L’Assemblea Nacional Catalana es posa les piles al Baix Llobregat. Avui a les 19:30h arrepleguen al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a l’ex-conseller Xavier Vendrell i al líder de la seva pròpia organització, Jordi Sánchez, a la Plaça Catalunya de Sant Joan Despí
I això és només el plat fort. Hi ha més piles carregades. A Sant Climent de Llobregat han organitzat també una conferència per aquesta tarda amb Vicent Partal, director de Vilaweb i actiu independentista.
I, per si fos poc, l’ANC també ha engegat un autobús del procés per recòrrer tot el Baix (8, 9 i 10), iniciant el recorregut avui a les 18h a Corbera. Es podria dir que Hazte Oír s’ha convertit en un influencer dels missatges massius i l’autocar és el nou canal de comunicació preferit. Aquest farà aturades a diferents municipis i els seus integrants, voluntaris, resoldran dubtes sobre l’1 d’octubre. Piles, piles, piles.
Peró tornant a Sant Joan, és curiós que l’acte primordial sigui aquí, desert comunicatiu pel que fa al referèndum. Allà on el PSC governa amb majoria absoluta. I on l’alcalde Antoni Poveda, home fort del Partit Socialista al Baix Llobregat, no fa declaracions ni piulades que donin pistes sobre l’1 d’octubre.
Ja som a lloc
Quan queda una hora per iniciar l’acte, un veí mira la preparació i etziba “Espero que no s’estigui per històries l’Ajuntament, que aguanti ferm el pols dels indepes”. El seu company respon: “Aquí no sabrem la posició del govern municipal ni el 2 d’octubre”. Riuen i s’allunyen conversant.
A falta de 15 minuts per l’inici, les senyores, els senyors i algun jove xerren sobre cadires de plàstic. Parlen de missatges de WhatsApp enginyosos d’aquests dies. Altres es dirigeixen a parlar amb el local Xavier Vendrell. Aquell empresari que va convertir-se en regidor de Sant Joan, Conseller de Governació de la Generalitat durant 23 dies, i després torna-hi al món de l’empresa.
Ja han arribat. Després dels ineludibles càntics d’independència, l’eufòria ja és patrimoni de la plaça. I aquesta eufòria pren forma física amb el primer interventor, just Xavier Vendrell. Amb els ulls a punt de ploure, comença el que desprès Jordi Sànchez catalogarà de “verb especialment encès”. És l’estil Xavier Vendrell.
El seu discurs fa calat entre els locals. Referències als veïns, a l’escola, als comerços. I una frase d’especial èxit: “Jo no vaig parlar català en els meus primers 15 anys”. És conscient del missatge que llança, ningú s’ha de sentir fora del procés per l’idioma que parli, estem a Sant Joan.
Relleu a l’estrada. Torn pel Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea Nacional Catalana. La tranquil·litat comparada amb el seu predecessor és un bàlsam. Les primeres paraules són petons als polítics i la seva valentia. Un ‘gràcies’ desmesurat.
I a l’estil italià, in crescendo, l’emoció s’interna al seu discurs quan fa una mirada enrere. Menció als que mai van poder votar, als que es van trobar guerra, als que han quedat pel camí – Muriel Casals… I una cloenda per deixar èpica: “Aquest és el moment que molts mai van imaginar”.
Però, per suposat, encara quedaven dosis extres d’apoteosi rutinària de miting. Faltava el protagonista. I quan el president s’aixeca, la gent s’aixeca. I tornen els càntics. Carles Puigdemont segueix l’estil directe: “Queden 23 dies. I agafeu forces perquè estaran ple d’obstacles”.
En la mateixa línia, el discurs del líder del govern català és relaxat però punyent. Té tres hits que sap que agradaran: Recalcar la manca d’arguments unionistes, lloar l’empenta de la ciutadania i recordar que els origens i les ideologies s’han difuminat. I encerta.
Ara una broma per aquí, una pregunta retòrica per allà, i les senyores del públic ja exclamen amb sorolls i gestos que se les ha guanyat de dalt a baix.
D’aquí poc farà un any d’aquell “Referèndum o referèndum”, i dotze mesos després almenys ha aconseguit que la gent se’l cregui. Avui ha intentat una altra cita cèlebre “Per cada boicot, deu votants més”. Ara bé, mirant al voltant, no sembla que l’acte hagi servit per atraure indecisos, si no, més aviat, esperonar als que ja venien esperonats de casa.