L’editor del grup santcugatenc Totmedia, Ramon Grau, és president de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) des de juliol de 2015, gairebé un any després que l’entitat hagués apostat per una reconversió i obertura que deixava enrere l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta. Grau, de fet, va ser el primer president de l’ACPG entre 1997 i 2003
Per Text: Pere Giménez / Fotos: Neus Marmol / Comunicació 21 / AMIC
Des dels inicis amb l’ACPG hauran canviat molt les coses, oi?
En la primera etapa érem pocs mitjans, tots de paper, i evidentment en aquests 20 anys l’associació ha experimentat un creixement molt important; s’ha adaptat als nous temps, als nous hàbits, i als nous mitjans. Va ser un gran encert en el seu moment obrir l’associació perquè també fos el paraigües del sector digital, i per aquí és on ha vingut el gran creixement de l’entitat. Som 260 mitjans, dels quals podem dir que gairebé un 50% són paper i l’altre 50% digitals, i en creixement constant.
Fa dos anys, amb el relleu de l’ACPG per l’AMIC, es va obrir encara més el ventall per formar-ne part.
L’AMIC intenta ser una central de mitjans amb eines útils de cara al sector. Per tant hi ha mitjans de pagament que també han pogut venir amb nosaltres, però bàsicament no anem a buscar-los, sinó que el que fem és oferir una sèrie de serveis i si algú s’hi vol acollir és benvingut. Però el gran gruix de mitjans que tenim són gratuïts.
I com va la nova etapa?
Estem molt enfocats al tema de serveis, cada vegada més; estem aconseguint grans acords, com amb OJD i l’Agència Catalana de Notícies, cosa que per si sols els mitjans de proximitat no haurien pogut, pel cost i per la dificultat d’accedir-hi. Com més volum d’associats tinguem, ens permet treballar més per al conjunt i aconseguir acords molt avantatjosos per al sector. Aquest és el camí: professionalització, rigor, millora de continguts; aquests són els nostres objectius per al mandat. Penso que l’associació està responent molt bé i cada vegada més els mitjans estan caminant en aquest sentit, perquè és l’única manera de sobreviure.
Entre els associats hi ha empreses amb realitats molt diferents.
Hi ha des de microempreses d’un o dos treballadors fins a mitjans amb unes estructures més grans. Alguns temàtics, alguns generalistes, molts territorials; el món local és el més important que tenim, i per al qual oferim més serveis.
I per gestionar totes aquestes diferències?
Aquesta és la realitat del país, és el gran tresor: té una varietat de mitjans impressionant, no hi ha ciutat o poble petit que tingui els seus, i hem de fer valdre aquesta força, que és el de la proximitat, el dels continguts propers. Aquest és el nostre punt fort, que és el que hem de fer evident i visible davant d’administracions, centrals, grans clients… És un dels serveis que estem treballant molt, el poder oferir publicitat mancomunada per a tots els mitjans. I ens n’estem sortint: aquest any el pressupost de l’AMIC ha superat el milió d’euros [l’exercici anterior van ser 800.000], i gran part ve de la gestió comercial i publicitària.
Cada any anem augmentant el creixement a nivell de serveis comercials. Hem reforçat molt aquest departament, s’ha incorporat una persona per als grans comptes; tenim un equip de tres persones que es dedica bàsicament a buscar recursos per als associats, petits i grans.
D’on prové aquest increment?
El gran creixement ha vingut per l’empresa privada, oferint propostes redaccionals, de patrocinis, de seccions noves, etc. No parlem de la publicitat típica, que d’aquesta cada publicació ja se n’ocupa, sinó de crear propostes de conjunt que ofereixin la diversitat de l’associació. Per exemple, amb propostes molt territorials, per a les diferents demarcacions o per a zones concretes.
Paral·lelament estem desenvolupant molt el Banc de Continguts, que ofereix serveis redaccionals i d’imatges per als nostres associats. Tot allò que sigui un enriquiment per als mitjans, que per si sols els és difícil de fer, doncs l’associació ho està oferint. Cada vegada més ens estem convertint en un lloc on trobar eines que faciliti la feina als mitjans.
