Una vegada més, he d’agrair al company i amic Jaume Bosch la seva aportació al debat nacional d’ICV i dels Comuns mitjançant un estimulant article de títol sucós dedicat a Federalistes d’ICV, que és tota una declaració de principis. “Una ICV que faci la mateixa política que el PSC? No, gràcies”.
Nosaltres entenem que l’assemblea dels Comuns és una oportunitat per fer un balanç de tres anys intensos de la confluència on han coincidit cinc campanyes electorals, una municipal, dues generals i dues autonòmiques perquè en trenta sis mesos han quedat retratats les nostres virtuts, que ens poden portar a governar Catalunya i els nostres defectes, que ens poden arrossegar a eternitzar-nos en un paper secundari.
En política, més enllà de les enquestes, que no deixen de ser expectatives, dels manifestos, que no deixen de ser reflexions discutibles, i de les opinions, que no deixen de ser judicis subjectius, les eleccions són un scanner real i incontestable de la salut política.
La lleialtat al projecte dels Comuns ens obliga a reflexionar sobre com ha estat rebuda per la societat catalana la nostra proposta nacional a les últimes eleccions.
I convé fer-se una pregunta sobre un tema no menor: els resultats del 21D ens acosten o ens allunyen al nostre objectiu fundacional, construir un nou subjecte polític amb capacitat de ser hegemònic i governar Catalunya? No és una pregunta retòrica però ens porta a una altra pregunta: tenim un discurs polític, un relat polític, una lectura política capaç de ser hegemònica i governar Catalunya?
Amb els Comuns-Podem vam tenir dues victòries consecutives que no vam tenir amb ICV ni amb el PSUC, el que assenyala l’esperançador espai polític que tenim quan el sabem ocupar. Amb el PSUC mític i mitificat no vam aconseguir mai guanyar a les generals, vam treure a 1979 8 diputats i amb els Comuns Podem 12, però a les eleccions autonòmiques d’un any després el PSUC va treure 25 mentre que nosaltres ens hem quedat en 8. Històricament sempre a ICV ens ha anat millor a les autonòmiques que a les generals, on algunes vegades suàvem sang per no quedar extraparlamentaris. Apunto, sense pretendre ofendre a ningú, que probablement era així perquè teníem un discurs més potent a Catalunya que a Espanya.
El 21-D vam punxar. Ho podem acceptar per corregir-nos, o deixar-ho passar i estalviar-nos esmenes.
Hi ha un fet que ens hauria de preocupar a tots els que volem el millor per la nostra confluència. Si bé és cert que cada elecció és un món, no podem obviar un fet que ens preocupa, no per desanimar-nos sinó per endollar-nos: llevat del PP, per raons òbvies, i de la CUP, que no es va presentar, som la única formació política que ha perdut vots respecte a les generals.
Sense entrar a analitzar quina diferència estratègica evident hi ha entre quedar primers i quedar cinquens, paga la pena preguntar-nos com viuen i a quina classe social pertanyen una gran part del mig milió de persones que van creure en nosaltres el 2016 i no ho han fet el desembre de 2017. No sabem quins són ni com són, però podem intentar imaginar-los, perquè són la nostra gent quan ens vota a les espanyoles i són la nostra gent quan vota a uns altres a les catalanes, perquè en aquestes eleccions de participació històrica va votar quasi tothom.
Són persones com les dels nostres carrers, que cada final de mes se’ls fa llarg com un trimestre, joves sense feina, majors de quaranta anys amb treballs de vint i tres hores cada dia, vídues a les què el banc els torna el rebut de la llum, i gent que va fent, pitjor o millor. Cinc-cents mil d’ells no s’han vist representats per nosaltres el 21D i creiem que té sentit parlar de la relació entre ells i nosaltres, entre la política i la gent. No podem demanar a la nostra gent que s’esforci per entendre’ns sinó esforçar-nos més nosaltres en entendre la nostra gent, la que ens va fer guanyar una i dues vegades les eleccions, l’estima de la qual hem de reconquerir per a les properes municipals.
