En el marc de les 19enes Jornades “El Prat Solidari”, vam tenir l’oportunitat de parlar amb Marina Subirats, que va oferir una conferència sota el nom “Res no està escrit!” a l’Auditori del Cèntric.
Marina Subirats és catedràtica de Sociològia de la UAB, ha estat directora del Instituto de la Mujer i regidora d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona. L’any 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi i recentment ha publicat “Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI” (L’Avenç, UOC Edicions).
Quès és per tu el Baix Llobregat?
El Baix Llobregat per mi és, sobretot, un lloc molt lliutador. És un lloc on als anys 70 i 80 hi havia una població molt progressista, molt lliutadora, molt diposada a millorar les coses. Aquí es van originar molts moviments, moltes lluites antifranquistes i moltes innovacions, de manera que, per mi, Baix Llobregat és sinònim de la zona amb més empenta dels treballadors de la zona metropolitana.
[level-premium]
[jwplayer file=”http://www.elbaix.cat/wp-content/videos/Marina Subirats.m4v” width=”609″ height=”360″]
Existeixen avui les classes socials i la consciència de classe?
Les classes socials existeixen encara que no hi hagi consciència de classe. Podrien no existir, evidentment. En una societat igualitària no existirien les classes socials, però estem lluny d’una societat igualitària.
Què passa actualment? Doncs ara hi ha molt poca consciència de classe. Quasi tothom creu que és de classe mitjana, tothom diu “nosaltres, les classes mitjanes”.
Bé, la realitat es que és molt més nombrosa la classe treballadora que la classe mitjana. Però això no és perquè jo ho cregui així, sinó que així ho mostren les dades que hem investigat i apareix de forma molt clara. Per tant, poden haver-hi classes socials sense que hi hagi consciència de classe. En aquest moment, a causa de la crisi, estem veient que hi ha gent que ho passa molt pitjor que una altra, de manera que és possible que la consciència de classe torni a sorgir, perquè justament quedarà molt clar que no tothom està en les mateixes condicions. Mentre que ens anys anteriors, com les coses milloraven, tothom se sentia que anava endavant i, en certa manera, era més fàcil creure que s’era de classe mitjana.
En l’obra que acabes de publicar expliques que la classe social dominant no és la burgesia, com ho era el segle passat, sinó que és la classe corporativa transnacional. Qui és aquesta classe social?
La classe corporativa transnacional és una classe formada, sobretot, pels grans financers, els dirigents de les banques i de les grans empreses multinacionals i també alguns dels grans polítics. Són aquelles persones que es troben a Davos o aquells que es troben de tant en tant en reunions on es discuteix l’estratègia econòmica mundial. Així com abans es tractava de l’empresari de tal o qual empresa i la gent els coneixia, ja que podien tenir una casa al Passeig de Gràcia o una finca a Pedralbes plena de jardins, etc.; ara, no. Ara no els coneixem.
Aquesta classe social no és especialment catalana, és a dir, poden ser catalans però no treballar aquí, sinó fer de gerents en un altre lloc del món; i hi ha gent d’altres llocs del món que està aquí dirigint empreses.
La classe corporativa transnacional no són els amos, sinó que són, sobretot, els gerents i els dirigents, és a dir, aquelles persones que decideixen sobre les grans corporacions.
Creus, tal com diuen molts economistes, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats?
Jo no crec que haguem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Pot haver persones que sí ho han fet o algunes de les grans inversions que s’han fet i que, de vegades, s’han fet d’una forma injustificada, això sí que ha estat per sobre de les nostres possibilitats. Però que la gent hagi adquirit un pis o hagi adquirit un cotxe, no em sembla que sigui un signe de viure per damunt de les possibilitats. Per això crec que aquest sentiment de culpa l’hem de rebutjar. Crec que hem d’exigir que hi hagi un major distribució de la renda, enlloc del que està passant ara, quan estan creixent les desigualtats, en canvi, el que hi ha d’haver és creixement de la igualtat. El que s’ha de fer, doncs, és distribuir els recursos existents d’una altra manera.
Estem veient en aquest moment com s’està retallant de les escoles i de la sanitat i s’està salvant la banca. Per tant, no és que no hi hagi recursos, sinó que es destinen a unes determinades coses i no a unes altres.
