El Baix Llobregat ha gaudit i gaudeix de dos dels poetes més emblemàtics de la poesia catalana, i avui recollim una mica de la seva vida i una mica de la seva obra; una poesia que és per a tots els gustos i sobretot, per a totes les edats.
JOANA RASPALL
Fou una escriptora, lexicòloga i bibliotecària veïna de Sant Feliu de Llobregat. Va morir l’any 2013 sense haver deixat d’escriure mai. Se la coneix per la seva poètica infantil i va ser Medalla d’Or de la Ciutat de Sant Feliu l’any 1993. L’any 2006 rebé la Creu de Sant Jordi.
En el temps de la Guerra Civil, va salvar un camió ple de llibres del fons de la Biblioteca de Vilafranca del Penedès i els originals del Calaix de Sastre (S.VIII), propietat d’una família benestant a la qual pertanyia també el Palau Falguera de Sant Feliu. Va se la promotora del Premi Martí Dot de poesia l’any 1974 que encara se celebra avui en dia.
L’any 2013, Sant Feliu de Llobregat i la Generalitat de Catalunya van declarar l”Any de Joana Raspall” i van celebrar el seu centenari en vida. Avui, 23 d’abril, s’inaugura la placa commemorativa situada a la casa de Sant Feliu on va residir Joana Raspall gairebé tota la seva vida.
Aquests son alguns dels seus poemes:
PODRIES
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.
LA ROSA
Per fer més duradora la gràcia al jardí, atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara és desclosa
mai més pot florir.
EL LLIBRE
Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre;
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre;
sent el tacte dels teus dits
i creu que l’acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que, llegint, l’estimes.
Tot allò que te donarà,
que no ocupa lloc, ni pesa,
t’abrigarà contra el fred
d’ignorància i de tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.
NOMÉS
Només amb un somriure
que em facis, tot passant,
jo m’omplo d’alegria
i veig el món més gran.
No em pesa la cartera;
si fas el pas lleuger,
no em quedaré endarrere,
ja t’aconseguiré.
JOAN MARGARIT
És un poeta, arquitecte i catedràtic jubilat nascut a Sanaüja l’any 1938. Un cop acabada la guerra, la família del poeta canvia molts cops de domicili, però resideix des de l’any 1975 a Sant Just Desvern. Es va a donar a conèixer com a poeta en castellà entre el 1963 i el 1965 i després d’una aturada de 10 anys publica “Crónica” amb el seu amic Joaquim Marco. Des del 1980 passa a escriure en català.
L’any 2008 va rebre el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya amb Casa de Misericòrdia, i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya pel mateix poemari. Ha escrit més de vint llibres de poesies i ha esdevingut així un dels poemes més destacats de l’escena catalana del moment.
Aquests son alguns dels seus poemes:
IDENTITAT
Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.
NOCES D’OR
Dona que enamores
amb una passió de cabells blancs el temps
i que mantens la teva pulcritud
freda de blau d’hivern.
L’amor és ara aquesta intel·ligència
d’una mirada eròtica i amable
que ja no necessita mentir més.
Del pati a nord que acaba sent la vida,
n’has fet aquest jardí.
Íntima Venus meva,
silenciosa sensualitat
de la força que té el nostre record.
Només el sexe escalfa.
Hi ha llàgrimes que són les més ben protegides.
Llops i voltors les guarden.
LA CADIRA DE RODES DE JOSÉ EMILIO PACHECO
Camino al costat de la cadira
que algú empeny, maldestre.
Mèxic. Sortint junts de l’hotel, la roda encalla.
¿Has vist, Joana, com m’he ajupit
a obrir els reposapeus
i li he posat les cames al seu lloc?
Tota la vida amb tu ha tornat de sobte,
i no vull tornar a alçar-me perquè ets tu
a qui estic ajudant.
M’has vist maniobrar en pujar el graó?
Has recordat quan t’empenyia
en la teva cadira i tu anaves confiada?
Vaig començar en present aquest poema.
M’arriba a Barcelona la notícia.
Ell és, ja, amb la Joana.
Ara dues cadires de rodes buides
s’estan fent companyia
mentre, a les dues bandes de l’Atlàntic,
un present que és ventós i sense oblit
colpeja cada dia menys retòric.
Aguascalientes, amb Cristina y José Emilio, 9 de novembre de 2013.
Sant Just, 16 de febrer de 2014.
ESTIMAR ÉS UN LLOC
Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.