Arreu del món, i en franca violació dels drets de la infància, centenars de milers de nenes i nens realitzen treballs que els priven de l’educació, la salut, el temps d’oci i les llibertats elementals
[dropcap color=”#336600″ font=”arial” fontsize=”40″]D[/dropcap]’aquests, més de la meitat estan exposats a les pitjors formes de treball infantil, com el treball realitzat en entorns perillosos, l’esclavitud o altres formes de treball forcós, activitats il·lícites com el tràfic d’estupefaents i la prostitució, així com la participació en conflictes armats.
L’Organització Internacional del Treball (OIT) va instituir el primer Dia mundial contra el treball infantil l’any 2002 per evidenciar i denunciar la gravíssima situació d’aquests nens i nenes. Aquest dia se celebra el 12 de juny i té per objecte exercir com a catalitzador del creixent moviment mundial contra el treball infantil, reflectit en el gran nombre de diferents convenis internacionals contra aquesta forma d’explotació. El Dia mundial contra el treball infantil oferix l’oportunitat de captar més suport per a la campanya en contra del treball infantil per part dels governs i dels interlocutors socials de la OIT, la societat civil i les altres parts interessades, incloses les escoles, els grups de joves i de dones, i els mitjans de comunicació.
Al nostre país, i particularment al Baix Llobregat, el treball infantil fa anys que va ser prohibit. Però no fa massa, durant l’auge del tèxtil i de les colònies industrials a la nostra comarca, cap a mitjans del segle XIX, el treball infantil era una pràctica comuna. Les colònies s’instal·laven en zones on la mà d’obra disponible era bàsicament femenina i infantil ja que molts homes seguien dedicats a les tasques agrícoles, de manera que s’establia una complementarietat entre l’activitat agrícola i la industrial al si de l’economia familiar. En el cas de les dones, es tractava d’una mà d’obra experimentada ja que havia treballat el cotó en el marc de la indústria domèstica.
La importància del treball infantil a les colònies industrials era flagrant. En alguns casos representava gairebé el 30% del conjunt de la força de treball. Per exemple, a la colònia Sedó d’Esparraguera, l’any 1858 el percentatge d’infants en plantilla arribava al 28%.
Pel que fa a les relacions laborals, les colònies permetien una gran mobilitat dels treballadors, la qual cosa dificultava la seva organització, ja que davant una vaga l’empresari podia buscar obrers de poblacions properes que acceptessin les condicions de treball existents. Aquestes avantatges feien innecessari un ritme trepidant d’innovació tecnològica, ja que es podien mantenir baixos costos de producció amb una maquinària relativament endarrerida. Per tant, en el cas de la indústria tèxtil catalana, la reducció dels costos de producció no es va assolir fonamentalment mitjançant la innovació tecnològica i l’augment de la productivitat -com en el cas britànic-, sinó que es va basar en l’ús massiu d’una força de treball poc qualificada i escassament organitzada, formada principalment per dones i infants.
Al llarg de la segona meitat del XIX es produeix un procés de diversificació industrial, tot i que la indústria del tèxtil segueix acaparant la majoria de la mà d’obra al nostre país. Aquesta diversificació és menor en el cas del treball infantil, ja que la taxa d’activitat de les nenes en el tèxtil és la que menys es redueix. D’aquesta manera, les nenes adquireixen un major pes específic en la composició de la mà d’obra, mentre que el percentatge de nens disminueix. Aquest procés de feminització es dóna també entre la població adulta.
No va ser fins la I República Espanyola que es va prohibir parcialment (prohibició a la indústria però no al camp) el treball de nens i nenes, malgrat aquesta pràctica va continuar sent comuna, tot i que en menor grau, fins ben entrat el segle XX.
Durant la primera meitat de segle es va legislar cada cop de manera més proteccionista, fent que el treball infantil a Espanya deixés de ser una imatge comuna, però a la segona meitat de segle, la política d’autarquia de la dictadura i la gran pobresa fruit de la guerra civil espanyola, van provocar un greu retrocés en aquest camp.
La prohibició expressa i definitiva del treball infantil a Espanya, no arribaria fins a 1960. Tot i així durant els 60 va ser freqüent l’enviament de nenes, a partir dels 10 anys, del camp a la ciutat com a treballadores de la llar o cuidadores, que quedaven sota la cura dels senyors de la casa en règim d’internat i amb una remuneració que cobria poc més que l’allotjament i el menjar.