Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
Des dels ulls d’un sindicalista en temps de pandèmia i confinament de Carlos de Pablo Torrecilla
Secretari Comarcal UGT Baix Llobregat. Cornellà.
Fa ja gairebé dos mesos. A la seu de la UGT del Baix Llobregat érem ja conscients que se’ns venia a sobre una situació molt dura, no viscuda per les últimes tres generacions. Un parell de companys i companyes, amb símptomes. Una decisió complexa, molt complicada, havíem de tancar, totes i tots a casa. L’endemà els presidents del Govern de l’Estat i del Govern de la Generalitat ho confirmaven, és una pandèmia molt greu, mesures excepcionals i decret d’alarma.
Com fa molts anys em va dir un sindicalista veterà, “noi un o una sindicalista hi ha un luxe que desgraciadament no es pot permetre, la por”. No és que siguem més valents que ningú, que no ho som, però no ens ho podem permetre. Com deia l’ordre del ministeri de sanitat del passat 30 de març, el sindicats tenim unes prerrogatives constitucionals i uns mandats que ens dóna la nostra societat que ens obliga a jugar un paper fonamental que està per sobre d’un servei essencial. Ho sabíem i a més ens ho creiem.
A partir d’aquí, la maquinària sindical de la UGT es va posar en marxa. Intuíem la que se’ns venia a sobre com a societat. Ens havíem d’organitzar ràpidament i sense posar en risc la salut i la seguretat de la nostra gent. I ens vam organitzar en temps record. També ho van fer totes les estructures de la UGT, el paper dels nostres delegats i delegades a les empreses, des de les seccions sindicals i el comitès d’empresa ha sigut extraordinari, el seu paper a estat vital.
En el meu cas, en la meva experiència com a sindicalista en més de 23 anys, només havia passat per les meves mans dos ERTOs o EROs per causes de força major, en aquest temps he llegit la comunicació de manera directa de mes de dos-cents, això multiplicat per una trentena de dones i homes de la UGT de la Comarca que hem estat en primera línia, imaginar-vos a Catalunya i la resta de l’estat. A Catalunya a data 10 de maig 96.595 i a la nostra comarca 9.054 ERTOs. En quant a persones treballadores afectades més de 710.000 a Catalunya i més de 9.000 a la comarca. I a això hem de sumar la multitud d’acomiadaments, denúncies en l’àmbit laboral, consultes, assessorament, etc… Una situació extrema, mai vista i mai viscuda.
Aquest procés els i les sindicalistes l’hem viscut molt intensament, parlo en primera persona del plural. Penjats a la videoconferència, al telèfon, però menys perquè necessitàvem veure’ns, fruit de la condemna del confinament, les trucades per al breu. Revisant documentació, fent escrits, negociant, assessorant i en molts casos escoltant, sobretot escoltant molt. Les persones necessitaven ser escoltades. Necessitaven sentir a algú dels seus i que entengués les seves pors, les seves incerteses. Ens han tingut tot el que humana i materialment ha estat possible. Ens hem adaptat urgentment a treballar a distància, no al teletreball, això és una altra cosa, donant resposta amb els mitjans que teníem que eren molt limitats per respondre a tothom.
Una qüestió clau ha estat constatar amb tothom que en moments com aquests, el diàleg i la concertació social és vital. La negociació col·lectiva, aquest principi i valor del nostre model de relacions laborals, que va ser perseguit i agredit de manera contínua per la dreta d’arreu durant la dècada passada, era i és essencial per a donar resposta a aquesta crisi des del món del treball. Un exemple d’això a la nostra comarca, ha estat la creació al consell comarcal del Baix Llobregat del comitè comarcal de reforç de mesuris i d’impuls socioeconòmic davant la crisi de la Covid-19 al Baix Llobregat, integrat pels agents socials i la direcció del consell comarcal per establir mesures i accions concretes perquè des del món municipal es pugui impulsar la nostra economia, donar cobertura a les empreses i les persones treballadores. El món municipal ha reaccionat, el contacte permanent de la majoria d’ajuntaments amb els agents socials, per demandar el concurs dels agents socials a aquesta crisi, és un clar exemple que el diàleg social és una veritable clau mestra que obre moltes portes.
Aviat tornarem a omplir els centres de treball, els carrers i places, els cinemes, els restaurants, els estadis, els gimnasos, tornarem a una “nova” normalitat. Ens han passat coses dolentes, molt dolentes. Però com en tot en la vida, algun ensenyament positiu haurem de treure de tot plegat. Les persones, el seu benestar, el seu desenvolupament individual i col·lectiu, l’eradicació de les desigualtats i la pobresa han de ser un dels nostres grans objectius. I entre les persones, la nostra gent gran, han marxat en soledat i en silenci, mai més hem d’acceptar polítiques de falsa austeritat que posin en risc el seu benestar i les seves vides perquè els especuladors de sempre facin negoci. El planeta i la lluita contra el canvi climàtic és l’altre gran objectiu, aprenguem del que ha passat, la humanitat pateix i la naturalesa i la resta d’espècies es recuperen, segurament el nostre entorn natural no ens permeti mai més sacrificar-lo. Aprenguem d’una vegada.
Em sento orgullós de les meves companyes i companys ugetistes, i dels sindicalistes en general. També les nostres famílies, molt, elles han viscut en primera persona i han patit les 24 hores del dia la nostra dedicació, amb nens i nenes petits a l’entorn en molts casos, ha sigut una situació molt difícil que em pogut enllestir gracies a la seva comprensió i suport. Ens hem deixat la pell en aquest procés, com sempre sí, però en una situació extrema com aquesta tothom ha estat a l’alçada. Això no ha acabat i que ningú dubti que continuarem deixant-nos tot el que faci falta. Potser fruit de la meva ingenuïtat, espero que almenys durant un temps, ningú més qüestioni el qui i el què som, i el que representem. Adoneu-vos que els que no ens volen, els que ens volen fora, els que ens persegueixen, ho fan perquè estiguem totes i tos més sols i tinguem molta menys capacitat de resposta. En aquests moments em recordo més que mai, dels ja mes de 400 sindicalistes de diferents sindicats perseguits, imputats i en molts casos condemnats penalment durant la dècada passada per la seva participació en vagues i mobilitzacions, plantant cara al poder i a la repressió, en contra de les reformes laborals i la llei mordaçaencara per derogar. La UGT i el sindicalisme de classe i organitzat seguirà aquí, després de més 132 anys d’història no marxarem i no ens faran fora. Visca la classe treballadora i visca la UGT.