Nosaltres no entenem quin era el paper de PdeCat en la reunió de les esquerres perifèriques a Saragossa –el mon del PdeCat comença i acaba a Catalunya, si exceptuem Brusel·les, i no tenim constància que siguin d’esquerres- entenem menys encara que el company Jaume Bosch pensi que estar juntos y revueltos amb el PdeCat sigui, cito textualment amb textuals signes d’admiració “el millor exemple dels darrers temps de cultura i solidaritat federal¡¡¡” Haurà de fer-nos un altre estimulant article per explicar-nos exactament en què consisteix la cultura i solidaritat federal del PdeCat. Ara bé, si es tracta de la solidaritat federal dels Comuns amb el PdeCat més valia que l’haguéssim practicat amb la nostra patrulla nipona.
També sembla intrigant l’afirmació de l’articulista que ICV i els Comuns tenen una projecte plurinacional d’Estat que “totes i tots acceptem” però que no s’ha volgut explicar “per les pressions dels sectors que voldrien que no es parlés mai del tema nacional”. No m’acabo de creure que en una campanya com la passada a cara de perro que no es parlava d’altra cosa que el model d’Estat amaguessin el nostre projecte d’Estat per por a les pressions.
En tot cas, com no temo les pressions puc avançar que volem que la nostra convenció aprovi un model d’Estat, definit com a Estat plurinacional i plurilingüe, que converteixi l’estat autonòmic en un estat federal basat en els principis d’equitat, solidaritat i ordinalitat i que substitueixi l’esquelet de l’estat centralista basat en les províncies per la vertebració de les autonomies, on les províncies deixin de ser la circumscripció electoral i el marc obligat de cooperació municipal. Un model on estiguin definides les competències exclusives de l’Estat i les compartides, i la resta correspongui a les autonomies i municipis, un model on senadores i senadors siguin elegits pels parlaments autonòmics per fer del Senat una cambra Federal. Un model amb una disposició addicional en la Constitució que reconegui, com fa amb el règim foral, la singularitat de Catalunya i les seves institucions.
Som lleials a la direcció d’ICV, i ens sentim políticament representats per Joan Coscubiela i el comandant Lluís Rabell, i tot l’escamot nipó que ens ha fet sentir orgullosos de ser on som i de votar a qui votem, aquesta Catalunya sí que és pot que va sobreviure al seu nom horrible i a espectacles dantescos poc literaris. El Coscu ha fet història al parlament amb una intervenció que subscrivim fil per randa. La gent ens para al carrer per felicitar-nos, però per als Comuns no han existit, com si els haguessin esborrat amb fotoshop de la foto de família de la confluència.
Com el jo sóc Espàrtac de la pel·lícula de Kubrick, nosaltres som el jo sóc la patrulla nipona i estem per la confluència lleial i fraternal. Com formem part dels Comuns, exigim que les altres patrulles nipones de regidors i alcaldes, siguin considerades part del patrimoni polític fratern dels Comuns.
A Iniciativa estem disposats a donar tot allò bo que tenim, a sortir borrosos en les fotos i fins i tot a dissoldre’ns a la confluència si la nostra herència floreix en el pensament i en l’acció dels Comuns, però no estem disposats a renunciar a les conviccions i valors que representem: el roig del moviment obrer, en el seu sentit més ampli, el sindicalisme que també busca reinterpretar-se a favor de la gent amb menys armes de defensa, el lila del feminisme que va més enllà de la paritat i del llenguatge i el verd de l’ecosocialisme, tot un patrimoni teòric i pràctic que no pot quedar per al museu d’història.
Perquè se’ns entengui tot als Comuns hem de parlar clar: volem derrotar el PP i Ciutadans i al seu Santiago i cierra España, però no volem separar-nos de la gent d’Aragó, de les Illes, del País Valencià, d’Euskadi, de Galícia, d’Andalusia, de Madrid, de les persones que viuen en aquest mosaic amb peces per encaixar que és Espanya, perquè la realitat és tossuda, agradi més o agradi menys: la gent és el nostre principal punt de suport per a canviar el món. Si volem federar l’Estat i confederar Europa fins i tot se’ns queda petit el mapa del temps de TV3 i de Televisió Espanyola.
En quant a “Una ICV que faci la mateixa política que el PSC? No gràcies” no trobo les paraules. És un gran titular, un mal últim paràgraf i un pitjor argument.
Per José Luis Atienza, membre del grup impulsor de Federalistes amb Iniciativa