ENTREVISTA VICENÇ VILLATORO, Director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): “La cultura a casa nostra no és cara”

Vicenç Villatoro (Terrassa,  1957) és periodista, escriptor, polític català i, des del novembre de l’any passat, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Villatoro, després de la dimissió de Marçal Sintes, agafa el relleu en la direcció d’aquest equipament cultural barceloní amb un any de marge per intentar definir un projecte propi sense trencar amb l’etapa anterior i amb l’objectiu de què el CCCB es mantingui com un centre capaç d’interpretar les novetats del present en l’àmbit cultural

Textos: Queralt Flotats /AMIC
Fotos: Marc Giner /Clack

Vostè va firmar un contracte d’un any per dirigir el CCCB. És temps suficient per plantejar un projecte propi?
Un any no és el temps natural d’un mandat o per marcar el teu propi projecte. Però segurament per part del consorci era un temps raonable per no hipotecar a la Diputació sortint de les eleccions i que tingués les possibilitats de dur a terme las seva pròpia política. Té més a veure amb el temps de la política i per respecte als canvis que puguin produir-se que no pas al temps del centre. Jo crec que dissenyar i portar a terme polítiques pròpies demana períodes més llargs.

Cada cop que canvia un govern també canvien les persones al capdavant d’institucions com el CCCB. Això no pot ser gaire bo, oi? 
El que és obvi és que els grans equipaments culturals són un instrument, una eina natural per dur a terme polítiques culturals. Bona part dels pressupostos públics en cultura van destinats a les grans institucions o els grans equipaments: museus, auditoris, teatres o centres com el CCCB. És lògic, per tant, que si algú es presenta a unes eleccions oferint una política cultural pròpia la vulgui dur a terme també a través d’aquestes institucions.
Crec que ha d’haver-hi polítiques culturals, de la mateixa manera que crec que hi ha d’haver polítiques educatives, sanitàries i en tots els àmbits de la vida col·lectiva, per tant, em sembla natural que això tenyeixi la vida de les institucions. El que em semblaria dolent és que això signifiqués el seu ús partidista o una ruptura abrupta amb la pròpia trajectòria del centre. Quan tu dirigeixes una institució ets hereu de totes les persones que l’han dirigit abans. Totes les herències tenen molts aspectes positius i s’ha de ser molt respectuós amb això.

Quines són les seves línies mestres de cara al CCCB? Quin és el seu projecte?
El CCCB té unes característiques molt especials. La més important de totes elles és que és un equipament que no té una col·lecció pròpia que ha d’ensenyar. Què té doncs? L’obligació o l’encàrrec d’intentar interpretar el present cultural. Això fa difícil imaginar línies eternes perquè el present precisament és canviant. Els eixos naturals de pensament del CCCB poden ser, per exemple: la relació entre la cultura científica i la cultura humanística; les crisis del sistemes de governament i de representació; debats de fons com de la gestió del turisme a les ciutats o la relació entre allò local i allò universal.

Com s’ho ha de fer algú al capdavant d’un centre públic per manegar les pressions institucionals que, no m’ho negui, segur que existeixen?
Per fortuna, un centre de cultura, un mitjà de comunicació o un club de futbol, reben fortes pressions socials perquè com que són terrenys de joc on la ciutadania s’hi vol sentir ben representada, tothom intenta aparèixer en aquest espai públic de la manera que li és més convenient. Per tant, tothom, legítimament fa saber quina seria la manera en què s’hi trobaria més còmode. La funció del director d’un diari o d’un centre cultural és escoltar a tothom, entendre que aquestes demandes són legítimes i tenir una línia editorial pròpia que intenti aconseguir el màxim consens possible.

Fa uns mesos vam viure un cas de censura aquí al costat, al MACBA. Últimament que es parla tant de límits, per exemple de l’humor i de la llibertat d’expressió, quins són els límits de les manifestacions culturals per vostè?
El terme censura s’ha d’aplicar amb rigor i propietat. Fa poc explicava en un article que si jo escric un llibre i una autoritat diu “aquest llibre no es pot publicar” i m’envia la Guàrdia Civil i se me l’emporta, estem davant d’un cas de censura. Si jo, que he escrit un llibre, l’envio a l’editorial i l’editorial em torna una nota dient “no el publiquem perquè no ens agrada”, això no és censura. La censura és la imposició del silenci i no el manteniment d’una línia editorial pròpia. Penso que hi ha límits per la llibertat d’expressió i que aquests límits no es poden imposar, exceptuant uns casos molts clars que serien delicte. No crec que les lleis hagin de dir “això es pot fer i això no es pot fer” però sí que crec que exercir la llibertat d’expressió comporta exercir la responsabilitat d’expressió.

