Arcàdia femenina
Per Joan Millaret / AMIC
Després de ‘Lady Bird’ (2017), la cineasta Greta Gerwig ens presenta la seva segona pel·lícula, una nova i personal versió del clàssic ‘Donetes’ de Louise May Alcott. La directora nord-americana s’encarrega ella mateixa d’escriure’n el guió adaptat tal com va fer en la seva primera pel·lícula o, també, en l’emblemàtic film independent ‘Frances Ha’ (2012, Noah Baumbach), que protagonitzava la mateixa Gerwig.
L’actualització cinematogràfica de Gerwig d’aquest relat emblemàtic d’un món femení en ebullició dins d’un entorn domèstic enmig de l’encotillada societat nord-americana del segle dinovè parteix de la novetat que està explicat a través de diversos flashbacks. En el món de les germanes March, format per Meg (Emma Watson), Amy ( Florence Pugh ) Beth (Eliza Scalen) i Jo (Saoirse Ronan), la directora, com moltes dones escriptores o pensadores abans, s’identifica amb la independent i impetuosa Jo March (Saoirse Ronan), la noia que vol ser escriptora, en realitat, l’alter ego de l’escriptora May Alcott.
L’alternança de passat i present trenca la cronologia lineal habitual del relat iniciada amb el ritu nadalenc de les germanes al costat de l’abnegada mare, Marmee (Laura Dern), i l’estampa iconogràfica de la lectura comuna de la carta del pare absent, destinat al front amb les tropes nordistes durant la Guerra de Secessió Americana. ‘Mujercitas’ s’obre doncs amb una primera seqüència en què sembla fondre’s protagonista i escriptora quan Jo visita l’editor d’un diari per intentar vendre un dels seus relats, encara que sense assumir la seva autoria, amb el resultat d’una Jo exultant després de guanyar els seus primers diners.
Es tracta d’un tret tan simptomàtic com característic d’aquesta nova versió. Amb el desafiament i la gosadia de Jo que trenca motlles i costures, Gerwig emfasitza les mancances i limitacions d’una societat del dinou que discrimina el paper de les dones, en què la dona tan sols pot prosperar o afirmar-se a través del matrimoni, tal com es posarà de manifest més endavant en diverses converses en el film.
Aquest relat fragmentat i discontinu facilita que es produeixi també l’evocació de l’adolescència de les germanetes March com una mena d’Arcàdia femenina, un univers radiant i pletòric, un temps de joia innocent. I entre representacions teatrals es viu una espècie de celebració de les arts, en què les germanes semblen expressar-se a través de diverses manifestacions artístiques, com una sublimació de l’apoderament femení.
Però la malaltia i mort de la melòmana Beth produeix un trencament sobtat d’aquest primigeni estat de pura felicitat. Com un punt d’inflexió evident, un trauma que ens condueix envers la maduresa, que sembla dividir el relat en dues parts, tot i el solapament dels temps pretèrit i present. Un daltabaix reforçat també a través de la posada en escena, més ombrívola i austera, com la pròpia i empobrida casa, reflex de la pena col·lectiva. Contrast amb el to general del film que batega sota un aspecte visual molt cuidat, sobretot viu i colorista.
Sense obviar l’èpica domèstica del relat clàssic, amb l’espai idíl·lic de la llar, la dolça llar, sovint una història carrinclona i tronada que va emparentada amb els tradicionals relats nadalencs, o la concepció més moralista i reaccionària del text original, el cert és que la versió actual de Gerwig supera amb elegància tots aquests peatges en veure’s travessada sobretot per la modernitat torrencial de Jo. Després de múltiples versions com ‘Las cuatro hermanitas’ (1933, George Cukor), ‘Mujercitas’ (1949, Mervyn LeRoy) o ‘Mujercitas’ (1994, Gillian Armstrong), una Saoirse Ronan esplendorosa i commovedora com la heroïna lliure i rebel Jo March agafa el relleu de les respectives actrius que es van posar en la pell de Jo, Katharine Hepburn, June Allyson i Wynona Ryder.