- Sobre la memòria democràtica.
Tot personatge que ha exercit un paper destacat en la vida social d’un país pot ser recordat fonamentalment de dues formes: una, més genèrica i àmplia, destacant la seva aportació a la societat com a demòcrata, com a persona compromesa, al marge de la seva ideologia; l’altra, sense negar la repercussió que més enllà de la seva militància hagi pogut tenir, posant de manifest el seu compromís concret amb una forma determinada d’entendre la vida i la política. No haurien de ser visions contradictòries, sinó complementàries, però no sempre és així.
Catalunya i l’Estat espanyol han sofert diversos atacs a la memòria democràtica. El primer i principal, el silenci sobre la lluita antifranquista i la manca de polítiques públiques de memòria protagonitzats de forma permanent pels governs del PP i del PSOE a Espanya i pels governs de CIU a Catalunya. Encara avui son vàlides les paraules del poeta Màrius Torres: “jo vull la pau però no vull l’oblit”, malgrat que amb tants anys de retard i després de tantes propostes rebutjades, el Govern central hagi començat, per fi, a acabar amb la vergonya que representa el Valle de los Caídos.
També hi ha hagut, però, altres agressions a la memòria. Algunes intentant tergiversar la història: per exemple, quan un sector de l’independentisme intenta menysprear el 90 per cent de catalanes i catalans que l’any 1978 varen votar la Constitució. Una cosa és que avui aquell pacte constitucional estigui trencat, cosa per mi evident des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i una altra ben diferent voler aigualir l’avenç democràtic que va suposar. Intentar jutjar amb severitat el paper de les forces antifranquistes amb ulls del segle XXI pot comportar una bona dosi d’injustícia.
I encara hi ha un altre perill: el silenciar o voler absorbir determinades figures que representen incomoditats pel sistema establert. Seria el cas d’alguns independentistes d’esquerres com Fèlix Cucurull, o de partits com el PSAN, dels que l’independentisme conservador no acostuma a parlar. O de l’oblit permanent d’algunes figures del socialisme catalanista, com Maria Aurèlia Capmany, que avui incomoden al PSC defensor de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució: si algú en vol saber els motius només ha de llegir o veure l’obra de Jordi Coca “Parlàvem d’un somni” , estrenada el 2017 al TNC, i que recull les converses de Pasqual Maragall i la Maria Aurèlia Capmany a principis dels vuitanta. O de la manca de reconeixement institucional i polític de figures del sindicalisme, com Cipriano Garcia, Simón Rosado o Angel Rozas, o del catalanisme d’esquerres, com Josep Benet ( per cert, imprescindible la seva biografia escrita per Jordi Amat: “Com una pàtria” publicada l’any 2017 per Edicions 62).
Sovint sectors o partits polítics dominants, amb la voluntat d’absorbir figures rellevants que no es movien dins els seu àmbit, han utilitzat com a tàctica preferent la que esmentava a l’inici de l’article: convertir determinades personalitats públiques en personatges tan genèrics, tan light, que acaben perdent bona part del seu significat; i això ha passat, no únicament però sí especialment, amb figures relacionades amb el PSUC. Així, Neus Català, internada al camp d’extermini de Ravensbrück, seria una víctima del nazisme, cosa evidentment certa; però alhora no s’acostuma a explicar que si va anar a parar en aquell camp va ser perquè la dictadura franquista l’havia fet fora per republicana i per comunista. O quan es parla de Manuel Vázquez Montalbán destaquem per damunt de tot la seva vàlua com a intel·lectual i com a escriptor: evident; però ja costa més recordar la seva militància activa al PSUC i a Iniciativa per Catalunya, formació política que deu el seu nom, en bona part, a una proposta seva.
- Sobre Joan García-Nieto.
Serveixi la primera part de l’article per situar el debat sobre el record de la figura de Joan Nepomuceno García-Nieto París ( Barcelona 1929/ Cornellà 1994). Aquest any 2019 fa 25 anys que ens va deixar. Les generacions més joves no el varen conèixer. Per això cal reivindicar-lo i explicar la seva trajectòria. I es pot fer de les dues formes que abans citava: en un cas podem destacar el García-Nieto sociòleg, cristià, sindicalista i militant antifranquista. Està bé: molta gent s’hi pot sentir reconeguda. Sempre que aquesta forma de recordar-lo no serveixi per amagar o diluir els seus compromisos concrets: sociòleg sí, però especialitzat voluntàriament en el món del treball després de llicenciar-se a Londres en Sociologia Industrial; cristià i jesuïta sí, però compromès amb les persones més desafavorides, impulsant la Coordinadora contra la marginació o l’Acció solidària contra l’atur, fent l’opció de viure al barri de Sant Ildefons de Cornellà, al Baix Llobregat , des de 1965, i essent un dels fundadors de Cristians pel Socialisme; sindicalista sí, però d’un sindicat concret al que sempre va estimar i ajudar, CCOO; i militant polític i antifranquista sí, però membre destacat de Bandera Roja, primer, del PSUC, després, i finalment d’ICV fins la seva mort. Aclarim-ho per als més joves: no va canviar de partit, va seguir l’itinerari que els seus companys i companyes varen decidir: quan Bandera Roja es va integrar al PSUC l’any 1974 ( de fet un dels motius de l’interès de Santiago Carrillo per incorporar BR al PCE i al PSUC era el paper de cristians com García-Nieto o Alfonso Carlos Comín), i quan el PSUC va decidir crear Iniciativa per Catalunya, sense cap mena de dubte nostàlgic i a partir de la seva visió oberta i eurocomunista.
Contra l’oblit, benvinguts siguin tots els recordatoris; contra el silenci, benvinguts tots els homenatges. Però per justícia històrica és especialment d’agrair l’acte que el dilluns 7 d’octubre , a les 18 hores, als locals de CCOO a Cornellà, celebraran conjuntament el seu sindicat, CCOO, i el seu partit, ICV. A partir d’aquí, cal el reconeixement de que la figura de García-Nieto supera a CCOO i ICV, però sempre des de la reivindicació de les opcions concretes que ell va abraçar.
Jaume Bosch