Un dels objectius de l’AMIC és aconseguir un millor mesurament dels mitjans de proximitat.
Estem treballant molt en la millora d’eines com l’EGM. El Baròmetre en el seu moment era difícil de mantenir, des de la Generalitat es va optar per pagar un complement perquè l’EGM donés dades d’audiència de les publicacions catalanes, i estem treballant perquè es millori. Tot i l’ampliació, la fotografia surt desdibuixada: la realitat és molt més important del que l’EGM ens diu.
És una qüestió de recursos: com més petita és la mostra, més afectat en resulta el mitjà de proximitat.
Exacte. Estem lluitant i reunint-nos amb ells, però diuen “l’Administració ens dóna tants diners, no podem fer més que això”. El que s’està pagant des del Govern són molts diners, uns 600.000 euros, i crec que això mereix un esforç i un tractament important de cara als mitjans locals.
S’ha notat molt la pèrdua del Baròmetre?
Sí que s’ha notat d’alguna manera a l’hora de mostrar la força real d’aquest sector. El que tenia 100 ara té 50, perquè la lupa no s’acosta prou al territori. Això ens afecta perquè necessitem eines que ens posin en valor de cara a les agències i als grans anunciants. L’anunciant petit ja sap la importància del mitjà, perquè pot veure cada dia el que som, la confiança que despertem en la gent, la fidelitat, etc.
Un dels objectius per al proper any és que tots o gairebé tots els mitjans associats a l’AMIC estiguin auditats per OJD/PGD.
Sí. Ara estem en uns 170 mitjans dels 260, més del 50%, i hem d’aconseguir arribar a la gran majoria, per no dir tots. Si volem que se’ns respecti i se’ns tingui en compte, som els primers que hem de donar dades fiables, i estem treballant cap aquest camí, perquè el col·lectiu sigui cada vegada més professional i rigorós.
Els mitjans de proximitat sempre han reclamant a la Generalitat un major equilibri respecte els grans mitjans pel que fa a les subvencions i la publicitat institucional.
Aquest és un dels temes que sempre estem reclamant constantment, que es tingui més en compte el conjunt de mitjans de proximitat del país, que són els més importants que té. Són els que sens dubte treballen per a la cohesió del país i la dinamització de les poblacions; tenen un component d’arrelament i de país molt identificat en els mitjans. Costa, perquè la mirada sempre és molt barcelonina, però la nostra feina és fer-los obrir els ulls, mostrar-los que hi ha mitjans molt arrelats en el territori que són més importants que els grans mitjans d’informació generalista, i que han de tenir el seu tractament i el seu pes en els pressupostos de publicitat institucionals.
En les darreres convocatòries de subvencions, els digitals han guanyat pes respecte els mitjans en paper, i dins d’aquests les publicacions de proximitat ho han fet respecte els diaris generalistes. En la publicitat s’ha notat algun canvi?
Sí que és veritat que cada vegada ens tenen més en compte, i no tan sols la Generalitat, també ens com la Diputació de Barcelona, que està fent bastant bona feina en aquest aspecte. És cert que cada vegada la sensibilitat va augmentant, però encara falta.
Tothom té molt clar que la premsa de proximitat és la de la gent, que són els mitjans que estan molt a prop del territori i formen part d’aquesta diversitat important que té el país, però d’això a transformar-ho en recursos costa. És una feina de divulgació que hem d’anar fent des de l’AMIC i les associacions.
Ara hi ha un president de la Generalitat periodista i que a més ve de la premsa de proximitat…
Ell més que ningú coneix la realitat. La veritat és que Carles Puigdemont és una persona molt sensible a tots aquests temes i esperem que hi hagi un canvi. El que passa és que el país té molts fronts oberts, i el nostre és un de més. Nosaltres sempre hem estat al costat del país i de les reivindicacions del país, i per tant som un aliat del Govern en aquest aspecte, i com a tals se’ns ha de veure. No sé si som una estructura d’Estat, però gairebé.
