Era el 2008 quan l’esclat de la crisi financera i de la bombolla immobiliària provocava un augment sobtat de l’atur a l’Hospitalet i al Baix Llobregat arribant a màxims històrics. La combinació de desocupació i deflació en el preu de l’habitatge tenia com a primera conseqüència dramàtica els casos de desnonaments de famílies que havien estat víctimes d’estafes hipotecàries o que havien signat crèdits que ja no podien tornar.
Per una altra banda, durant l’època de creixement desorbitat del preu de l’habitatge, entre 1996 i 2008, es va produir un procés de substitució poblacional a barris castigats durant anys per la manca d’inversió pública, on moltes persones joves deixaven el seu pis, canviant de barri o ciutat, i el venien a persones nouvingudes atretes per l’alta demanda de mà d’obra en sectors com el de la construcció i serveis.
L’any 2008 la població amb nacionalitat estrangera a l’Hospitalet arribava a 58.620, un 23% del total. Només dos anys després, i després també d’unes declaracions molt dures del llavors alcalde Celestino Corbacho, el baròmetre Municipal de 2010 indicava que la immigració era ja el principal problema per la ciutadania, concretament per a un 26,2% de les persones enquestades.
Les polítiques d’austeritat i retallades en els serveis socials, que es realitzen a partir de 2010, generen una competència pels recursos cada vegada més escassos entre la població més necessitada. A això cal sumar que en urbs molt poblades l’espai públic està utilitzat de forma intensiva, amb formes d’entendre la gestió de l’espai públic molt diverses, la qual cosa tendeix a generar una dinàmica de conflicte d’interessos entre grups culturals, socials o demogràfics.
Res feia pensar en un creixement notable de l’extrema dreta tres anys més tard. Fins aquell moment les formacions polítiques situades ideològicament a la dreta del PP havien estat purament anecdòtiques. L’antipolítica, l’individualisme, el replegament identitari i la islamofòbia van ser algunes de les principals causes polítiques que van provocar el ressorgiment de l’extrema dreta.
L’extrema dreta a les nostres ciutats i a Europa es va manifestar de tres formes clarament diferenciades, tot i que en alguns moments hagin pogut confluir. En primer lloc i com a principal novetat va aparèixer l’anomenat “Feixisme disfressat de corbata”, amb representants públics que no responen i eviten tota referència iconogràfica obertament feixista. A Europa aquesta estratègia és compartida pel Front Nacional de Marine Le Pen a França, la FPÖ de Heinz-Christian Strache d’Austiria, la Lliga Nord a Itàlia, Geert Wilders a Holanda o PxC a Catalunya.
En segon lloc el “Feixisme del Tercer Mil·leni”, un peculiar moviment social sorgit a Itàlia sota el nom de Casa Pound. Es troba estructurat en diversos casals juvenils que combinen elements de l’estètica antisistema, que recorda al moviment okupa, amb altres elements de l’extrema dreta. A Catalunya es va crear el Casal Tramuntana al barri del Clot, finançat per un regidor de PxC de L’Hospitalet de Llobregat, Alberto Sánchez. Aquest fenomen també es va reproduir en col·lectius com sindicats d’estudiants feixistes o organitzacions d’aficionats al futbol que han socialitzat joves en l’extrema dreta.
I finalment “el feixisme sense complexes” amb el seu màxim exponent Alba Daurada a Grècia. A Espanya aquest feixisme extrem estaria representat pels diferents grupuscles com España en Marcha, MSR, Democràcia Nacional o España 2000.
Davant d’un avenç clar i ràpid del feixisme, expressat com hem vist de diferents maneres, l’antifeixisme es va haver d’organitzar de manera urgent. La primera expressió de l’antifeixisme es va donar al carrer, però aquesta també va acabar influenciant algunes administracions, que van aplicar mesures per afrontar l’ascens de l’extrema dreta.
En alguns indrets d’Europa es va aconseguir aturar en sec el creixement de l’extrema dreta amb un antifeixisme massiu, plural i inclusiu. Un bon exemple és la ciutat alemanya de Dresde on cada febrer, unes 15.000 persones convocades per tota l’esquerra SPD (socialistes), Die Grüne (verds) i Die Linke (esquerra), fan una cadena humana impedint una tradicional desfilada neonazi del NPD en memòria de les víctimes dels bombardejos aliats en aquella ciutat. Al Regne Unit trobem el moviment social Unite Against Fascism que ha mobilitzat milers de persones de diverses ideologies amb una estratègia de desemmascarar la veritable naturalesa feixista de l’extrema dreta, bloqueja massivament els seus actes, fa pedagogia i sensibilització per tal d’aturar els hooligans de la English Defense League als carrers i al partit British National Party de les urnes. A les darreres eleccions municipals britàniques van aconseguir que el BNP passés sobtadament de 55 regidors a 28.