Des del punt de vista sociològic, com creus que afectarà a la societat l’alt índex d’atur juvenil?
Afectarà d’una manera terrible, això és una cosa que a mi em preocupa moltíssim. Hi ha èpoques de la vida que són molt importants per les persones, com l’adolescència i la joventut. Depèn molt del món que els joves veuen al seu voltant, es preparen d’una manera o d’un altre, fan un projecte de vida o un altre. Les persones que en aquest moment són adolescents i són joves, estan començant a patir una etapa de molt desànim ja que no veuen sortides professionals. I això farà que molts deixin d’estudiar, deixin de preparar-se, s’acullin a formes de vida marginal, de revolta, però de revolta no constructiva, sinó simplement d’anar en contra d’un món que no els accepta, però que en realitat tampoc els dóna un lloc en el marge. Fins i tot si d’aquí a deu anys hi torna a haver uns nivells d’ocupació alts, hi haurà moltes persones que actualment són joves que hauran deixat d’estudiar, que hauran deixat de preparar-se i que quedaran en els marges; i això és una pèrdua que moltes vegades ja mai es pot recuperar.
Com creus que pot afectar la creixent desafecció política en un moment de crisi com l’actual?
Aquí hi ha dues coses que s’han de tenir en compte. Per una banda és cert que els nostres polítics en el seu conjunt, després hi ha excepcions, però podem dir que els polítics més notables, ens estan decebent molt en l’últim període. Perquè en una situació de crisi s’han plegat moltíssim a les exigències europees sense plantar cara, sense buscar alternatives, assumint, per tant, que perdem sobirania i assumint que perdem recursos. I en aquest sentit és evident que hi ha una decepció respecte dels polítics.
Però s’ha d’anar molt en compte perquè en certa manera, els interessos d’aquesta classe corporativa van també en el sentit de destruir els poders dels Estats, el poder dels Governs, perquè és una classe que no vol traves de cap mena, que no vol que els Estats imposin cap limitació als moviments de capital i a l’enriquiment, els interessa tenir Governs febles i, en certa manera, contribueixen a afeblir els Governs.
Per tant, nosaltres hem de defensar el poder dels Governs que, al final, són els que poden posar límits a uns actors socials massa negatius. Així que una cosa és que fem una crítica concreta a un governant, o a uns governants, i una altra cosa és que desprestigiem els Governs o que desprestigiem la democràcia, perquè llavors ens quedem sense cap tipus d’eines.
Davant la situació que vivim, què creus que pot fer la ciutadania?
Podem fer moltes coses, jo crec que hi ha moltes respostes. Com a ciutadans i ciutadanes tenim molt poder, perquè cadascú de nosaltres a través de la seva feina controla una parcela de la vida social. I a vegades la solució és negar-se a treballar, però a vegades és treballar més, o és treballar d’una altra manera, o treballar de la manera que a tu et sembla més positiva. Crec que s’han de trobar altres solucions, no n’hi ha prou de sortir al carrer. Penso també que, en certa manera, això ens pot ajudar a fer una crítica d’una forma de vida que potser tampoc era massa bona, amb un excès de consumisme. Però el que no podem permetre és deixar que creixin les desigualtats. En aquest sentit jo crec que s’ha d’estar molt atent a qui votem i s’ha de demanar als polítics comptes del que han fet, “vostè va dir que faria tal cosa i n’ha fet tal altra”. Això, d’alguna manera, no és acceptable i s’hauria de poder controlar.
Com veus el futur?
El futur immediat el veig bastant difícil, col·lectivament bastant difíci. Però jo en canvi tinc molta confiança en la humanitat i, a més, sóc d’una generació que vam veure canviar molt aquest país. Quan jo vaig nèixer aquest país estava molt malament, després de la guerra, i semblava que no se’n podria sortir.
Aquella situació va durar molts anys i, després, va millorar. I va millorar molt, potser va fer un salt endanvant com mai o com feia molt que no feia. Per tant, si el vam fer llavors, serà possible també en el futur.
Crec que ara hi ha un moment realment difícil, però no hem de perdre l’esperança i el que hem de fer és treballar per pensar com ha de ser el futur i agrupar-nos de manera tal que puguem fer força suficient com perquè aquest futur sigui possible.
[/level-premium]