A l’abstèmia per la fantasia
Per Joan Millaret / AMIC
La idea plantejada a “Colossal” de Nacho Vigalando resulta original d’entrada, tot i que s’apunta a una convencional formulació de que la imaginació està imbricada en la mateixa realitat, que la fantasia es nodreix de la pròpia realitat.
En el seu film canadenc, Vigalondo esbossa amb gràcia com les tentines d’una noia borratxa de matinada – interpretada per Anne Hathaway – tenen la seva correspondència amb l’aparició d’un monstre gegant alienígena que destrossa amb les seves passes Seul, una ciutat situada en les antípodes del terra que trepitja la noia.
El film és una caricatura del gènere catastrofista dels gegants invasors que assolen el món però també resulta molt pròxim a la comèdia romàntica o sentimental ja que aborda directament les relacions afectives que travessen el seu personatge femení, cas de la seva ex-parella, o el company retrobat a la seva ciutat natal on ha escapat del seu fracàs laboral i vital. No cal insistir en què la combinació del fantàstic amb l’atribolada i descentrada vida de la noia és un dels grans reclams del film.
Una broma simpàtica que al capdavall amaga un missatge moralista o reaccionari inusual en la filmografia marciana i extravagant de Vigalondo. Jo em pregunto si era necessari tan d’embolcall, tanta disfressa, tan emmascarament per tot plegat. Jo respondria que és legítim, pensem que la fantasia es fabulació, ficció.
Però també contestaria que al final prevalgui un sermó a favor de l’abstèmia en contra dels excessos etílics i les nits de borratxera, com si es tractés d’una faula per a joves i nens grans, ho trobo excessiu venint d’un referent del cinema surrealista, gamberro i iconoclasta.