Des de que es va fundar l’ACPG han canviat força les coses…
No fa massa anys érem els grans invisibles. Quan es va constituir l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, la feina que teníem perquè se’ns obrin portes, estaven tancades totes. No teníem ajuts, ni publicitat institucional, ni res. Mica en mica s’ha anat fent aquesta feina de divulgació i s’han anat adonant que la realitat del país és una, perquè als despatxos a vegades es pensen que és una altra.
També és cert que els mitjans de proximitat han evolucionat molt i han anat guanyant pes.
Clar, han anat guanyant en qualitat, en continguts, en rigor, hi ha hagut una evolució evidentment. El fenomen de la premsa local en aquest país, i gratuïta concretament, no és nou, ve de lluny. Hi ha mitjans a l’associació que porten molts anys d’existència; segueixen sent referents a la seva zona, i han demostrat que s’han adaptat a tots els moments, a les dificultats econòmiques, als canvis d’hàbits, a les noves tendències, etc., i anem aguantant.
Des de l’AMIC s’ha notat la suposada sortida de la crisi?
Sembla que hi ha una mica, no d’alegria, però sí de canvi de tendència. Després de la baixada continuada dels últims set-vuit anys, hi ha una certa inflexió, una certa recuperació publicitària. L’any passat es va notar, i aquest any els primers mesos han estat molts durs, però ara torna a semblar que revifa.
A nivell publicitari el paper encara té vida…
El valor que tenen el paper i la premsa gratuïta encara té molta força. Això que el paper morirà, en el nostre cas penso que aguantarà molts anys. La premsa de pagament és una altra història, que té problemes de distribució perquè cada vegada hi ha menys quioscos. De fet, els grans diaris mantenen la difusió gràcies als exemplars que regalen: vas al tren, al metro, a les universitats o qualsevol lloc públic important i veuràs les piles de diaris que regalen. On és el pagament i on la gratuïtat? La línia es va desdibuixant cada cop més. Hi ha mitjans en paper i mitjans digitals, i ja està.
Per sort, la premsa local i de proximitat crec que té molta vida, està aguantant molt bé. De fet estan sortint nous mitjans, i hi ha digitals nadius que de tant en tant decideixen treure una publicació impresa –semestral, trimestral, etc.– perquè en l’àmbit local la inversió publicitària encara està molt en el paper.
Penso que el digital i el paper són complementaris, sobretot en l’àmbit de proximitat. Una cosa ajuda l’altra, la combinació dels suports és l’ideal. Tot i que encara no està clar el model de negoci en els digitals de proximitat, hem d’anar cap aquí. No sabem cap a on ens portarà tot això, però hi hem d’estar, hem d’innovar constantment i hem d’estar en primera línia.
Des de gener també és president de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals. Com va la interrelació entre les tres associacions, perquè cadascuna té les seves singularitats?
S’han de mantenir, són una part de la riquesa del país, amb tipologies diferents de mitjans i de productes. El que hem de fer és trobar coincidències en allò que ens puguem posar d’acord, que és el estem fent. Hi ha sis-set grans projectes on confluïm, com per exemple la Nit de les Revistes i la Premsa en Català, l’iQuiosc, les Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta i Digital, i en el Llibre Blanc de la Premsa Comarcal. Sabem que és complicat fer coses junts, però les que podem les fem.
La Federació és un paraigües que ens ajuda a tirar endavant coses conjuntes, algunes que ja es venien realitzant i altres de noves que puguin sorgir, com temes de formació, etc… on compartim recursos. A mi m’hagués agradat que això hagués anat a més, acabant sent una única associació amb diversitat de productes, però entenc que és molt difícil.
L’anterior Govern apostava per això…
Hauríem d’anar cap aquí, perquè al final, on és la línia? Hi ha empreses que fan productes gratuïts i de pagament… Som un país relativament petit, i no hi ha un mercat tan gran per dir que ens diferenciem tant. Però com que cada associació es vol mantenir i marcar perfil, almenys posem-nos d’acord en algunes coses on podem anar de bracet, que és el que estem fent.