Els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne no renuncien a perdre el seu to punyent i reflexiu a “La chica desconocida”, una nova radiografia humana i social que serveix per mesurar i posar a prova el nivell del nostre sistema de valors ètics i morals
Per Joan Millaret Valls / AMIC
Els germans Dardenne es centren en aquesta ocasió en el capteniment d’una doctora, Jenny Davin (Adèle Haenel), que se sent concernida després de la mort d’una dona de raça negra, d’identitat desconeguda, que va buscar aixopluc en la seva consulta abans de morir assassinada.
Jenny no se sent corresponsable de la mort de la desconeguda, però si sent afectada per aquest fet tan desgraciat, perquè potser ho podria haver evitat. Es mostra dolguda per no obrir la porta de la consulta fora d’hores després que la desconeguda truqués al timbre. El seu compromís amb la gent l’empeny a emprendre una investigació pel seu propi compte. A part d’auscultar malats i aplicar injeccions, la metgessa detecta entre els seus pacients que algú pot estar involucrat en el cas i, atenint-se al secret de confessió del seu codi deontològic, procurarà aportar llum a l’assumpte, sobretot per la seva pròpia tranquil·litat i consciència.
La doctora protagonista sembla ella mateixa una noia desconeguda, ja que pràcticament no sabem res de la seva vida passada ni privada, ja que dedica tot el temps lliure a aquesta personal recerca parapolicial. Però el que sí ens revela aquesta discreta i senzilla pel·lícula dels Dardenne és una nova heroïna, abnegada i entregada, no sols als seus pacients, sinó també una dona noble i bona, entossudida per un mòbil ètic com és lluitar per la dignitat d’una persona anònima que serà sepultada sense que ho sàpiguen els seus familiars i amics.
L’actuació d’Adèle Haenel és formidable, transparent i natural, sense fer-se notar, discreta i gràcil, i es passeja per la pel·lícula ben bé com un àngel. I tot i que els Dardenne treballen sempre sobre històries tan simples com efectives, predomina la sensació en aquesta ocasió de trobar-nos davant d’una història massa supeditada al discurs, en què les bones intencions són massa evidents, en què tot sembla un xic forçat. Així com una realització que es ressent d’una to general excessivament apagat, esmorteït, amb un ritme ralentit.
Aquest alentiment, aquesta atmosfera de lleugeresa que encomanen les accions i les passes de la protagonista, li dóna un toc eteri al film, en sintonia amb aquest virtuós i santificat personatge femení, que sembla flotar pel film. Però ens queda una metàfora potent, la desconeguda que pica a la porta d’un consulta és també la història dels emigrants que truquen a les portes d’Europa i ningú els obra. Si amb Dylan tots trucàvem a les portes del cel quan els temps estaven canviant, ara em sembla que el temps està reculant i som nosaltres els que ja no escoltem quan truquen a casa nostra.