“SANT BOI: 1976-2016” per Jaume Bosch

LA DIADA DE FA QUARANTA ANYS

L’any 1976 Sant Boi, i de retruc el Baix Llobregat, varen acollir la primera commemoració tolerada de la Diada Nacional, després de molts anys de repressió franquista. El general Franco havia mort el novembre anterior i Catalunya i tot l’Estat espanyol es trobaven en plena lluita per acabar amb el que quedava, que era gairebé tot, de la dictadura. Els partits polítics encara eren il·legals i les eleccions generals no es podrien celebrar fins l’any següent.

En aquest context, l’Assemblea de Catalunya va decidir, atesa la prohibició d’organitzar un acte a Barcelona, portar la commemoració del 11 de setembre a Sant Boi de Llobregat. L’opció adoptada tenia un alt contingut polític i simbòlic: en primer lloc, l’Assemblea cridava a mobilitzar-se durant la Diada en defensa de les llibertats nacionals i democràtiques; considerava, doncs, que l’Onze de setembre tenia un contingut de lluita i recollia la tradició de mobilització clandestina d’altres Diades anteriors protagonitzades majoritàriament per sindicalistes de CCOO. En segon lloc, a proposta de Josep Benet, es va escollir la localitat de Sant Boi; aquest fet afegia una nova connotació històrica: l’església de Sant Baldiri d’aquesta localitat acull la tomba d’un dels defensors de Barcelona l’any 1714, Rafael Casanova. És bo recordar-ho avui quan alguns, fins i tot des de l’esquerra, discuteixen el sentit de reivindicar uns fets esdevinguts fa tres-cents anys: són els mateixos que defensen emocionats l’espanyolitat indiscutible de Gibraltar, sota sobirania anglesa des del mateix conflicte bèl·lic que va acabar amb l’autogovern ( el que existia al segle XVIII) dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Però l’acte de 1976 atorgava a la commemoració històrica un sentit nou: la comarca del Baix Llobregat era capdavantera en les lluites obreres i antifranquistes; el PSUC i CCOO hi tenien una implantació més que considerable; i era una comarca amb una composició destacadíssima de persones vingudes de molts punts de l’Estat espanyol i que ,orgullosos de la seva procedència, defensaven alhora les llibertats nacionals i democràtiques de Catalunya, tal com es va plasmar de forma gràfica amb la seva presència : va ser una demostració indiscutible del catalanisme popular que no volia que Catalunya es dividís en funció d’orígens o de llengua.

LA DIADA D’ENGUANY

Són molt positives les iniciatives per vincular la celebració de la Diada d’enguany amb el record de la de 1976. De fet, en motiu del vint-i-cinc aniversari, Sant Boi ja va acollir, l’any 2001, un acte institucional unitari de record i homenatge a l’Assemblea de Catalunya, impulsora d’aquella mobilització, i als grups i persones que hi havien participat. Cal reconèixer l’encert de l’Ajuntament actual , governat per PSC i Iniciativa, d’organitzar també un acte similar la tarda d’aquesta Diada.

També ERC convoca un acte el dia 9 en record d’aquella jornada històrica. Fa molt bé per un doble motiu: primer, perquè ERC, en aquells moments, tot i exercir una influència política molt escassa, era el partit dels presidents Macià i Companys i formava part de la resistència antifranquista i de l’Assemblea de Catalunya. I en segon lloc, per la tràgica coincidència de la recent mort aquest passat mes d’agost de Jordi Carbonell, un defensor indiscutible de les llibertats nacionals, i que va ser un dels tres oradors del 1976 en nom de l’Assemblea de Catalunya. En aquells moments Jordi Carbonell no formava part d’ERC i representava els sectors més nacionalistes de l’esquerra catalana. En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, Carbonell va encapçalar la candidatura de Nacionalistes d’Esquerra, però la major implantació del PSUC i el fet que aquest partit presentés com a cap de llista un altre nacionalista d’esquerres com Josep Benet, va deixar la seva força política sense representació. Cal posar les coses en el seu context: els anys setanta i vuitanta l’independentisme era molt minoritari, fins al punt que alguns independentistes s’aixoplugaven dins de forces polítiques que no ho eren. Cal recordar la història però sense canviar-la: fa un temps un periodista explicava des de TV3 que durant la dictadura i la transició la gent cantava l’Estaca per exigir la independència. Tots els que hi érem sabem, que més enllà de les intencions d’en Lluís Llach que en aquell temps dubto que fossin les de plantejar la independència, els que cantàvem l’Estaca ho fèiem reivindicant la democràcia i la caiguda del franquisme “ que ens tenia a tots lligats”.

Més sorprenent és el suport de la CUP i d’alguns sindicats minoritaris ( molt crítics amb CCOO i UGT, amb qui compartiran escenari) a l’acte d’ERC. La tradició política de la CUP mai no es va sentir representada per l’Assemblea de Catalunya : l’acusaven gairebé de traïció perquè ,amb la finalitat d’aconseguir la democràcia, pactava amb sectors de la dreta catalanista; els mateixos sectors amb els que ara ha pactat la CUP per intentar aconseguir la independència. Paradoxes de la política.

El dia 11, a dos quarts d’una del migdia, Sant Boi acollirà també un acte d’una altra força política: En comú podem. És molt positiu que els diversos integrants d’aquest projecte de confluència plural coincideixin en reivindicar la concentració de 1976. Els nous moviments socials que han fet el salt a la política es poden sentir identificats amb la presència majoritària de sindicalistes de CCOO i UGT, d’integrants del moviment de barris, del moviment estudiantil, o del feminisme que lluitava per obrir-se pas, que varen omplir la Plaça Catalunya fa quaranta anys. I un dels partits integrants d’En comú podem, Iniciativa, és hereva directa d’aquell PSUC que va mobilitzar milers de persones per donar suport a l’acte de l’Assemblea de Catalunya aquella Diada Nacional. L’acte del migdia acollirà persones de tradicions polítiques diverses i a federalistes, confederalistes i independentistes, units en el sobiranisme i la defensa del dret a l’autodeterminació que l’Assemblea de Catalunya reivindicava, i disposats a reconstruir el concepte de catalanisme popular que va presidir aquella concentració: un projecte polític que ha guanyat les dues darreres conteses electorals a Catalunya esdevenint la primera força política en vots a Sant Boi i al Baix Llobregat.

Per construir un país nou, més lliure i més just, és important recordar que la lluita no ha començat fa dos o tres anys. Venim de lluny i anem més lluny encara. Les formes d’organització política estan canviant, el mapa de partits a Catalunya és molt diferent al de fa pocs anys. Però cal tenir ben present el nostre passat com a poble, amb respecte a totes les persones que ,ja fa molts anys, varen lluitar per les llibertats nacionals i democràtiques, ho fessin dins de partits majoritaris o minoritaris; però, això sí, sense que ningú ens vulgui canviar la història.

Jaume Bosch. Membre de la Comissió Executiva d’ICV