Aquest gavanenc de només 15 anys, té un currículum que molts actors voldrien. Una carrera, encara curta però ja intensa, que podria obtenir enguany un Premi Butaca al millor actor de musical per haver estat el Petit Príncep. Un paper que, tot i haver crescut aquest darrer any, encara li va a la mida i que al desembre torna a Barcelona. Abans havia passat per alguns dels musicals més importants i, pel que sembla, continuarà sent-hi en el futur. Li ve de família a través del seu germà Gerard, amb qui va compartir escenari al musical A, de Nacho Cano. A més del teatre, canta amb els Top Teen, toca el piano i ara aprèn violí. També és un apassionat de les miniatures i no descarta fer cinema o teatre. D’entre els musicals que li agradaria fer en el futur, tot i que n’hi vénen molts al cap, es queda amb Wicked
Entrevista realitzada per elBruguers.cat
Es pot votar la feina de Guillem Martí com a millor actor de musical al web dels Premis Butaca: www.premisbutaca.cat
D’on surt tota aquesta passió pel teatre musical?
Diuen els meus pares que abans de parlar ja cantava. Quan tenia un any, vam anar a veure un musical que feia el meu germà i ja vaig començar a taral·lejar les cançons i a ballar-les. Als tres anys ja vaig començar al cor l’Amistat, de la Mari Carmen Soler, … i fins aquí.
Va influir l’exemple del teu germà, en Gerard?
És clar que sí! El recordo per casa cantant les seves cançons sempre i això acaba formant part de tu. Ell és el que des que era ben petit em va introduir en aquest món. Era ell el que li deia a la meva mare: “Porta’l a aquest càsting”. Gràcies a ell hi he pogut arribar i, a més, m’ha ensenyat moltes coses.
Un cop has conegut el món del teatre professional, era com te l’esperaves?
És el que m’esperava o fins i tot més. Hi havia molta gent que em deia que seria complicat compaginar-ho amb els estudis, però si volia dedicar-m’hi, era el millor lloc per aprendre.
El primer escenari que vas trepitjar va ser el de l’Espai Maragall de Gavà. Què significa l’Espai Escènic per a tu?
El Maragall és com la meva segona casa, i la gent que hi treballa és la meva segona família. Passar aquí les vacances és el millor que em pot passar. El Dani, el Jordi i tots els que se n’ocupen fan una feinada increïble i estan fent pedrera d’actors a Gavà. Sento que sovint truquen productores buscant nois i noies per fer obres o curtmetratges. A més a més, ens ho passem molt bé i, com que som de diferents edats, també aprenem els uns dels altres.
Del Maragall vas passar al BTM a La Bella y La Bestia fent de Chip. Com va ser allò per a un nen encara petit?
El canvi va ser brutal: l’espai, la gent… tot era molt més gran. Però, a poc a poc, vaig anar perdent els nervis. Era tan petit que no ho vivia com una feina, era com un hobby. Quan acabava a l’escola anava al BTM, actuava i preguntava a tothom per què servia cada cosa. Era una afició.
Però bé que ho havies de treballar…
És com el nen que fa futbol. Ha d’entrenar i ha de millorar per poder fer-ho millor en cada partit. Jo havia de memoritzar i assajar en lloc d’entrenar.
I els estudis no se n’han ressentit pas…
De fet, m’ha ajudat fer teatre. Perquè el fet d’haver d’actuar em motivava a fer els deures i organitzar-me per poder gaudir del que jo veia com un hobby.
Van seguir A, de Nacho Cano; Els Miserables i, ara, El Petit Príncep. Com va arribar aquest regal de paper?
Van ser ells els que van trucar a l’Espai Escènic buscant algú perquè no trobaven qui fes de Petit Príncep. I vaig tenir la gran sort de ser jo. Haig d’agrair a La Roda que em dispensessin de fer Nit de Reis, que ja estava tot acordat, i que em deixessin fer El Petit Príncep perquè creien que seria el millor per a mi.
Aquí ets el protagonista absolut i, a més, ets tu sol. Com s’afronta això?
És una gran responsabilitat, perquè no és el mateix que partir-s’ho amb altres nens. I és teatre. Si les coses van malament, no pots aturar-te i has de tirar endavant com sigui.
I no has fallat mai…
Per sort no. Crec que la clau és que ho vam assajar molt abans d’estrenar. Tant que, a l’estrena, no vaig tenir gaires nervis. Això sí, he cuidat molt la veu i de moment no hem hagut de suspendre cap funció.
Com has rebut la nominació als Premis Butaca com a millor actor de musical?
No m’ho esperava per res. Vaig estar com un dia sencer en xoc perquè mirava els altres nominats, que són grans, i no em podia creure que fos en la mateixa categoria. Estic supercontent, no necessito res més.
Estàs creixent i, malauradament, el paper et quedarà petit. El trobaràs a faltar?
El trobaré molt a faltar i crec que sempre el recordaré com una etapa molt especial. És emocionant quan veus com et miren els nens o quan la gent t’explica que han trobat el rostre del Petit Príncep gràcies a tu. Fa que tota la feina valgui la pena.
Com us n’heu sortit per fer un èxit d’un llibre que tothom coneix tant? No era arriscat?
Ha costat molt, perquè és un llibre molt popular i qui més qui menys té al cap com és el seu Petit Príncep. Però l’Àngel Llàcer i el Manu Guix han aconseguit plasmar a l’escenari el que tenia Saint-Exupéry al cap, i crec que aquesta és la clau de l’èxit.
A més del teatre, també formes part del cor Top Teen. Què tal l’experiència, deixant de banda el mal tràngol a “Oh Happy Day”?
És un grup genial i tenim grans directors i mestres amb nosaltres que fan que cada assaig sigui una autèntica master class. Tenim un repertori de cançons que són molt guais i crec que està sonant molt bé!
Cap a on vols caminar en el futur?
Sempre m’ha agradat el tema de l’escenografia. Des de ben petit que faig maquetes de teatre i els muntatges de diferents obres. M’encanta tot el que suposa el teatre, no només el que es veu, sinó també el que hi ha al darrere i la feina que implica que, de vegades, pot durar anys abans de l’estrena.
Com et veus d’aquí a 10 anys, quan en tinguis 25?
Espero seguir fent musicals, tant a l’escenari com al darrere: actuant i produint o fent l’escenografia, per exemple. Estaria bé.