La mirada encegadora
Per Joan Millaret / AMIC
La guionista i realitzadora francesa Céline Sciamma, autora de films com ‘Naissance des pieuvres’ (2007), ‘Tomboy’ (2011) o ‘Bande de filles’ (2014), estrena ara la preciosa cinta feminista ‘Retrato de una mujer en llamas’, premi al millor guió al passat Festival de Canes. Es tracta d’un film d’època, ambientat a l’any 1770, i arranca amb un breu pròleg en què una pintora, Marianne (Noémie Marlant), és interpel·lada per una de les seves pupil·les en el taller de pintura sobre un quadre de l’estudi que representa una dona enmig d’un paisatge amb foc al seu vestit. És la imatge pintada que dóna títol al film.
A partir d’aquest moment enigmàtic comença un llarg flashback per explicar-nos la gènesi d’aquesta visió pintada, mig fantàstica i irreal, que ens permetrà la coneixença de la noia protagonista, Héloïse (Adèle Haenel). Ella és una jove novícia que ha sortit del convent després de la mort de la seva germana i es troba en edat de casament. La seva mare (Valeria Golino) encarrega un nou retrat de la noia per enviar al seu promès, en un matrimoni concertat, després que un primer pintor hagués desistit de pintar-la. La raó és que ella no volia mostrar el seu rostre, deixant com a testimoni un retrat d’Héloïse amb el rostre esborrat, com una dona sense cap.
Aleshores la pintora nouvinguda, Marianne, dona avançada al seu temps, intentarà pintar aquest rostre fugisser de la dama Héloïse. Primer ho fa des dels records de la seva visió, memoritzats els detalls, un procés de creació pictòrica portat, però, al fracàs. Només serà a través de l’amistat que Marianne aconseguirà accedir finalment a que Héloïse posi per ser pintada com a model i posseir-la també.
Resulta determinant pel film una atmosfera d’aïllament, de món a part, fora de temps. Fins i tot, l’accés a l’entorn de la casa de la família d’Héloïse té quelcom d’espai insular, ja que es produeix a través d’un viatge per mar. Aquest desembarcament en terra ferma està proveït d’imatges deutores d’un film d’una altra dona, ‘El piano’ (1993, Jane Campion). I en lloc d’una dona descarregant un piano, aquí és Marianne amb els seus objectes de pintura carregats a l’esquena.
El procés pictòric tindrà lloc en un univers exclusivament femení, conformat per la dama, la pintora i, també, la serventa de la casa. Sciamma crea una bombolla espai-temporal que permet les confidències, l’amistat i el floreiximent del desig i l’amor recíproc entre l’artista i la model, amb un treball immens del seu duet protagonista, Noémie Merlant i Adèle Haenel, respectivament. El procés artístic de la gestació del quadre és la representació escènica també del naixement d’aquesta història d’amor alliberador de caràcter lèsbic.
L’enamorament va en paral·lel, també, a una apassionant i fascinant reflexió sobre la complexitat de la mirada, el transvasament que s’opera entre allò que un observa i com un és observat per l’altre. Així es crea una subjugadora dialèctica entre model i artista que trastoca l’habitual relació de domini de l’artista envers una model entesa més aviat com a objecte decoratiu. En aquest joc creuat de mirades, la mirada de la pintora, sempre escrutadora, resulta també immobilitzadora. I és que el procés creatiu es veu enriquit amb al·lusions i impressions del motiu òrfic, com aquell instant en què en el descens als inferns d’Orfeu per recuperar la seva estimada Eurídice, ell la perd definitivament quan ella es gira.