Tant al Baix Llobregat com a l’Hospitalet, abans i després de les eleccions municipals, es van anar constituint grups locals d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) plataformes que comptaven amb el suport dels partits d’esquerres ICV, EUiA, ERC, CUP, i en alguns municipis també del PSC. També s’hi van afegir diversos sindicats, col·lectius de persones nouvingudes, així com altres entitats i moviments socials, treballant en xarxa amb altres grups locals de Vilanova, Reus o Barcelona, amb l’esperit de les mobilitzacions unitàries de Regne Unit i Alemanya.
Abans de les eleccions municipals el debat intern dels grups locals d’UCFR era sobre la conveniència de parlar obertament de PxC per no fer-ne propaganda. Després de les eleccions del 2011 el debat es va tancar, i es va veure clara la necessitat de denunciar públicament PxC. Així doncs es va optar per desemmascarar la veritable naturalesa violenta i nazi d’aquesta formació i es va passar a investigar a través de les xarxes socials i a les hemeroteques les connexions entre els seus membres i altres organitzacions ultres i violentes. També es va procedir a fer presentacions de llibres sobre l’extrema dreta, xerrades, concentracions davant els seus actes o repartiment d’octavetes explícites a les zones on PxC havia aconseguit bons resultats electorals. Aquest gir estratègic va venir avalat pels resultats de les eleccions generals de 2011 on PxC va obtenir uns resultats discrets. La caiguda va ser estadísticament més significativa allà on s’havia repartit més intensament propaganda antifeixista.
Un altre expressió de l’antifeixisme es va donar a algunes institucions. Els ajuntaments amb partits d’esquerres governant van haver d’adaptar-se a una situació abans desconeguda, havent d’afrontar el repte de conviure amb un partit obertament xenòfob en el sí de la institució. Alguns municipis, com Sant Boi de Llobregat, amb tres regidors de PxC al Ple municipal i governat per PSC i ICV-EUiA, van viure moments de molta tensió tant al carrer com al consistori. L’Ajuntament de Sant Boi, així com altres que van patir la presència de regidores i regidors xenòfobs, van posar en marxa campanyes antirumors i a favor de la convivència, algunes d’elles adreçades especialment als centres educatius. També es va produir una judicialització de la lluita antifeixista, amb la presentació de demandes creuades entre regidors i regidores d’una banda i de l’altra, demandes efectuades per partits polítics com la CUP i ICV, o demandes creuades entre militants antifeixistes i d’organitzacions xenòfobes.
Avui partits com PxC han vist reduïda considerablement la seva presència als ajuntaments i les seves organitzacions es troben molt afeblides. Tot i així els darrers anys hem pogut comprovar la rapidesa amb la que s’escampa la xenofòbia i el feixisme. Això ens ha de fer entendre la importància de la organització de l’antifeixisme, de manera transversal i inclusiva, deixant de banda les discrepàncies per assolir un objectiu comú: confrontar el feixisme a les nostres ciutats i pobles.
Però també hi ha un altre objectiu prioritari: la recuperació i la defensa de la Memòria Històrica.
Era el 2004 quan gràcies a l’arribada al Govern de la Generalitat d’un govern catalanista i d’esquerres s’anunciava per part de Joan Saura, Conseller de Relacions Institucionals i Participació, la creació d’un Memorial Democràtic destinat a recuperar la memòria històrica en relació a tot el que representà la lluita contra el franquisme i per la recuperació de les llibertats nacionals i democràtiques. Desgraciadament sis anys després, amb l’arribada de CiU al govern de la Generalitat, el Memorial Democràtic va patir dures retallades pressupostàries i l’acomiadament de treballadors i treballadores.
Des de les institucions, des del carrer, des de les organitzacions, hem d’entendre la importància de no perdre mai la memòria històrica, de conèixer el nostre passat per poder afrontar els riscos del present. I també hem d’evitar perdre la memòria recent, perquè el que ens ha passat recentment ens pot tornar a passar si no actuem units i unides, i ara.
Mai més. No passaran.
Roger Molinas i Josep Puigdengolas són militants d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i activistes d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR).