Poder marxar a un lloc càlid quan l’hivern gela és prou similar a poder parlar d’agricultura quan els mitjans avorrim amb el monotema polític. Ficar el cap a la terra. Sentir les pageses i els pagesos analitzant-nos el sector que ens permet menjar. Les pageses d’aquí i els pagesos d’aquí. Del Baix Llobregat. “La terra més fèrtil de Catalunya”.
Aquesta és una frase del Rafa Bellido, el Director de l’Àrea de Territori, Sostenibilitat i Activitat Econòmica a Sant Feliu de Llobregat. I ho va dir en una taula rodona sobre el futur de la pagesia a la comarca ara farà un mes. L’endemà se celebraria una altra, aquest cop en honor de les dones pageses, del seu passat i el seu present. I en ambdues cites es va albirar la mateixa necessitat urgent:
Un pla general i exhaustiu amb sensibilitat per les particularitats de cada territori, que és l’única manera de fer-lo. Amb mal·leabilitat, doncs necessita adaptar-se al canvi constant, tant estacional com generacional. I, sobretot, amb projecció de futur pel que fa la revalorització professional i a la dotació econòmica o material.
Dit d’una altra manera. Hi ha territoris fèrtils sense propietari, agricultors amb ímpetu però sense territori, parcel·les massa petites, espais forestals aprofitables per plantar sense fer-ho, pagesos veterans reclamant canvi generacional, joves reclamant docència de pagesos, etc. Sembla un laberint d’inconvenients. Però els riures, sobretot en la trobada de dones, espolsaven les males notícies i deixaven veure que les ganes per revertir-les no els faltaran.
Múltiples realitats, territori petit
A les trobades sobre la pagesia es veuen quatre clares divisions contraposades en dos paquets. Un és la del nou/vell pagès i l’altra, la del pagès/treballador institucional.
Sobre la primera, Àngel Merino, el conductor de la Taula Rodona en referència al Futur de la Pagesia, va apuntar una de les preocupacions més sonades entre els diferents agents del primer sector: La pèrdua dels treballadors i l’envelliment dels mateixos en les últimes dècades. Segons Merino, s’ha passat, a Catalunya, “de 59.938 pagesos l’any 1996 als 26.031 actuals”. I d’altra banda, s’ha passat “d’un 24% d’ells que tenien més de 65 anys a un 38%”. És a dir, la pagesia catalana se sustenta amb més d’un terç de persones ocupades en edat de jubilació.
I encara més concret, si acotem al Baix Llobregat, la tendència a la branca dels treballadors del sector agrari, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), és la mateixa que apuntava Merino. L’any 1999 hi havia un total de 1.370 persones ocupades al món agrari, mentre que el 2009 ja s’havia reduït a 905.
A això se li ha de sumar l’endogàmia laboral. La majoria de treballadors tenen alguna vinculació amb la família propietària. Segons l’Idescat, el 1999, eren el 62,2% del total d’ocupats, i en 2009, el 62,9%. És a dir, per a tot aquell qui no ve d’un entorn familiar propietari, ho té més complicat.
Per tant, és normal que la preocupació per la manca d’incentivació laboral a l’àmbit de la terra es reflectís en un moment o altre per totes les cares dels ponents vinculats al sector. La solució, però, com sempre és política. I és aquí on s’arriba a la segona confrontació. Els treballadors directes del producte es dirigien als administradors de les estructures per dues raons. Primer, per a que desbloquegin l’entramat administratiu que suposa adquirir, llogar i treballar les terres. I segon, per a que garanteixin mesures efectives a curt i mig termini que confirmin l’entrada de sàvia nova a la mà d’obra pagesa.
És aquí quan Bellido, de l’Ajuntament de la capital baixllobregatina, amb el cap cot va reconèixer que es necessiten incentius, que ja estan sobre la taula de negociacions, però que la seva implantació trigarà una dècada. I és també quan Raimon Roda, gerent del Parc Agrari del Baix Llobregat, va poder treure pit de la posada en marxa d’ajuts específics per a noves incorporacions en un termini màxim d’un any.
En altres aspectes, però, des de la gerència del Parc Agrari baixllobregatí la alegria es transforma en impotència. Per exemple, quan des de la pagesia del Quim Pahissa o el Sebastià Saladrigas, se li retreu la mida excessivament petita de les parcel·les a disposar o la gestió d’alguns terrenys en mal ús.
I al tarannà de micro-parcel·les que regnen al Parc Agrari, partit per autopistes i estructures de múltiples municipis, se li ha de sumar altres complicacions. No és només el que denuncia la Montse Lligadas, de l’oficina d’Unió de Pagesos al Baix Llobregat, que denunciava que la “pressió urbanística ha distorsionat l’activitat econòmica”. Ni que en els darrers anys hagin minvat també segons l’Idescat les terres agrícoles a tot el territori. És que, a més, hi ha terres desaprofitades.
Ens explica la Tomi Jiménez, pagesa i ex-alcaldessa de Sant Climent, que hi ha terres forestals aprofitables per ser conreades que anys enrere es van catalogar com a zona de bosc i que no s’han actualitzat. I això col·labora en el desastre que està patint la cirera a Sant Climent particularment, un patrimoni antigament exitós, que està quedant relegat al fracàs. Ha passat de ser “la primera fruita dolça que arribava al Baix Llobregat” en una altra època, a ser un mala competència de les cireres barates que arriben de tota Espanya.
