150 famílies en risc d’expulsió a Sant Joan Despí

Un veí santjoanenc, veu trencada de per mig, prenia el micròfon davant de la gentada i deia “No sé on veuré créixer la filla que tinc en camí”. D’entre la multitud brullava un “A l’Avinguda Barcelona. No en tinguis cap dubte”.

Aquesta escena copsa el que es va viure ahir a l’assemblea veïnal dels habitants d’un bloc de pisos de Sant Joan Despí que podrien ser expulsats de la seva ciutat. Són 150 famílies que, al finalitzar el contracte de lloguer quinquennal, els volen renovar el preu apujant-lo entre el 30% i el 100%. Un cost que no poden assumir. Pels habitants, una “especulació desmesurada”, pels propietaris immobiliaris, “una actualització al preu de mercat”.

El problema es multiplica quan una gran part dels responsables del nucli familiar són adults joves amb fills a càrrec, com és el cas. L’expulsió de l’edifici, en cas de no poder assumir els nous contractes, suposaria la marxa forçada de la ciutat, ja que el parc d’habitatge de Sant Joan Despí és escàs i en cap cas podria acollir al total de 450 persones afectades.

Com va començar tot?

El conflicte s’iniciava aquest mateix gener quan, a través d’un burofax, algunes famílies rebien un avís de la fi del contracte el 14 de març. Davant la incomprensió, la comunitat va intentar posar-se en contacte amb l’empresa propietària i es va trobar amb una profunda incertesa. Tant el grup propietari del bloc com la gestoria intermediària havien canviat de mans. Si bé la nova propietària és una empresa anomenada Pyreness Adquisitions LTD, tal i com informa La Directa, la gestora Medasil Desarrollos SL, segons el Registre Mercantil, forma part d’un entramat societari amb vinculacions amb el banc d’inversió gegantí Goldman Sachs, al que molts assenyalen com el culpable de l’explosió de la crisi.

Per entendre l’estat actual de lloguer majoritari, però, hem de situar-nos al 2013. L’edifici d’obra nova de l’Avinguda Barcelona, 113 (Les Planes) buscava compradors pels habitacles i, en plena crisi, va fracassar. Segons narra Sílvia Farré, diputada al Congrés dels Diputats per En Comú Podem i activista a Sant Joan Despí arran del 15M, “l’Ajuntament va pressionar perquè es facilités el lloguer” i es van habilitar arrandaments per valor d’entre 400€ i 1.000€. Els primers acords d’habitatge van començar al març, i es van anar esglaonant durant la resta de l’any.

I ara, què?

A la reunió d’ahir, Antonio Gámez, president de l’associació de veïns, va comunicar un primer contacte amb la nova gestoria intermediària. El consistori municipal, davant les reclamacions d’empara dels ciutadans, es va comprometre a posar en contacte als nous gestors amb la comunitat de llogaters. I així ha estat. “Si al principi érem optimistes, ara ja no ho podem ser” sentenciava Gámez. En aquesta primera trucada, el representant de Medasil hauria organitzat una cita per avui mateix amb la comunitat per solucionar els dubtes actuals.

Un encontre organitzat sota les seves condicions. Segons el portaveu comunitari, s’ha vetat la seva pròpia presència, s’ha demanat la identificació dels que assistiran a la reunió via Document Nacional d’Identitat i s’ha permès un màxim d’un representant per escala. A més, seguint les paraules de Gámez, ha argumentat que els increments del preu aniran amb concordància “amb el  mercat” i amb el nivell dels habitatges, als que va qualificar “d’alt standing”.

Julio Jiménez, una altra de les principals veus de la comunitat, al faristol de l’assemblea, se’n feia creus. Negava de manera taxativa la qualificació d’alt standing. I, davant l’aprovació constant de l’audiència, enumerava els desperfectes i avaries constants: “Les rajoles de les façanes caigudes, l’electricitat amb funcionament intermitent, les calderes en reparació, la indundació dels baixos…”.

Jiménez, en declaracions anteriors, va deixar oberta la porta a l’ocupació dels pisos si s’acaba el termini contractual i no s’ha resolt el conflicte. De la mateixa manera, la consigna de la unió entre els membres de la comunitat va brillar en contraposició a la voluntat dels nous gestors immobiliaris, que pretenien reunir-se en privat i de manera individualitzada amb cada propietari. Segons Òscar Blanco, del Sindicat de Llogaters, “és una pràctica habitual dels grans propietaris per aconseguir condicions avantatjoses”.

El mateix representant de la plataforma de defensa de l’habitatge destaca que és “recurrent” avisar amb poc temps als llogaters de la fi del contracte per aconseguir “expulsar-los” al reduir el marge temporal de resposta. I per a mostra, un botó. De fet, els gestors “tenen la obligació d’anunciar la fi contractual amb un mes d’antelació i és, pràcticament, el que han fet en aquesta ocasió” assenyala Blanco. El més habitual és una conversa fluïda entre les dues parts els mesos previs, que és el que havien intentat els llogaters topant-se amb l’obscurantisme del canvi de propietaris i gestors, segons denunciava el comunicat veïnal.

A l’hora d’assenyalar responsabilitats, tant Òscar Blanco com la diputada Sònia Farré coincideixen en apuntar a “la llei d’arrandaments urbans”. Gràcies a la reforma legislativa del 2013, els topalls econòmics als lloguers es van eliminar, comportant una “especulació salvatge”. Clar i català: ja no hi havia cap límit a l’hora de situar el preu de l’habitacle a llogar.

Seguint la línia crítica, Farré reclama la necessitat “urgent” d’una reforma que cobreixi una situació de vulnerabilitat flagrant a tot aquell “habitant de lloguer”. Especialment en situacions com l’actual, en les que, com remarca la diputada, “no hi ha suficient parc de lloguer a la ciutat ni als municipis fronterers per acollir aquestes famílies”, sent, per tant “obligades a marxar lluny”. Així, Julio Jiménez resumia “tenim la legalitat en contra, però la justícia ciutadana a favor”.

El futur més proper

A la reunió comunitària d’ahir, on també van assistir diferents representants polítics i sindicals, el missatge a seguir va ser meridià: unió. La consigna per part dels veïns, la recomanació del Sindicat de Llogaters i fins i tot les paraules de la primera tinenta d’alcaldia Belén García van refermar la cohesió del col·lectiu. Especialment pel que fa al rebuig de les noves negociacions, que la gestora planejava despatxar particular a particular.

La idea expressada tant per Jiménez com per Gámez és la d’acceptar un augment de l’import mensual, sempre que sigui “raonable”. Així, pels portaveus, calen “acords d’aplicació comuna”, adaptant-se als diferents tipus de pisos, però amb una base col·lectivament acceptada. I defugir, en qualsevol dels casos, la denominació de “pisos de luxe” sobre una realitat amb la que no es correspon.