L’esclavatge modern
Per Joan Millaret / AMIC
El cineasta Ken Loach, guanyador de dos Palmes d’Or de Canes per ‘Yo, Daniel Blake’ (2016) i ‘El viento agita la cebada’ (2006), arriba a les nostres pantalles amb un nou film de denúncia de les injustícies socials del nostre present, ‘Sorry we missed you’. El darrer film de Loach, Premi del Públic a la millor pel·lícula europea en el recent Festival de Sant Sebastià, és una coproducció feta amb França i Bèlgica i compta amb un equip de col·laboradors habituals del cineasta britànic, des de l’inseparable guionista Paul Laverty, la productora Rebecca O’Brien o el músic George Fenton.
Ken Loach exerceix de nou com a abanderat del cinema social a remolc de la darrera crisi que ha deixat una família de Newcastle tocada i que ara intenta sortint-se’n a base de treballar moltes hores, amb contractes abusius a vegades. Aquest és el cas de Ricky (Kris Hitchen) que s’autoocupa en una franquícia de missatgeria de paqueteria, un treball per compte propi de repartiment a domicili subjecte a rígids controls i que li exigeix també posar la seva pròpia furgoneta.
Mentre que la seva dona, Abby (Debbie Honeywood), treballa d’assistent social per a gent desvalguda i necessitada d’atenció, amb jornades molt llargues també. I ara, per tal de donar l’entrada de la furgoneta, s’han venut el cotxe d’ella, limitant la seva llibertat de moviments com a cuidadora. La parella té un excés de feina que, d’altra banda, els deixa poc temps per cuidar els seus fills en edat escolar. Fruit d’aquest estrès al qual estan sotmesos l’estabilitat del matrimoni quedarà ressentida. I un nou focus de desestabilització en l’àmbit domèstic és l’adolescència problemàtica del fill gran, el qual comença a absentar-se de l’escola i surt amb una colla de nois a pintar grafits pels carrers.
Loach alerta sobre els nous models laborals que impulsa l’economia liberal, l’anomenada uberització, i que acaben desembocant, a vegades, en el pur esclavatge. El propi títol, ‘Sorry we Missed you’, lema publicitari de l’empresa de repartiment, resulta ben irònic al respecte. Loach ens recorda una altra volta les dificultats diàries dels treballadors en un entorn de precarietat creixent. El dia a dia esdevé una lluita per la supervivència subjecte a un cúmul de traves, contratemps que posen a prova els soferts i lluitadors protagonistes dels seus films.
Ken Loach torna a treballar amb actors no professionals per donar major autenticitat i versemblança a les seves històries i ens deixa un nou relat necessari, eficient, creïble i coherent amb el discurs de qüestionament de la nostra realitat política i social. Demostra intuïció i olfacte per retratar els danys dels nous models d’explotació laboral emparats sota el dubtós mantra de l’economia col·laborativa. Malgrat alguna relliscada forçant el dramatisme d’alguna situació concreta, el cert és que Ken Loach torna a rendibilitzar una fórmula cinematogràfica tan pròpia com inimitable.