I a tot això, sumem-li l’orgull pagès
Viatgem al 2016 i la pel·lícula El olivo. On a un home vell, en una reunió amb la seva família, se li ofereix vendre una productiva olivera que li ha fet servei durant tota la vida.
– Nos dan 30.000 euros por el olivo, papá. 5 millones de pesetas. […]
– No pienso vender. Porque ese árbol no es nuestro. Se ha heredado de mis abuelos, a los abuelos, de los abuelos a los pedres, de los pedres a los hijos, y así. Ese árbol no tiene precio. Ese olivo es sagrado. Es mi vida. Y vosotros queréis quitarme mi vida.
És un passatge que parla per si sol. I dibuixa una vinculació de l’ésser humà a la terra que presenta una problemàtica afegida al sector. La dificultat a l’hora de rotar terres. De fer el traspàs a noves generacions. Només de preguntar per l’edat de jubilació d’un pagès a la sala, totes les dones pageses comencen a riure i alarmar-se. “Això no existeix”.
La Montserrat Tugas, de Sant Climent, narra com encara el seu pare, que li ha deixat l’explotació a ella, no pot passar dia sense anar a visitar-la. I, és clar, si ets fill, bé, però sinó, aconseguir terres per treballar-les semblar la gran odissea del pagès actual.
La solució passa per la sort o la reforma del sistema del sector. A l’espera de la reforma, la sort de la Laila Chaabi. Una enginyera agrícola (Universitat Politècnica de Catalunya) de 31 anys que afronta la professió de manera autònoma després d’haver heretat uns terrenys a Sant Boi. I, òbviament, és una excepció, que se les arregla com pot.
La seva història posa de manifest dues realitats, una preocupant i una esperançadora. La negativa és que la Laila va fins al coll. I ho va perquè ha de “conrear, portar comptes, transportar, comercialitzar, etc.”. Lligadas, d’Unió de Pagesos, ho sentenciava, s’ha arraconat als treballadors de les explotacions agràries cap a “l’assumpció de tots els rols laborals que engloben la tasca”.
I la part engrescadora de la història de la Laila, a part de la brillantor als ulls al parlar del seu racó, és l’aposta pel que ella considera que hauria de ser “la única producció que hi hauria d’haver, per agraïment a la terra”: El cultiu ecològic.
I és que les dades del Consell Català de Producció Agrària Ecològica venen a confirmar les dues vessants de la història de la Laila. Per una banda, l’increment exponencial del cultiu net, ja que al 2000 només hi havia 129 operadors d’agricultura ecològica, i ara ja en són 1.223. Una tendència que s’ha intensificat en els últims 4 anys, on s’ha doblat , passant dels 672 al més del miler actual.
També destaca que de les diferents tasques que formen “l’operador” es distingeix: elaborador, comercialitzador, importador i productor. Efectivament, el que més ha crescut són els productors. Ara bé, si sumem les xifres dels diferents càrrecs, supera el nombre d’operadors de llarg. És a dir, la multi-tasca agrícola explicada per la Laila esdevé una realitat explotadora i complicada.
Més llum com a conclusió
Així, més enllà d’aquest gir ecològic que diversos pagesos reconeixen estar prenent, hi ha altres punts de llum sobre la professió agrària. Com apunta Raimon Roda, el gerent del Parc Agrari, la força de lligar l’agricultura a la nova potència mediàtica del terme “alimentació” els permet “estar de moda” i aprofitar-ho per intentar millorar les condicions.
També hi ha una borsa de terres agrícoles cada cop més activa al Baix Llobregat i una intensificació de cursos i tallers des del Parc Agrari la Unió de Pagesos que donen ales al futur. I, per suposat, entre la voluntat de noves iniciatives, una especialment repetida: apropar l’ensenyament i el món agrícola. Comunicar des de ben petits la importància de la terra i la transmissió dels valors de la natura.
Els últims anys han aflorat diferents èxits, com el Mercat de Pagès, que serveix per donar una sortida al producte més enllà de la ja explotada venda a Mercabarna. Ara bé, com adverteix Lligadas, s’ha d’anar amb compte amb el Mercat de Pagès, “que no et facin passar per autòcton quelcom que no ho és”. També el Benvingut a pagès és un altre exemple. Aquesta campanya d’aproximació de la societat a la cultura de la pagesia ha complert la seva segona edició aquest 2017. Al Baix Llobregat s’hi van sumar tres explotacions agràries, dos restaurants i dues activitats complementàries però les previsions apunten encara més presència el 2018.
Així, davant de les moltes pors que genera la tendència reductiva del sector primari, hi ha somriures i força per canviar-la. El moment implora respostes polítiques. El sistema està esgotat i necessita una renovació. I sobretot, la resposta a la mare dels ous de la tendència consumidora que volem, pronunciada per la historiadora Gemma Tribó:
“Quin futur volem? Estacionalitat i quilòmetre 0 o un model importador desbocat com l’actual?”.