Rèpliques monstruoses dels maldecaps interiors
Joan Millaret Valls / AMIC
“Colossal” es presenta com la primera superproducció de l’espanyol Nacho Vigalondo, després d’un film anterior que ja estava coproduït amb capital americà i parlat també en anglès, ”Open Window” (2014), amb Elijah Good i Sasha Grey.
“Colossal” finalment s’estrena en sales de casa nostra molt després del seu passeig per festivals internacionals, com el de Sant Sebastià’2016, i després també de la seva estrena als Estats Units el passat mes d’abril, una estrena demorada que deu respondre a alguns entrebancs que desconec.
La idea plantejada a “Colossal” resulta original d’entrada i, entre diversos registres, s’apunta al gènere fantàstic a través de una habitual formulació en què la imaginació està imbricada en la mateixa realitat, que la fantasia es nodreix de la pròpia realitat.
Vigalondo esbossa amb molta gràcia com les tentines d’una noia borratxa de matinada, Gloria (Anne Hathaway), i en un parc infantil buit, tenen la seva increïble correspondència amb l’aparició d’un monstre gegant alienígena que destrossa amb les seves passes Seul, una ciutat situada en les antípodes del terra que trepitja la noia.
El film és una caricatura del gènere catastrofista oriental de gegants invasors que assolen el món, kaiju eiga, però aquesta vessant neix d’un registre molt pròxim a la comèdia romàntica o sentimental i, també, generacional.
I és que “Colossal” aborda directament les relacions afectives i existencials que travessa el seu personatge femení principal, des de la seva separació de la seva parella urbana, Tim (Dan Stevens), al retrobament d’un company, Oscar (Jason Sudeikis), vell amic d’infància.
Retrobament que es produeix a la ciutat natal on ha escapat Gloria del seu fracàs laboral i vital, com un retorn al món de la infància, una regressió a la casella de sortida.
No cal insistir en què la combinació del fantàstic amb l’atribolada i descentrada vida de la noia és un dels grans reclams del film. El film sembla parlar des de la gravetat del desgavell de Gloria, però ho fa com una broma simpàtica, esbojarrada en força moments, en sintonia amb la filmografia marciana i extravagant de Vigalondo.
Però es detecta també que rere aquest embolcall, la disfressa, l’emmascarament de la fabulació hi batega una pel·lícula més adulta que no pas una dèria juvenil. Fins i tot es desprèn un cert to sermonejador a favor de l’abstèmia en contra dels excessos etílics i les nits de borratxera, que sembla entrar en contradicció amb uns principis propis basats, fins ara, en allò gamberro i més iconoclasta.