Un centre com aquest té un paper cultural molt important però també depèn del nombre de visites. L’equilibri entre alta cultura i audiència/visitants el tenim resolt? 
No és una elecció entre la qualitat sense públic i el públic sense qualitat, aquesta no és una elecció real, hi ha altres elements. Es tracta molt sovint de trobar els públic que corresponen a cada activitat però trobar les activitats que necessita cada públic. Un centre com el CCCB no es pot avaluar només a través del recompte de visitants. Els paràmetres són la qualitat, que sempre és difícil d’avaluar; l’audiència i el servei públic. El bon joc d’aquests tres elements és el que et dóna una pauta de programació.

Tothom diu que la cultura ha de ser un pilar fonamental, un dret gairebé al nivell de l’educació o la salut. Però no té la sensació que estem molt lluny d’aconseguir-ho?
Ens hi hem acostat molt. Hi ha països europeus amb els que ens volem comparar molt sovint que tenen una trajectòria de construcció d’equipaments culturals que està molt per damunt de la nostra, perquè fa més anys que ho fan.  Nosaltres ens incorporem relativament tard i d’una manera discontinua: la Mancomunitat ho fa fer,  ho va tornar intentar la Generalitat Republicana amb molt poc temps i s’ha intentat fer amb el nou procés democràtic. Hem posat els fonaments que s’havien de posar, el gran projecte noucentista de modernització del país s’ha consumat. La nostra principal feina ara és construir l’interès públic per la cultura. I aquesta és una feina que exigeix una cultura accessible però no necessàriament gratuïta.  La cultura no és cara a casa nostra.

La gent que voldria anar més sovint al teatre, a concerts o al cinema potser no estaria d’acord amb aquesta afirmació. 
Si hi ha alguna persona que té unes dificultats específiques per accedir a la cultura s’ha de trobar la manera de que hi arribi. Ara, tu agafes els preus de l’oferta cultural i altres ofertes d’oci i entreteniment no cultural que competeixen al mercat i veus que el camp del Barça està més ple que el Liceu. I molt sovint, anar a veure un museu és més barat que anar a dinar i està més ple el restaurant que el museu.  Potser el problema fonamental no és el del preu sinó el de la prioritat. Cal dir que hi ha coses mal fetes, un IVA del 21 per cent és un error i una cosa que va en conta de la cultura.

Barcelona és una ciutat a l’alçada de les grans capitals europees en matèria cultural? 
Cada ciutat és filla de la seva pròpia història. Barcelona és una ciutat amb un patrimoni cultural extraordinari, amb una activitat de base molt viva i estesa. El Louvre i la National Gallery són productes d’un estatus polític que Barcelona no ha tingut mai però el MNAC, per exemple, és un museu patrimonial extraordinari.  Som el que la història ens porta i crec que en el fenomen Barcelona, la cultura hi té un pes brutal.

La cultura catalana necessita una certa modernització? No pequem d’un excés de localisme?
Modernització i localisme no són termes antitètics. La modernitat molt sovint passa per donar caràcter universal a allò que és local. Totes les cultures necessiten pedalar constantment. Però una de les grans virtuts històriques de la cultura catalana ha estat el seu afany de modernitat. Des del XIX, des de la Renaixença ençà, la cultura catalana ha volgut donar respostes catalanes a tots els grans moviments universals i això no entra en contradicció amb l’interès pel local.

Els gestors dels equipaments culturals catalans es queixen que no tenen prou recursos. La Generalitat ho atribueix a Madrid. Això ens serveix d’excusa per no acabar aportant els diners necessaris?
El projecte espanyol de convertir Madrid en una capital cultural ha perjudicat als equipaments culturals catalans, que no han tingut un estat a favor. L’estat al que els catalans paguen els impostos ha jugat a la lliga dels grans equipaments a favor de Madrid, i ha jugat a favor del Reina Sofía, però no a favor del MACBA, per exemple. Això provablement tampoc ho explica tot.  També pot haver-hi un tema de prioritats nostres i que, en temps d’abundància, s’ha estirat més el braç que la màniga.