A l’última entrevista de Federico García Lorca, una conversa amb el caricaturista Luis Bagaría, el poeta clamava per “deixar el ram de lliris i endinsar-se al fang fins a la cintura”. Parlava d’apropar-se al teatre per fer arribar la cultura al poble. Aquest dissabte, i salvant totes les distàncies a l’abast, un grup de joves santfeliuencs han perpetrat la seva particular obra lorquiana. Apropar el coneixement al Baix Llobregat, fer-ho amb el famós format de les xerrades TED i portar-ho a l’auditori més icònic de Sant Feliu de Llobregat, el del Palau Falguera. Ras i curt, endinsar-se al fang fins a la cintura.
Sense això – sense ells – molts no sabríem que els GPS amb què caminem pel món funcionen a base de computació quàntica, que hi ha més aigua a tots els arbres del món que als rius o que les guerres d’Àfrica s’han reduït els darrers anys. A la trobada del dissabte s’hi barrejaven una astrofísica especialitzada en l’estudi quàntic, un expert en ciències ambientals que vigila què fem amb els arbres, un investigador que es preocupa per com recuperar la mobilitat al quedar paraplègic, una docent i lluitadora feminista, una arquitecta estudiosa de la propietat col·lectiva i un rodamón amb l’esperança de trencar la versió europea d’allò que passa a Àfrica. Un poti-poti marca de la casa TED, que per aprensius mareja, i per d’altres encurioseix.
Hits i lliure elecció
Les bones idees del futur es couen en l’actualitat. És la idea central que queia del discurs de la presentadora de l’acte, la periodista Carme Verdoy, mentre arrodonia el motiu de la trobada: abordar el coneixement actual de diferents àmbits tot mirant de reüll el futur. A l’altra banda de l’escenari, un públic d’aquells heterogenis pel que fa a l’edat, però amb una indubtable massa jove amb ulleres, assentia. ‘Demà és ara’ resumia el títol del primer cicle TED baixllobregatí.
El públic, com acostuma a passar quan hi ha una oferta variada, tendeix a escollir, i entre els rumors i els anuncis a viva veu van quedar dues xerrades especialment lloades. “La del noi i la medul·la, oh, a veure si la pengen en vídeo, que la vull tornar a veure” deia una dona copsant el hit del dia. Feia referència a la ponència de Guillermo García, especialitzat en investigació de la recuperació de la medul·la espinal després d’una lesió que, per a sorpresa de l’audiència, va advocar per repensar la lògica general: i si no cal reparar allò malmès, sinó trobar estímuls útils? És la línia de la seva recerca, que – juntament amb un vídeo triomfal sobre com aplicar la tecnologia a la recuperació del moviment – ell es va esforçar a fer extensible a la resta de l’equip que l’acompanya per insistir, un cop més, en la importància dels col·lectius en la investigació.
Una línia que va mantenir Alba Cervera, la de reivindicar la recerca, i que també va ser sonorament reconeguda. “En deu anys s’ha avançat moltíssim en computació quàntica i ara cal plantejar-se qui volem que en tingui accés” reblava al final de la seva intervenció. La investigadora del Barcelona Supercomuting Center (BSC) havia aconseguit que un grup de cent persones inexpertes en la temàtica escoltés atentament una dissertació sobre computació quàntica, se sentís còmode aprenent i, de retruc, li passés pel cap tot allò que no voldríem que es descobrís de la nostra vida privada a escala digital. Una por que l’evolució dels ordinadors quàntics podria fer real, desbloquejant qualsevol codi encriptat i fent dels secrets d’estat o els comptes bancaris unes informacions totalment accessibles.
Un repte a cada xerrada
Així, els plantejaments atrevits de cara al futur anaven disparant-se i cada espectador decidia si anava a veure on havia caigut la bala. Les xerrades feien ballar les àrees temàtiques i cada 20 minuts es feia creu i ratlla i tornava a començar. Proposta diversa, oients atents.
D’Oscar Mateos emprenyant-se amb els mitjans europeus per la seva visió caduca i errònia de l’Àfrica subsahariana a la massacre dels feminicidis plasmada en xifres sobre la pantalla per Sonia Herrera passaven pocs minuts, i calia estar preparat. La duresa del present – i encara pitjor passat – en ambdues exposicions unia el desig ja constatat d’un canvi a millor. Tot i així, la realitat sempre colpeja més fort, i mentre Herrera recordava que les xifres recollides denuncien 60.000 assassinats per violència masclista cada any al món, arribava la notícia d’una nova dona morta a Barcelona a cops de bat de beisbol per la seva parella. 60.001.
També li tocaria el rebre a dos sospitosos habituals: el capitalisme i el canvi climàtic. D’una banda, Helena Trias, des de la seva visió arquitectònica, va presentar un quasi-mítin per la propietat col·lectiva on s’inspirava els presents a repensar allò dels espais privats, de mirar malament al veí i de quedar-se de braços plegats davant les voluntats del mercat immobiliari. Especialment quan, tal com va presentar, a Catalunya ja han arribat aquestes proves col·lectives a indrets poc esperats, com Cardedeu. D’altra banda, Jordi Martínez i el seu banc de dades curioses, com que més de la meitat del territori català l’ocupen boscos, ens animaven a acceptar que el canvi no té aturador a nivell planetari i que allà on ara hi ha la Fageda d’en Jordà, d’aquí a uns anys, potser hi haurà només que alzines.
Tot plegat, una primera vegada fulgurant. El Baix Llobregat s’havia estrenat amb les xerrades TED, que ja són un clàssic a altres punts de Catalunya, i ho havia fet amb nota. Si bé a algunes de les ponències més famoses d’aquest model predomina l’espectacle per sobre de la divulgació del coneixement, a la trobada santfeliuenca es va apostar per la informació útil com a ham infal·lble. Potser en pròximes edicions els ponents trobaran la manera de fer més show i jugar amb l’humor, però això queda en mans d’un futur que, com va quedar clar, ja té aspectes molts més importants dels que preocupar-se.