha altres causes, com ara unes lleis processals que s’han quedat completament antiquades, molt burocràtiques i que permeten que, sistemàticament, es posin moltes traves als procediments.

La reforma de la llei d’enjudiciament, que fixa un termini d’instrucció de sis mesos, prorrogable a 18 en casos complexos i fins a 36 en casos de corrupció, és la solució?
Hi estic completament a favor. La primera instància de qualsevol plet no hauria de durar més de sis mesos. Això és el que duren a Noruega, Dinamarca o Suècia, però treballen amb un volum de recursos humans més alt i tenen recursos tècnics molt més àgils.

Es recorre massa sovint a instàncies judicials per solucionar problemes que es podrien resoldre per altres vies? 
Espanya portem quinze anys en què els partits que han governat no han sigut capaços de resoldre conflictes de manera satisfactòria i tot ha acabat al sistema judicial. El dret a decidir, la independència de Catalunya, els desnonaments o les lleis de pobresa energètica no haurien d’acabar mai als tribunals de justícia.